El Dr. Miquel Vilardell no requereix presentacions. Al llarg dels seus 46 anys de carrera professional, ha conegut tots els vessants de la Medicina: des de l’assistència fins la recerca, la docència i la gestió. Amb motiu de la presentació del seu tercer llibre, Confessions d’un metge (Plataforma Editorial, 2016), parlem amb l’expresident del CoMB sobre la professió, les noves generacions i sobre com continua sent feliç fent de metge.

Per ser un bon metge i un metge bo, els coneixements i les habilitats són necessaris, però vostè insisteix que calen valors. Quins?

Un pot fer de metge i pot solucionar molts problemes si està al dia en coneixements i se sent a gust amb la feina que fa. Però el ciutadà que té un problema de salut, a banda de buscar aquesta eficàcia, busca poder fer confiança en un professional. Per això, cal tenir molt ben assolits valors imprescindibles, com la perseverança, la prudència, la paciència, la companyonia o la humilitat, que, de vegades, s’obliden, però que s’han de cuidar.

Ara mateix, diria que estan prou presents entre els professionals?

Hi continuen presents, però cal anar-los regant. Els nostres metges i metgesses sí que tenen aquests valors. Jo els he vist en la joventut i Déu n’hi do, com els porten.

En el llibre, afirma que l’ego ha afectat greument la Medicina.

La societat ens ha aixecat en un pedestal durant molts anys. I això ho hem d’acceptar com una càrrega d’entrega al ciutadà i de reconeixement. Però, de vegades, pots arribar a creure’t que el reconeixement és per la teva figura i pots confondre el prestigi amb l’ego. L’ego te’l crees tu mateix i mantenir-lo costa molt. Fa patir i no condueix enlloc. En canvi, el prestigi te’l donen els altres.

Quan fa balanç de la seva carrera, quin és el reconeixement que té més valor?

Aquell que et donen els pacients i els companys, sobretot quan en la vida tens un entrebanc. Quan estàs al forat, veus quantes mans t’estiren per sortir-ne. Per això, és imprescindible que al llarg de la vida t’hagis comportat amb els companys i amb els malalts com era el teu deure. Quan pugem la muntanya de la vida, el més important no és arribar a dalt, sinó cuidar. els companys amb els quals vas fent el camí. Un cop arribis a dalt, has de recordar que et tocarà baixar i aquí és quan necessitaràs els teus companys.

S’adreça als futurs metges i els alerta d’un excés de competitivitat, que comença ben aviat, a la facultat. És crític amb l’actual formació?

Hi ha molts joves que volen ser metges. Molts tenen qualitats per poder ser-ho, però les seves notes, tot i ser bones, no ho són prou per entrar en les nostres escoles de formació. Els qui entren són realment un 10. Mentre tot sigui objectivable en notes, t’anirà bé i pensaràs que serà igual tota la vida, però no és així. Quan s’acabi el MIR, hauràs d’entrar en el món professional i hauràs de canviar perquè, a banda dels coneixements, entren en joc les habilitats i les actituds. Aquí és quan aquests professionals comencen a tenir desenganys.

També recorda als més joves la importància del treball en equip i de tenir bons líders. Com ha de ser aquest bon líder?

El líder es crea, ningú neix com a tal. Ser líder vol dir dues coses. Primer, acceptar les persones que has de liderar. Has de tenir el seu consens, si no, ho tens difícil. L’equip vol un líder que tingui prestigi, que sigui un professional reconegut pels seus companys. Segon, el líder ha de tenir uns valors personals i els ha de practicar. Aquest és el perfil de qui jo diria líder clínic. Després, hi ha el líder de gestió. És possible que hi hagi un líder clínic que sàpiga gestió? Jo n’he conegut molt pocs. Si tens un gran líder clínic, posa-li el suport d’una persona de gestió i allò funcionarà com un rellotge.

Precisament, el lideratge és un dels punts de debat del proper Congrés de la Professió Mèdica de Catalunya.

Hem d’anar amb compte: els que opinen sobre lideratge haurien de ser persones que hagin liderat equips. No teòrics d’escoles de negoci, que ja en tenim molts. Jo no em crec un economista que no hagi liderat una empresa i sàpiga sobre pèrdues i guanys o sobre el que és un conflicte personal o laboral. A la vida, l’evidència és important. Fer acudits o conferències amenes damunt d’una tarima ja no impacta ningú.

Pel que fa als metges que es troben en els últims anys d’exercici, al llibre lamenta el paper, de vegades marginal, que els reserva el sistema. Caldria revisar-ho per tal d’aprofitar aquesta experiència allà on fos més útil?

Vivim en un país en què les persones grans encara no tenim ben descrit el nostre paper. D’una banda, voldrien que el nostre rendiment fos com el d’una persona jove i això és impossible. A un metge de 55 anys no li podem demanar que cada matí vagi a urgències perquè no té un perfil per fer això. Ha de tenir un altre paper: el de docent, de gestió de la recerca, de protocolització, de formació del personal, de relacions institucionals… Però, com que volem que volem que sigui com un metge de 33 anys i pensem que està ocupant la plaça d’un metge més jove, tenim pressa perquè marxi. A molts països, les persones grans que estan en un hospital, continuen mantenint despatx i la seva presència solidifica la institució. Hem d’analitzar el paper en la darrera etapa professional. Des del Programa de Protecció Social del Col·legi, estem treballant tots els vessants de la darrera dècada de la vida professional, perquè pensem que és molt important.

Un cop jubilat de la sanitat pública, ha abandonat una determinada activitat, sense deixar, però, la Medicina. Com viu l’arribada d’aquesta nova etapa?

Quan un té una edat, viu cada moment amb tota la intensitat. L’horitzó està a prop i no veure-ho seria ser cec. Quan deixo un projecte o veig que s’acaba, n’enceto un altre i m’hi dedico al cent per cent. Fins quan? Fins demà al matí, fins demà passat? No ho sé, però ho faré. No he trobat cap buit. Penso fer de metge fins al dia que perdi les capacitats o la memòria. Vull fer de metge i ho faig allà on puc continuar exercint. Això sí, cal estar al dia, fer formació continuada… Cal tenir les característiques que descric en el llibre i, quan fallen, o quan deixes de gaudir, has de dir adéu.

Tornaria a fer de metge?

Sense cap mena de dubte. He gaudit fent de metge i gaudeixo fent de metge. Quan vaig fer el primer llibre [Ser metge], el primer títol que hi vaig posar era Ser Metge, simplement Metge, tot i que havia tingut tots els càrrecs, tant universitaris com hospitalaris. I avui em ratifico: el més important és ser metge, simplement metge. Amb això, n’hi ha de sobres per sentir-te bé.

El seu pare, metge de poble, va ser el seu primer referent. En essència, hi ha gaire diferència entre la medicina que han exercit l’un i l’altre?

L’element principal continua sent la persona que et consulta per un problema de salut. En el cas del meu pare, el reconeixement era més directe, perquè al poble et podien regalar una gallina o unes patates. A la vida hospitalària, el reconeixement t’arriba dels teus companys, de la teva institució… Però és el mateix. L’acte mèdic no ha canviat. El que abans era una persona individual ara és un equip amb disciplines diferents. També ha canviat el ciutadà que ve a la consulta. Avui coneix molt bé els seus drets i els seus deures bé. Però el canvi més gran que jo he viscut ha estat el tecnològic i el de la informació.