El Dr. Juli de Nadal feia temps que tenia planejat què faria quan es jubilés. Ara, amb més temps lliure, treballa amb un dels col·lectius de persones més vulnerables. Participa des de fa dos anys en el programa de voluntariat a les presons de l’entitat Justícia i Pau i ajuda reclusos a preparar la seva sortida i facilitar la seva reinserció social. El programa està implantat a les presons de Brians (sobretot a Brians 2), Lledoners i Centre Penitenciari de Dones de Barcelona (més conegut com a Wad-Ras).

Per als presos, la sortida en llibertat pot esdevenir un moment traumàtic. És comú que a les presons es fantasiegi sobre com serà la vida fora, però la realitat és molt més complicada. Els presos han de fer front a l’estigma social i la burocràcia i han de tornar a fer-se un lloc a la societat amb totes les dificultats que comporta: trobar feina, habitatge…  És en aquest moment que els voluntaris de Justícia i Pau els donen la mà per guiar-los a un món més enllà dels murs i de la rutina de la presó.

En què consisteix exactament el programa?

Acompanyem persones que estan a punt de complir la seva pena. Quan surten al carrer estan molt despistats i molt necessitats d’algú que els pugui posar ordre en la seva vida immediata. Des del lloc on anar a dormir o menjar, fins a trobar roba per vestir-se o poder arreglar els seus papers per estar documentat adequadament.

Com funciona?

Abans que res necessitem conèixer la realitat del pres. Per tant, l’anem a veure durant tres o quatre mesos previs a la sortida. Establim una relació de confiança i observem quines són les necessitats que tindrà fora i com creu que les podrà afrontar. D’acord amb aquestes entrevistes es fa un programa de sortida i, durant sis mesos, l’acompanyem en totes les gestions que ha de fer. Es garanteix que pugui anar a dormir a algun lloc, a menjar… També que sàpiga on anar per obtenir els ajuts econòmics als quals tenen dret pel fet de ser expresos, i també d’altres ordres, si s’escau. En aquests casos, els acompanyem a les oficines per tramitar-los.

Quins presos tenen accés al programa?

És molt important que es faci una selecció prèvia dels presos que es poden beneficiar d’aquest voluntariat. No tots en són candidats. De vegades, tenen famílies que ja se n’ocupen, o també pot passat que siguin presos que el que desitgen immediatament és tornar al seu país d’origen, o que les seves condicions mentals ho desaconsellin. Nosaltres intervenim en casos prèviament seleccionats per les treballadores i treballadors socials de la presó. I com que el pres ha d’estar d’acord a beneficiar-se del voluntariat, aquest ja és un primer criteri de selecció.

A la presó s’imaginen un món que no es correspon amb la realitat. Si tothom sabés com és la vida d’un presoner a Brians…

Explica’ns la teva experiència personal.

La meva experiència és una mica ambivalent. D’una part, trobo que és un voluntariat súper interessant perquè t’acosta a un món que convindria que tothom conegués millor. Però, d’altra banda, els resultats efectius, de moment, no són gaire positius. Durant la primera fase en què treballem dins de la presó les coses van com la seda, perquè el presoner desitja molt tenir contacte amb el món exterior i sobretot si es troba amb persones que tenen una clara empatia amb ells i els aporten un conjunt de solucions als problemes que ells van imaginant a dins de la presó. Perquè tots tenen por quan surten…

I una vegada fora…

Una vegada surten es compliquen molt les coses perquè no estan acostumats a estar fora i aleshores es troben amb molts problemes que fan que la reinserció sigui molt difícil. No és per culpa d’ells, sinó perquè la realitat és molt dura: no hi ha feina, l’habitatge és car, les relacions estan estigmatitzades… Tot això fa que costi molt la reinserció definitiva. A la presó s’imaginen un món que no es correspon amb la realitat. Si tothom sabés com és la vida d’un presoner a Brians… L’únic que veuen és el cel perquè no tenen perspectiva d’horitzó, la vida és absolutament monòtona, l’únic contacte que tenen amb l’exterior és la televisió… A mesura que es va apropant el moment de sortir els problemes i dubtes es van acumulant al cap sense solucions clares. Mentre estan a dins els podem ajudar posant ordre en aquesta mena de pensaments, que moltes vegades són fantasiosos.

Des de quan t’hi dediques?

En fa més de dos anys. Al principi hi ha un temps de formació. Entrar a una presó no és arribar i moldre. Has de saber com bellugar-t’hi i també has de conèixer la part de la legislació que afecta tot el món de les presons. En aquest temps he portat tres casos. El primer va ser un de molt ràpid, perquè el pres va arribar a la conclusió que volia marxar al seu país. Després he portat dos casos més, que portaven 9 i 20 anys a la presó respectivament. En tots dos casos la sortida va ser molt complicada.

Per què vas decidir fer aquest tipus de voluntariat?

El voluntariat és una activitat que em vaig plantejar com una prioritat després de la jubilació. Has acabat la teva vida professional i has gaudit de molts privilegis. Segons on neixes, la vida et va d’una manera o una altra. Jo crec que des de la meva primera joventut he tingut el voluntariat a presons al cap. Hi ha moltes prevencions i molta por a la presó. Hi ha la idea que el presoner és una persona dolenta i que pot fer-te mal, i tot això s’ha de desfer com sucre a l’aigua. No és veritat. Les circumstàncies de la vida de cada persona et porten a situacions molt diverses. I una d’elles pot ser la presó. I aquest és un lloc de reinserció, tot i que és complicat. Però s’ha d’intentar!

Què t’aporta aquest voluntariat?

Moltes coses. En primer lloc, una certa tranquil·litat amb mi mateix perquè faig quelcom que és útil. Després, un enriquiment personal i intel·lectual, perquè em moc en un món que té una gran quantitat de matisos i històries que em donen una perspectiva personal de les coses més ajustada a la realitat, i que em fan viure la vida de manera més intensa.

Influeix la teva experiència com a metge en la relació amb els presos?

El fet de ser metge et permet captar el que jo crec que és una realitat de la gran majoria de presos: la seva situació mental i els trastorns de la personalitat. Això, una persona que no ha tingut formació pot posar-ho dins d’un mateix calaix i considerar-ho com a “personalitat de pres”. Però hi ha molts matisos i l’experiència ajuda. La segona cosa és l’empatia. La professió mèdica té un component empàtic molt important. Els metges utilitzem la paraula i l’interrogatori per conèixer i aquest és un altre element molt important per poder establir un diàleg basat fonamentalment en la capacitat d’escoltar, que és una de les virtuts dels metges. O sigui, que la professió no és neutra en aquest tipus de voluntariat.

Què és el més difícil d’aquest voluntariat?

Vèncer el pensament que el cas no té solució, que el cas acabarà malament, que no es farà la reinserció completa… Les circumstàncies externes i la personalitat del pres són molt complicades i salvar aquesta desesperança és el més difícil.

Com es gestiona la relació amb el pres?

Justícia i Pau ens dona un telèfon mòbil exclusivament per a la relació amb el pres i la seva família, si n’hi ha. Tota la comunicació es fa a través d’aquest telèfon, sense implicar la privacitat del voluntari. És bàsic, perquè no pots estar 24 hores enganxat al pres i, tanmateix, ell pot tenir una necessitat immediata com, per exemple, que es trobi perdut a la xarxa de metro. Aleshores has d’acudir per resoldre el problema. Nosaltres tenim suport de Justícia i Pau per a tot el que puguem necessitar. Si cal un advocat o advocada es gestiona a través d’ells.

Quan acaba el programa continua el contacte amb el pres?

L’acompanyament s’ha de tancar al cap de sis mesos i no s’aconsella prorrogar-lo. També s’ha d’anar molt amb compte perquè es pot generar una relació de dependència que no s’acaba mai.  S’ha d’establir bé que això no és una amistat, sinó que és un ajut el més organitzat possible per obtenir uns resultats.

Recomanaries aquest voluntariat a altres metges?

És molt recomanable. S’ha d’anar amb un esperit molt humil, perquè els èxits triguen a arribar. No s’ha d’anar amb cap mena de prevenció. La presó i les seves normes han de ser conegudes però no amb por. I la gratificació, una vegada un ha passat totes barreres, és molt gran. No només estàs en contacte amb el pres que et correspon, sinó que converses amb tots els presos del mòdul on està ingressat. Parles amb funcionaris i veus com s’estableixen les relacions entre els uns i els altres. És una experiència molt enriquidora.