Avui és el Dia Mundial contra la SIDA, per això hem entrevistat al Dr. Bonaventura Clotet, tot un referent en la recerca del VIH arreu del món. Els primers casos d’aquesta malaltia que va tractar a l’Hospital Germans Trias i Pujol el van marcar de tal manera que va decidir que s’havia de “contribuir a l’esforç global de lluitar contra aquesta epidèmia”. Així, ha dedicat tota la seva trajectòria professional a buscar tractaments i solucions per millorar la qualitat de vida de les persones que pateixen la malaltia. Des de l’any 1995 està al capdavant de l’Institut de Recerca de la Sida IrsiCaixa i des de 2006 colidera junt amb el Dr. Josep Maria Gatell, el projecte HIVACAT, que està en ple desenvolupament de la vacuna que curi definitivament la malaltia.

Per què va decidir fer recerca sobre el VIH?

Fer recerca sobre la SIDA era necessari. Quan vam començar a veure els primers casos no podíem oferir res més que qualitat de vida, quantitat no els hi podíem donar perquè no hi havia tractaments. La situació tant desesperada que patien els nostres pacients ens va fer pensar que havíem de contribuir a l’esforç global, mundial, de lluitar contra aquesta epidèmia. Vam començar fent recerca clínica basada en assajos clínics per proporcionar nous tractaments i més endavant vam evolucionar. Gràcies a l’Obra Social de La Caixa i a la Generalitat de Catalunya vam poder establir el laboratori IrsiCaixa, que ja porta més de 20 anys funcionant, i que va permetre endegar projectes que ens han portat a fer recerca molt avançada encaminada a demostrar que es pot curar la malaltia.

Com eren els primers casos que va veure de persones malalties de VIH?

El primer cas va ser al 81 i el va portar l’equip del Dr. Jaume Vilaseca a Vall d’Hebron. Vaig tenir l’oportunitat de veure’l com a metge, però no portar-lo. Al 83 vam començar a veure els primers casos a Can Ruti i a la resta d’hospitals i cap al 85 és quan van eclosionar. En principi eren toxicòmans que s’havien infectat per compartir xeringues, també hi havia homes que tenien sexe amb homes que s’havien infectat a les relacions, però eren minoritaris en aquests moments, i alguna transmissió heterosexual. Posteriorment, el tipus de persona que patia la malaltia va anar canviant i en aquests moments predomina l’home que té sexe amb homes i que s’infecta a través de les relacions sexuals en el nostre medi. Sabem que cada any a Catalunya hi ha aproximadament 900 noves infeccions d’aquesta malaltia i que se centren la majoria d’elles en els homes que tenen sexe amb homes.

Recorda algun cas que l’hagi marcat especialment?

Recordo molts casos. Recordo els noms i el primer pacient, que es deia Viçens, tot el que tenia i tot el que va patir. També recordo la impotència que sentíem per no poder ajudar-lo perquè no teníem tractament per una sèrie de malalties infeccioses, oportunistes, que es presentaven d’una manera múltiple i que realment eren molt impactants per la seva qualitat de vida. Sobretot el citomegalovirus, que ocasionava ceguera, moltes diarrees, insuficiència respiratòria,…era morir, però de la pitjor manera. Eren situacions molt dramàtiques que ens van estimular a dir que havíem de fer alguna cosa per ajudar.

En quin punt ens trobem ara mateix?

Penso que hem aconseguit cronificar la malaltia i això fa que l’esperança de vida de les persones que estan infectades sigui gairebé la mateixa que una persona que no està infectada. No obstant, han de prendre una píndola que a més d’un cost, té un risc de toxicitat. On ens trobem ara és en la voluntat d’arribar a demostrar que es pot curar la malaltia. Fins ara no és així perquè el virus queda amagat a algunes cèl·lules que fan de reservori. Nosaltres hem desenvolupat una vacuna terapèutica en el marc del projecte HIVACAT que dirigim el Dr. Gatell i jo, que començaren a assajar a mitjans de l’any que ve. A més en paral·lel també hem estat desenvolupant estudis de vacuna amb la Universitat d’Oxford. Als assajos es combinaran els pacients vacunats que es revacunaran amb fàrmacs que van destinats a reactivar el virus que està amagat, identificar aquests amagatalls i destruir-los. Això es farà combinant romidepsina i la vacuna terapèutica d’Oxford, però a la vegada també estem desenvolupant altres estratègies d’immunoglobulines i anticossos neutralitzants que atrauran cèl·lules natural killer, que també serviran per destruir els amagatalls virals.

Creu que avui en dia s’ha perdut la por a la malaltia?

Jo penso que sí.  El fet que hi hagi tractament i que es cronifiqui fa que la gent no vegi la malaltia com tant amenaçadora o tant greu perquè com dic, les notícies d’avenços científics són totes favorables. Si estiguéssim a l’Àfrica seria totalment diferent perquè hi ha llocs i poblacions on el 30-40% de la població està infectada. En canvi en el nostre medi, tot i les noves infeccions, s’ha perdut una miqueta la por i s’han relaxat els hàbits. Jo penso que és un error i que s’ha de fer prevenció. És molt senzill, hi ha preservatius i píndoles que fan de barrera. Tot plegat pot ajudar molt a bloquejar les noves infeccions, a reduir-les, a aconseguir fins i tot que s’aturi el creixement de la epidèmia i que tinguéssim ciutats lliures de sida. Tant de bo Barcelona fos de les primeres del món en tenir zero noves infeccions. Combinant aquestes estratègies en ciutats determinades on s’hi bolquin esforços i diners per totes aquestes finalitats, es pot aconseguir que s’aturi el creixement de l’epidèmia.