Xavier Sierra, escriptor a la consulta i dermatòleg al museu

Els quadres, les escultures i els objectes ens parlen de la nostra història, costums, mites, herois… i també de la nostra salut. Sols cal tenir l’ull aguditzat per trobar indicis de les malalties que ens han acompanyat durant tota la nostra història: signes de rosàcia al rostres, símptomes de goll, limfomes, efectes de la sífilis, varicel·la…  Les obres pictòriques diuen molt més del que sembla.

El bloc “Un dermatólogo en el museo” s’actualitza gairebé cada dia des del gener de 2015 i ja té més de 1000 entrades. En aquests anys, s’ha convertit en una voluminosa enciclopèdia on conflueixen medicina general, dermatologia, història i art… Darrere dels textos hi ha el doctor Xavier Sierra, un dermatòleg gironí establert a Terrassa. Sierra és doctor en medicina i llicenciat en humanitats, així com autor de diferents llibres sobre història de la dermatologia, redactor en cap de la revista Gimbernat, premi a l’Excel·lència Professional del Col·legi de Metges de Barcelona, acadèmic a la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya i també professor del curs “La medicina i l’art” de l’Institut de Formació Mèdica i Lideratge (IFMiL). Ens rep a la seva consulta, un petit museu.

Com vas començar aquest bloc? 

M’interessa la vinculació de la medicina amb la societat, l’art i la història. Sempre he intentat coordinar medicina i humanitats perquè estic convençut que el coneixement no és una cosa de prestatges tancats. Vaig començar col·laborant en una pàgina de Facebook de dermatòlegs, però publicava molt més que els altres. Aleshores li vaig demanar consell a Rosa Taberner, una doctora mallorquina que té un bloc boníssim sobre dermatologia pura, i em va recomanar fer-ne un de propi. Vaig pensar que faria quatre coses i que duraria tres o quatre mesos, però ha estat tot el contrari.

Com és el teu procés creatiu?

És bastant anàrquic. El bloc no és homogeni. Hi ha coses que són pròpiament d’art i medicina, malalties de personatges històrics,  com les malalties de Napoleó, per exemple. Vaig barrejant temes perquè sóc conscient que els meus lectors no són tots dermatòlegs.  De vegades hi ha notícies d’última hora, com el brot de listeriosi d’aquest estiu.  El leitmotiv del bloc és agafar una obra d’art, o qualsevol cosa que estigui en un museu, i parlar-ne.

Alguns dels teus articles expliquen malalties que trobem representades en quadres. Com és el procés de diagnosi en una il·lustració?

És molt senzill, perquè veiem allò que sabem. Si un metge no coneix una malaltia, no la veurà i no la podrà diagnosticar. La visió del metge és precisament una visió que pot aportar moltes coses en observar l’art. No només de diagnòstic, sinó també d’observació de l’evolució de la medicina. És una visió que els metges hem d’aprofitar. Hem d’explicar aquests coneixements i posar-los a l’abast.

De vegades hi ha quadres que representen malalties que en aquell moment no es coneixien…

Sobre aquests temes han sortit dues o tres coses al bloc. El quadre “Experiment amb un ocell en una bomba d’aire”, de Joseph Wright, representa un experiment bastant horrible: una campana on es posa un ocell, es treu l’aire i es demostra que l’ocell mor. Això és espantós, però al quadre es veu que el senyor té unes lesions a la cara i a les mans que són indubtablement una dermatomiositis. Aquesta malaltia no es va descriure fins al 1906 i el quadre és del 1768. L’artista va veure unes coses i les va pintar sense saber què eren. Naturalment, no sempre és un dogma segur, hi ha una mica d’ull clínic, que cada dia es perd més…

La visió del metge és precisament una visió que pot aportar moltes coses en observar l’art.

Vas al museu amb l’ull clínic posat…

És una mica deformació professional. Veus un quadre i t’hi fixes. Hi ha alguns casos clars i d’altres que potser són discutibles. Per exemple, Gorbatxov tenia un angioma a la cara. Això de vegades s’associa també a un angioma dins del cervell que pot produir epilèpsia. En molts casos, només són lesions a la pell, però pot passar. Ho vaig explicar i em va escriure una neuròloga de Madrid que ho va posar en dubte. Però podria ser, no ho sabem. La Gioconda tenia uns xantelasmes a la parpella (uns dipòsits de greix) i també un lipoma a la mà. Podria tenir un problema de metabolisme dels greixos. També s’ha especulat sobre el seu somriure, si era bruxisme o no, perquè té una rialla molt comprimida; i sobre si patia sífilis, perquè s’ha trobat que havia anat a comprar un medicament que s’utilitzava per tractar-la. Naturalment, hi ha coses certes i d’altres que estan més en el terreny de l’especulació.

Abans es representaven més les malalties en l’art?

La història de l’art occidental deriva d’un concepte d’Aristòtil: l’art imita la natura. Evidentment parlem de l’art figuratiu. No entrem en l’art abstracte, ni en les avantguardes del s. XX com el cubisme. Intentar trobar malalties en un quadre cubista ja és molt complicat! Però tot és possible! Paul Klee tenia una esclerodèrmia. No ho representava a la seva pintura, però ho sabem. Per culpa de la malaltia al final ja quasi no podia pintar i ho feia d’una forma molt més esquemàtica. De fet el dia mundial d’aquesta malaltia commemora la mort d’aquest pintor.

La dona llangardaix era una dona que tenia unes erupcions cutànies, una probable ictiosi, i que era exhibida a les Fires de Girona.

Què diuen les obres de la nostra història i de la nostra salut?

Tot el bagatge que tenim als museus és una forma d’explicar la nostra cultura de manera iconogràfica. Moltes vegades expliquen coses d’higiene, que és un altre punt que tracto al bloc, com, per exemple, la història del bidet i de la dutxa. El bidet es va començar a utilitzar al s. XVIII i es feia servir al saló. La senyora demanava que l’hi portessin i mentre donava conversa a un gentil cavaller que s’estava prenent el té, ella s’aixecava les faldilles (que eren amples)  i “anava fent”. D’altra banda, la dutxa és un invent de presons. La va inventar un metge francès, Merry Delabost, per fer la higiene dels reclusos d’una forma molt més ràpida que el bany tradicional.

Avui estan tornant malalties que havíem quasi oblidat. Si coneguéssim la història, seria diferent?

Tinc bastants anys com per haver viscut una medicina molt diferent de la d’ara i una situació epidemiològica també molt diferent. És una llàstima que tots els grans progressos que hem fet, bàsicament en el camp de les malalties infeccioses, es puguin perdre molt fàcilment perquè els bacteris s’estan tornant cada vegada més resistents i perquè hi ha uns moviments absurds de no vacunar-se. També estan tornant malalties tropicals i malalties “noves”, moltes d’elles probablement producte d’investigacions no massa ètiques. Això també és una cosa que val la pena tenir present. Són suposicions, però la malaltia de Lyme, com explico al bloc, coincideix amb uns experiments fets de guerra bacteriològica en un laboratori molt proper on es va diagnosticar. També ens ha de fer reflexionar l’últim cas de contagi de verola. L’últim cas “natural” es va produir el 1977, es van guardar mostres del virus a Anglaterra, França, EUA i l’URSS, i poc després, a Londres va haver un cas accidental de contagi que va posar fi a la vida de la fotògrafa Janet Parker. En realitat, aquest va ser l’últim cas de verola. Això planteja diferents qüestions: Val la pena guardar els virus? Amb quina finalitat?

Com ha canviat la nostra visió de la malaltia a través dels anys?

El concepte de malaltia ha canviat molt en el curs de la història. Antigament les malalties es consideraven un càstig dels déus. També hi ha hagut èpoques que s’han considerat un premi. Els déus premiaven els místics perquè patissin i anessin al cel per la via ràpida. Deu premiava qui més estimava. Després van passar a ser una curiositat. A les corts barroques hi havia nans, cretins, gent amb deformitats, dones barbudes… El Barroc buscava la raresa, l’exòtic. Naturalment, amb el temps, això es va acabar a les corts, però llavors ho va començar a fer la gent. Les malalties seguien sent una atracció, però una atracció de circ. Jo encara ho he vist de petit. La dona llangardaix era una dona que tenia unes erupcions cutànies, una probable ictiosi, i que era exhibida a les Fires de Girona. Ara tothom en porta, però les primeres dones tatuades eren una atracció al circ. Hi havia també una part eròtica, perquè s’havien de despullar per ensenyar els tatuatges. Amb el temps, va canviant la visió sobre els fenòmens patològics.

I ara?

Ara la salut és un dret social. Hi ha sanitat pública i tothom té dret a la salut. És un tema de drets polítics i humans. Penso que la nostra època és aquesta, que no sé quant durarà perquè segurament el concepte seguirà evolucionant… Res és etern.

3 thoughts on “Xavier Sierra, escriptor a la consulta i dermatòleg al museu

  1. Ferran Sabaté

    Aquest “bloc”, en el seu doble vessant: científic i artístic, ens enriqueix com a metges i com a persones. Ens dona una visió de la medicina i dels pacients, més àmplia que la del simple especialista en un àrea molt concreta de la salut o la malaltia.
    Aprenem i millorem en la nostra practica professional, quan estem oberts a tots els àmbits i manifestacions de l’activitat humana.
    Continua obrint-nos els ulls i la ment a les realitats que ens envolten.

  2. JAUME MIRANDA RIUS, MD, DDS, PhD

    Molt interessant!
    Com a metge-odontòleg -especialista en periodòncia- quan observo qualsevol obra d’art on hi ha un rostre humà s’em fa inevitable analitzar el terç inferior de la cara. La correcta posició de les dents, la seva bona relació amb els maxil.lars juntament amb una correcta arquitectura gingival…. son la clau per dibuixar un somriure armònic i saludable .

  3. Leandre Busquet

    Xavier:
    Em sembla una idea brillant el fet de lligar, com ho fas, la pintura i la dermatologia. Aprenem de les dues coses. En la presumpció que la nostra professió és de l’ àmbit humanista tu ets dels pocs companys que conec que realment ho porta a la pràctica.
    ¡Segueix essent un bon exemple pels col·legues!
    Em d’ estar-te molt agraïts.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s