“L’actualització del Codi de Deontologia potser no ha estat la feina més espectacular o mediàtica que hem fet, però sí la més important”

“L’autogestió és un repte de futur de la professió mèdica. Estem molt encotillats en estructures molt rígides”

Josep Terés Quiles (Barcelona, 1937) és especialista en medicina interna, actualment jubilat. Durant la seva carrera professional va ocupar diversos càrrecs a l’Hospital Clínic de Barcelona, com a cap de la Unitat de Cures Intensives (1971-1988), cap del Servei de Gastroenterologia (1988-1993) i director mèdic del centre (1993-2001). També va ser catedràtic de Medicina de la Universitat de Barcelona (UB), a la seva delegació de Lleida (1992-1995). El doctor Terés, però, és àmpliament reconegut per haver estat president de la Comissió de Deontologia del CoMB (2014-2022) i per ser un dels grans impulsors de l’actualització del Codi de Deontologia del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya, aprovada el febrer de 2022. Mesos després d’haver deixat el càrrec, parlem amb ell sobre la seva llarga carrera professional i sobre la seva gran implicació en el desenvolupament de la bioètica i la deontologia a Catalunya.

Vostè va iniciar la seva carrera com a metge de capçalera a les barraques de Montjuïc…

Bé, a les barraques de Montjuïc jo no era ben bé metge de capçalera, perquè aquella pobra gent no tenia ni metge, ni capçalera… Va ser un voluntariat que fèiem amb el doctor Joan Rodés i altres companys: hi anàvem quan encara no havíem acabat la carrera. Donàvem quatre consells sanitaris i detectàvem casos greus de malalties i els portàvem a l’hospital, perquè allà no hi havia atenció mèdica. Després, vaig ser metge de capçalera de l’“Obra Sindical 18 de julio”, una institució que donava assistència sanitària a jubilats. Tenia un despatx al carrer Argenteria, a Ciutat Vella, i hi havia tanta misèria com a les barraques de Montjuïc. L’estructura d’aquesta institució era de pena: per a tot Barcelona només hi havia una clínica petita, que només era quirúrgica. Els malalts no hi podien ingressar encara que tinguessin pneumònies, ictus o infarts. Allà vaig aprendre com no s’havia de fer de metge.

És important saber què fer i què no fer.

Què fer ho he après a l’Hospital Clínic, tot i que en aquella època no era tan brillant. Encara no s’hi havia fet el canvi organitzatiu i els metges no cobràvem. Només les guàrdies. Però allà hi havia metges vocacionals que em van ensenyar els coneixements i les actituds, és a dir, l’ofici i la professió. Després van venir l’especialització i canvis estructurals molt importants a l’hospital, que el van modernitzar i el van convertir en el que és ara. He desenvolupat gairebé tota la meva carrera en aquest centre, excepte alguna incursió a l’Hospital Vall d’Hebron.

Després d’una carrera professional amb càrrecs de responsabilitat a l’Hospital Clínic, què el va fer dirigir el seu interès cap a la deontologia?

Més que deontologia, jo parlaria de bioètica, que no és el mateix. La deontologia està basada en la bioètica i la bioètica és una branca de la filosofia. En canvi, la deontologia és normativa d’obligat compliment. Els meus primers interessos es van dirigir a la bioètica quan era director mèdic de l’Hospital Clínic. Abans, de bioètica no se’n parlava. Cap als anys 90 ja va començar a haver-hi persones expertes en el tema, es van reglamentar els comitès d’ètica assistencial dels centres. Amb l’aleshores directora d’infermeria del Clínic, Dulce Fuenmayor, vam reunir-nos amb el doctor Francesc Abel, impulsor de la bioètica a Catalunya, i l’any 1997 vam decidir muntar el primer comitè d’ètica assistencial a l’hospital. D’aquesta època sempre parlo en plural, perquè és un camí que no he fet sol, sempre m’han acompanyat i ensenyat. A través del comitè d’ètica assistencial vam entrar en contacte amb l’Observatori de Bioètica de la Universitat de Barcelona, que dirigia la doctora Maria Casado. Altres membres del comitè d’ètica assistencial de l’hospital també en formaven part, com el doctor Ramon Bages, un pou de coneixement. Posteriorment, ja vaig entrar a la Comissió de Deontologia del Col·legi.

Quins eren els temes de bioètica que li preocupaven en aquella època?

Estàvem en un hospital i, per tant, em preocupava el tracte amb els malalts, les decisions que s’havien de prendre i, sobretot, la informació i el respecte per l’autonomia del malalt. En la medicina de postguerra, que va durar fins als anys 60, era estrany que hi hagués preocupació per l’autonomia del malalt. El metge no només aconsellava, sinó que decidia per una altra persona. S’havia de fer un canvi radical: primer, informació i, segon, respecte per la decisió del propi malalt. Aquest era el tema més important d’aquella època. S’havia de posar el pacient al centre i, sobretot, respectar la decisió autònoma del malalt.

Hi havia moltes reticències a l’hora de fer aquest canvi?

Sí, era un tema cultural. La bioètica no s’havia desenvolupat, anàvem encara amb el jurament hipocràtic, que mereix tot el respecte des del punt de vista històric, però que no abasta tots els problemes de la bioètica actual. Eren quatre regles molt elementals i, a més, era molt paternalista. La qüestió més important que es dirimia en aquell moment era passar del paternalisme al respecte per l’autonomia del malalt.

Entre el 2014 i el 2022 va ser president de la Comissió de Deontologia del CoMB. Com va ser deixar la pràctica assistencial i involucrar-se en la Comissió de Deontologia en plena jubilació?

Quan em vaig jubilar, jo ja formava part de la Comissió. La coneixia, hi intervenia i havia participat en alguns documents. M’interessava. Quan el doctor Jaume Padrós em va proposar presidir-la, li vaig dir que era un rescat de la jubilació i ho vaig acceptar amb molta il·lusió. Em va fer il·lusió adquirir responsabilitats una altra vegada. Com a metge, ja havia tingut responsabilitats: havia estat cap de servei, director mèdic, catedràtic, etc. Arriba la jubilació i et trobes fent activitats sense responsabilitat… Quan en tornes a tenir és un aliment per al cervell. No és només la responsabilitat que et donen, sinó la que vas prenent a mesura que et situes al càrrec. També he tingut una molt bona col·laboració per part dels membres de la Comissió.

Quin ha estat el repte més important que ha encarat en aquest període?

El repte que em vaig plantejar des del principi, i que vaig intentar mantenir, va ser aconseguir una actitud engrescadora de tots els membres de la Comissió pel que fa a la participació, a l’aportació de coneixements i idees i al debat. Sovint, el que passa en aquestes comissions és que algú dirigeix massa els debats. El meu repte va ser que tots els membres se sentissin orgullosos de la seva iniciativa i de la seva participació. Crec que ho vaig aconseguir, ens ho passàvem molt bé.

Com funciona internament la Comissió de Deontologia?

Hi ha funcions de la Comissió de Deontologia que són obligatòries, com l’estudi dels expedients disciplinaris i la proposta de resolució. Hi ha un encarregat de posar en marxa els expedients disciplinaris, amb el suport de l’Assessoria Jurídica, i quan està llest es presenta a la Comissió, que l’ha d’avaluar, debatre i discutir i proposar una resolució a la Junta de Govern. Al marge d’això, vam promoure debats sobre temes d’actualitat en bioètica i deontologia i sobre la professió.

Quin dels temes que va tractar la Comissió va ser el més complex?

No t’ho sabria dir. Hi ha diversos tipus de complexitat: pel volum de feina o pel tema en si. Analitzant expedients disciplinaris, per exemple, fas un judici a un company que es juga el prestigi i la carrera professional. La distinció entre error i negligència no sempre és molt clara, de vegades és una línia molt fina. Això genera debats importants i profunds des del punt de vista intel·lectual. El tema de les teràpies alternatives versus les teràpies complementàries ha generat debats molt importants. El tema de l’eutanàsia també té molts raconets per debatre. De tota manera, el que ens ha portat més feina, més temps i més participació de més persones de les comissions de deontologia dels quatre col·legis de metges catalans ha sigut l’actualització del Codi de Deontologia. Una cosa és filosofar sobre temes de bioètica, però una altra cosa és fer normes d’obligat compliment. S’ha de filar molt prim i això genera molt debat. Aquesta potser no ha estat la feina més espectacular o mediàtica que hem fet, però sí la més important.

En aquesta actualització del Codi s’han incorporat temes com la salut global o l’ús de les noves tecnologies. Quins altres reptes de futur presenta la bioètica?

En aquest moment històric, el repte més important de la professió és fer compatible el deteriorament actual de la nostra sanitat (crisi demogràfica de professionals, excés de burocràcia, obsolescència de les estructures i les organitzacions…) amb una medicina efectiva i afectiva. Intentar que la influència de la ultratecnologia no empitjori el tracte humà. Aquest és un perill de la medicina actual: els metges som massa dependents de les estructures, de les crisis, de la tecnologia. Un altre repte de futur important és implicar-se en la gestió de les estructures i les organitzacions sanitàries, sobretot en la idea de l’autogestió. Estem molt encotillats per unes estructures molt rígides i una organització molt poc flexible. A la pandèmia s’ha demostrat que, quan un metge ha tingut capacitat d’autogestió, ha solucionat els problemes.

Durant aquest període també s’ha aprovat la llei de l’eutanàsia.

Hi ha hagut dues etapes. La primera és més conceptual i es basa en respondre dues qüestions: és lícit disposar de la pròpia vida? o la nostra pròpia vida no ens pertany? Aquesta és la gran pregunta. En un país laic, són respectables les dues postures i, per tant, no hi ha d’haver cap llei en contra de cap d’elles. No es tracta d’estar a favor de l’eutanàsia, sinó de la seva regulació. Jo no sé si estaré a favor de l’eutanàsia el dia que m’ho hagi de plantejar, ja ho decidiré en aquell moment. El que sempre he defensat és la necessitat que hi hagi un respecte pel concepte de si podem o no podem disposar de la nostra vida. Després d’això, ja ve la segona etapa, més tècnica, de construir una llei que analitzi i atengui totes les variables i problemes que puguin sorgir, que sigui garantista. Finalment ha sortit una llei prou bona i en alguns aspectes, per a mi, massa complexa pel fet de ser tan garantista… Però ja la tenim.