Inici dels anys 1980. El doctor Jaume Ollé va marxar de Nova York, on portava una dècada estudiant per especialitzar-se en medicina interna, malalties infeccioses i salut pública, i es va instal·lar a Haití, un país gairebé desconegut en aquell moment, per dedicar-s’hi a tractar pacients amb tuberculosis. Des d’aquell moment, la cooperació i la salut internacional han estat el motor de la seva trajectòria professional i personal. Bolívia, República Dominicana, Mali, Uganda, Etiòpia, Djibouti…El doctor Ollé ha posat en marxa un bon grapat de projectes i iniciatives que han contribuït a millorar les condicions sanitàries i educatives de cada comunitat amb la que ha conviscut. De fet, avui dia continua molt lligat a aquests projectes a través d’ACTMON, l’associació que va fundar l’any 1993. Tot i que des de Barcelona i des d’una altra vessant molt diferent, la de buscar finançament i mecenes, el doctor Ollé continua incansable en el seu empeny per continuar fent possible que moltes persones tinguin unes condicions de vida millors.

Com va conèixer el projecte del doctor Mellon a Haití?

Vaig llegir un article sobre el doctor Mellon. Pertanyia a una família molt rica de Texas i inspirat pel doctor Albert Schweitzer, va decidir estudiar Medicina i dedicar tota la seva fortuna a crear un hospital per millorar la salut de la població. Va escollir Haití perquè va veure que era un país molt necessitat. Li van donar l’oportunitat de treballar-hi i va fundar l’Hospital Albert Schweitzer a Deschapelles, una zona rural en la vall de l’Artibonita. Als anys 1970 jo treballava a Nova York en malalties infeccioses i un any vaig decidir anar a Haití de vacances. En el viatge vaig conèixer el projecte i vaig pensar que allà era on em necessitàvem. De fet, els hi vaig dir que quan pogués hi aniria. Tan bon punt vaig acabar la meva feina a Mali amb l’OMS hi vaig anar. Em vaig quedar quatre anys seguits treballant a l’hospital.

Quin tipus de patologia tractava a l’Hospital Albert Schweitzer?

Tractàvem molts malalts de tuberculosi. És una malaltia que m’agrada perquè a qualsevol país pots tractar el malalt. És a dir, a tot arreu del món hi ha programes específics de tuberculosi, i per tant, sempre hi ha tractament. Haití vivia en una gran inestabilitat política i social. Teníem pacients que vivien en unes condicions molt difícils i que venien de molt lluny. Li donàvem el tractament, s’hi estava uns dies, però quan es trobava una mica bé, desapareixia. Així el percentatge de malalts que es curava era molt baix.

“A Haití vaig conèixer el projecte del doctor Mellon i vaig pensar que allà era on em necessitàvem“

Va trobar alguna solució?

Un altre metge i jo vam veure que calia canviar l’estratègia. En lloc que el malalt vingués a buscar els medicaments, seriem nosaltres els que portaríem els medicaments a casa seva. Vam fer una formació molt senzilla a ex-malalts, molts dels quals no tenien feina, els vam comprar bicicletes i els hi vam donar un sou. Cada una d’aquestes persones, a les que vam anomenar “acompanyants”, es responsabilitzava de la seva zona i d’una sèrie de malalts. Anava amb la bici i portava una mica de menjar i la medicació. L’adherència al tractament va augmentar a quasi bé el 100%. 

Aquest és un exemple molt clar de la importància d’implicar a la comunitat local en els projectes…

És molt important, a més jo no faig res que els locals no em demanin. Un altre exemple, una de les patologies pediàtriques amb més casos era el tètanus. El tètanus és terrible. Als nadons els hi tallaven el cordó umbilical i la tradició era fregar la ferida del melic amb excrements de vaca. Es pensaven que el nadó tingués convulsions era part del procés fisiològic del part. Canviar aquest concepte no era gens fàcil. Saps com vam poder posar-hi fi?

Què van fer?

L’hospital té set dispensaris distribuïts per la regió, que és de molt difícil accés. Tot i així, la taxa de vacunació ara és pràcticament del 100%. Teníem agents de salut repartits per aquests dispensaris i en el moment que hi havia un cas de tètanus, volia dir que hi havia una cobertura incompleta de la vacuna. Fèiem fora a l’agent de salut perquè ells havien de responsabilitzar-se de la seva població i si hi havia un cas, volia dir que alguna cosa no s’havia fet bé. Va ser molt radical i molt dur, però així és com vam acabar amb el tètanus. Hi ha una cosa que continua sent un repte i per la qual no trobo finançament i és crear la unitat de malnutrició infantil de l’hospital. És un fracàs absolut.

Per què diu que és un fracàs absolut?

És molt difícil en un país on no hi ha per menjar. Tenim un àrea de malnutrició a l’hospital a la qual venen els nens i les mares, s’hi estan uns dies i quan es recuperen, marxen. S’ha fet de tot: vigilància per comprovar que les mares donen el mejar cada dia, per instruir-les, però és molt difícil. Una de les coses que passen és que les mares marxen al mercat a vendre i deixen als nens a casa, que es queden sota la vigilància dels germans més grans, que no tenen més de 7 o 8 anys. Llavors els més petits es queden sempre sense menjar. Dius, com és possible que encara es morin nens de gana? Doncs és així. Muntar la unitat ens costaria uns 25.000 dòlars l’any, que realment no és res…

“ACTMON és un projecte sòlid, de llarg recorregut. Una vegada l’any, la junta envia una carta a tota la gent que ens ajuda per què vegi que sobre tot som honestos i que els comptes estan quadrats”

Com aconsegueix els fons necessaris per finançar aquests projectes?

L’any 1993 vam crear ACTMON, una associació per intentar aconseguir fons pel projecte de tuberculosi de l’Hospital Albert Schweitzer. Llavors necessitàvem uns 20.000 dòlars, ara són uns 50.000 euros. No són molts diners, però el mèrit és que ho fem cada any i ja portem 25 anys! Al llarg d’aquests anys ens hem anat obrint a altres projectes de salut en països com Bolívia, Uganda o Djibouti; i també a altres àrees, com l’educació. Des d’ACTMON no volem fer publicitat, per això em moc entre amics i coneguts. Funcionem gràcies a les donacions privades. Hi ha una sèrie de persones que són molt generoses, però el dia que ho deixin de fer, s’ensorra tot. Si tingués 500 donants que donessin 50 euros l’any… La veritat és que cada vegada és més difícil. Una vegada l’any, la junta d’ACTMON envia una carta a tota la gent que ens ajuda per tal que vegin que darrere hi ha un projecte sòlid, de llarg recorregut, i sobre tot que som honestos i que els comptes estan quadrats.

Diu que també promouen projectes educatius vinculats a la salut, com va arribar la iniciativa?

Vaig treballar molts anys a Uganda, un país pobre, però que funciona millor que Haití perquè la situació política és estable. Vaig anar a reconvertir un leprosari en un hospital general. Ens vam implicar molt perquè vam començar a pagar l’escola als nens dels pares que havien patit tuberculosis o que tenien lepra. Aquests nanos sortien de casa i només havien pres una tassa de te i el professor de l’escola es queixava perquè s’adormien a classe. Gràcies a Tere, la meva esposa que es va posar en contacte amb la Fundació Creatia,  vam aconseguir fons per pagar el dinar a prop de 700 nens. Fa anys que també col·laborem amb l’escola de secundària, ajudant joves sense gaires recursos a estudiar i a inserir-se en el món laboral. Tenim alumnes que ha pogut estudiar infermeria i que treballen a l’hospital, altres que són lampistes o que treballen a la recepció d’un hotel. Ara els estem ajudant a acabar de construir una nova escola.

“La cooperació és el més maco del món. Si tu estàs aquí, hi ha gent que està millor, que ha acabat els estudis, que meja, que s’ha curat. És un feedback continu”

Per a vostè, quines són les claus per fer cooperació?

Quan treballes a països en vies de desenvolupament hi ha dues coses molt importants: la continuïtat, i la implicació dels locals. Hi haurà algun dia que tu marxaràs i, per tant, has de motivar-los. A vegades és molt difícil, com en el cas que explicava del tètanus, però de mica en mica, es poden canviar les coses.

Què li ha aportat la cooperació al llarg de tots aquests anys?

Jo penso que és el més maco del món. Si tu estàs aquí, hi ha gent que està millor, que ha acabat els estudis, que menja, que s’ha curat. És un feedback continu. La medicina és una feina duríssima, però té una part molt positiva i és que pots veure l’efecte que has tingut sobre les persones. Ara només vaig cap allà una o dues vegades a l’any. ACTMÓN és el meu cordó umbilical i el que em fa sentir que encara estic fent coses.