És ben sabut que la Medicina és vocacional. No obstant, les circumstàncies laborals i personals que envolten els metges poden provocar que la vocació quedi en un segon pla i aflorin conductes que poden afectar de forma negativa als pacients. En dóna fe el Dr. Salvador Esquena al seu primer llibre En la pell del pacient (ARA Llibres). Els seus anys exercint com a cirurgià oncològic li han permès fer un retrat acurat de cinc tipus de metges molt comuns avui en dia, tot realitzant un exercici d’autocrítica.

Per què vas decidir escriure En la pell del pacient?

La idea de fer el llibre va sortir de la necessitat de fer una autocrítica, després d’alguns anys exercint i de veure algunes actituds i conductes que hauríem de millorar.

Quines crítiques has rebut per part dels teus col·legues?

D’entrada els hi ha sobtat i m’han dit que era un llibre valent perquè els metges de vegades som poc tolerants a l’autocrítica. No obstant, les crítiques de metges que se l’han llegit, no només d’amics, són positives i creuen que aquesta era una reflexió necessària. De moment, no he trobat ningú que m’hagi atacat directament pel que he escrit.

Per què vas decidir ser metge?

La medicina és molt vocacional i el denominador comú de les persones que vol dedicar-s’hi és aquesta sensació de protecció a les altres persones. A la meva família hi ha antecedents de metges, però probablement la vocació d’ajuda és la que porta a la gran majoria d’estudiants a estudiar Medicina i a voler ser metges.

Al llibre descrius diferents tipus de metges, com el deshumanitzat o el cremat, com afronta el pacient trobar-se davant un professional així?

A més de ser una autocrítica, el llibre també vol explicar als pacients les circumstàncies de la Medicina i per què es poden trobar amb un metge que els tracta amb una fredor terrible o amb un cinisme molt poc recomanable. Tot i així, per molt que hi hagi causes que puguin explicar per què un metge pugui ser algú molt deshumanitzat o algú que pràcticament ni et miri ni tingui interès pel teu cas, la reflexió és que això no pot ser així. Els metges no podem adoptar aquestes actituds.

Ets optimista i creus que les properes generacions de metges seran més humans o estaran menys cremats?

Des del punt de vista del metge cremat, no sóc gaire optimista. Cap govern de cap color s’ha preocupat gens ni mica per l’augment exponencial de casos de metges cremats. M’agradaria ser optimista, però sóc realista i no sé si hi haurà una millora en aquest sentit. Des del punt de vista del metge deshumanitzat, tinc un doble sentiment. D’una banda penso que la majoria d’estudiants que volen fer Medicina tenen aquesta sensació de protecció als altres i per tant, la part més humana i empàtica desenvolupada. D’altra, penso que la selecció d’estudiants per fer la carrera es regeix exclusivament per unes notes i uns exàmens de coneixements i que probablement, a una persona amb una capacitat importantíssima d’estudiar i de tirar els exàmens endavant, no se li fa una avaluació d’aquesta part humana, empàtica i humanística. Això és molt important en Medicina i s’ha de potenciar durant la carrera.

A més de conscienciar als estudiants de Medicina, també cal fomentar les habilitats comunicatives entre els professionals.?

Els propis metges hem de ser conscients que no hi ha prou en ser un gran tècnic, un gran diagnosticador o un cirurgià meravellós, sinó que aquesta part humana forma part de l’acte mèdic i és imprescindible. Si tenim els recursos, és fantàstic, però hi ha molt gent que no tenim ni la nostra capacitat empàtica ni les habilitats comunicatives desenvolupades. Hem de ser conscients i hem de ser el possible per treballar-les perquè si no, el nostre acte mèdic no és complet i el pacient ho pateix.

Al llibre també parles de la introducció de les noves tecnologies, com creus que influeixen en la vostra relació amb el pacient?

Les noves tecnologies ens han ajudat molt a l’hora d’agilitzar dades, però també poden fer que es perdin aspectes clàssics de la Medicina, com escoltar al pacient, mirar-lo als ulls, explorar-lo, etc. Tot i que tenim al nostre abast una sèrie de tecnologies mai somiades, poden provocar que la nostra relació amb el pacient es deshumanitzi encara més.

I en el rol del pacient?

Hi ha un abast d’informació bestial a la xarxa. Els pacients s’informen i venen a la consulta amb un plec de fulls de Google, pensant que pràcticament en saben més que tu. Aquesta situació hem d’intentar gestionar-la amb la màxima mà esquerra possible perquè, depenent de l’actitud del pacient, els metges es poden sentir increpats. Moltes vegades no portem bé el fet que vingui algú i que ens digui que ha llegit molt sobre la seva malaltia. No obstant, això no vol dir que en sàpiga perquè una cosa és informació i l’altra cosa és coneixement i un excés d’informació d’un tema que no domines acaba provocant desinformació. Cal que tinguem la paciència suficient per explicar-li tot allò que ha vist a Internet i dir-li exactament què és la realitat i què no és. Això, és clar, requereix paciència i temps i això és, precisament el que no tenim a les nostres consultes i el que reivindiquem des de fa dècades.

Els metges també teniu un puntet narcisista…

Tots potser no, però molts metges tenim un punt de narcisisme. Jo sóc el primer que fa autocrítica en aquest sentit. El narcisisme en petites dosis, en absolut crec que sigui negatiu. Els metges fem una feina que té sentit i que de vegades és molt difícil, per això quan les coses surten bé, vols que et reconeguin la feina. El problema ve quan el narcisisme es transforma en patològic i et trobes amb éssers egoistes i que es pensen que són el centre de l’univers. Des del punt de vista del pacient, un narcisista desbocat prioritza les seves necessitats per sobre de les del pacient i el converteix en un instrument de promoció personal dels seus interessos.

Al final de llibre expliques que els metges coneixen la seva realitat quan es converteixen en pacients, cal arribar fins aquest punt per canviar les coses?

Hauria d’haver-hi altres maneres. Per escriure el capítol del metge malalt he parlat amb molts metges i tots ells eren molt bons metges, molt preocupats pels seus pacients. Tots ells m’han dit que alguna actitud sí han canviat. Han vist la Medicina des d’una perspectiva que no havien vist mai. No ens hauríem de posar malalts per posar-nos en el rol del pacient i donar-nos compte que hi ha alguna cosa que no funciona o alguna actitud que hauríem de canviar o corregir abans. Aquesta és una de les reflexions més importants.

Quins consells donaries a un metge jove per no caure en algun dels perfils que descrius?

Ja m’agradaria donar consells savis a un metge jove, però teòricament la vocació del metge és el motor del nostre funcionament. És una vocació que es pot veure minada durant els anys d’exercici per molts factors, però probablement si la mantens i suportes els atacs que pots rebre, aquesta vocació et permetrà sempre protegir els teus pacients.