Els metges del segle XIX, exemple de lluita i compromís social

Aquest any celebrem el 125 aniversari del Col·legi de Metges de Barcelona. El 1894 es fundava  el CoMB, fruit d’un moviment dins de les professions sanitàries que buscava noves fórmules organitzatives per defensar-se de l’intrusisme i de la competència deslleial dels sanadors i per protegir els ciutadans, tot exigint mesures urgents de salut pública. El 29 d’agost d’aquell any es va celebrar la reunió definitiva per a l’organització del Colegio de Médicos de Barcelona a la seu de l’Acadèmia Médico-Farmacèutica, entitat fundada el 1875 i impulsora de la col·legiació sanitària. Finalment, el 17 de setembre de 1894, es van celebrar les primeres eleccions, en què va ser elegit president el doctor Joaquim Bonet Amigó, catedràtic d’Obstetrícia de la Universitat de Barcelona. El mateix any, Bonet i la seva Junta van aprovar el primer reglament col·legial.

Borja de Riquer

En l’acte commemoratiu dels 125 anys del CoMB, el catedràtic emèrit d’Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Borja de Riquer i Permanyer, va pronunciar la conferència “Els metges dins de la societat catalana contemporània”, on va descriure el paper tan destacat que van jugar els metges a la societat de finals del segle XIX i principis del XX, un moment de grans i transcendentals canvis socials a Catalunya i, especialment, a la ciutat de Barcelona.

Epidèmies, mortalitat, i manca de mesures higièniques 

Durant aquells anys, el metges no només lluitaven per exigir canvis en la política sanitària del moment i en la situació de la professió, sinó també per denunciar les pèssimes condicions sanitàries i higièniques en què es vivia llavors a Catalunya. El lideratge social dels facultatius va fer que tinguessin un paper molt rellevant dins de la dinàmica societat civil. El seu compromís social i polític va ocasionar un “canvi en la imatge dels metges dins la societat”, que ha perdurat fins avui. Com assenyalava De Riquer, es va produir una “transformació de la seva figura professional”.

Els últims anys del segle XIX van ser un període de forta industrialització, tot i que el nou estat liberal gaudia de pocs recursos econòmics i “era força ineficient”, tal com va explicar el professor. La societat patia caresties i les condicions de vida i de treball eren força deficients. El nivell d’analfabetisme era molt alt. Pràcticament el 50% dels adults a Espanya no sabien llegir. Hi havia una altíssima mortalitat entre els infants i també entre els adults, causada, sobretot, per traumatismes, infeccions i desnutrició. Malalties que eren, en bona part, fruit de la urbanització i provocades per les condicions de vida i de treball i per la manca d’higiene i de polítiques de salut pública. Per exemple, l’aigua dels pous  – sobretot la domèstica-  no podia garantir-ne la salubritat en estar a poca distància dels pous morts.

A més d’això, les malalties epidèmiques (tifus, verola, xarampió, escarlatina, diftèries, grup, etc.) feien estralls entre la població. L’Anuari Estadístic Municipal de Barcelona de l’any 1905 recollia un estudi sobre les defuncions provocades per malalties epidèmiques a les 50 principals ciutats del món. Barcelona n’era la primera en mortalitat per xarampió i la segona per verola (superada per Rio de Janeiro) i per febrer tifoide (superada per Sant Petersburg).

Margaret Michaelis. Mercat del carrer de l’Om, c.1933. Arxiu fotogràfic de l’Ajuntament de Barcelona

L’atenció sanitària al país havia donat prioritat a una assistència basada en la beneficència, que resultava, segons De Riquer, “ineficaç i precària”. La cobertura pública era escassa. A més, les mesures polítiques preses a l’època van complicar la situació. La desamortització liberal del primer terç del XIX va expropiar l’Església i els municipis de moltes propietats i recursos que tradicionalment mantenien les institucions caritatives de l’antic règim. En conseqüència, “bona part de la petita cobertura que s’oferia, tant als indigents com a les classes populars, va desaparèixer”, va explicar. La beneficència només es podia adreçar a les persones incapacitades per subsistir. La legislació liberal prohibia explícitament admetre als hospitals a la gent vàlida per al treball i es prioritzava sempre l’atenció a domicili. Els hospitals, a més, es consideraven un focus d’infecció i contagi. A mitjans del segle XIX, l’assistència mèdica i hospitalària quedava vedada per a la gran majoria de la població assalariada i, fins ben entrat el segle XX, no es va començar a construir a Espanya un sistema hospitalari i sanitari modern.

Dones treballant a l’obrador d’una fàbrica de conserves, 1910-1920. AFB. Antonietti. Arxiu fotogràfic de l’Ajuntament de Barcelona

Els metges entren en política

Les grans carències de les polítiques oficials d’atenció sanitària, hospitalària i científica van ser un factor de mobilització i de politització dels nous metges, que exigien a les administracions públiques més atenció i eficiència i unes polítiques sanitàries més socials, fins i tot, tal com apuntava De Riquer, “reformes profundes”.

Els estudis de Medicina s’impartien amb grans deficiències i precarietats. Tot va començar a millorar quan l’any 1906 va començar a funcionar la nova facultat i l’Hospital Clínic, 40 anys després què se n’aprovés el projecte. L’any 1916, es va inaugurar l’Hospital de Sant Pau. La investigació, però, encara havia de fer-se en laboratoris privats o en els municipals, com el Laboratori Microbiològic de Barcelona, creat l’any 1887.

El gran repte dels professionals en aquell moment era “anar més enllà de la diagnosi i de les cures tradicionals, per tal d’incorporar plenament els nous coneixements científics i el renovats mètodes quirúrgics i avançar en la fusió del metge i del cirurgià”, va senyalar el catedràtic. D’aquest esperit, va sorgir una generació voluntarista que fa fer grans esforços “molt personals” i que va utilitzar els seus contactes amb l’estranger. De Riquer va citar noms com Jaume Ferran i Clua, Jaume Queraltó, Joan Giné i Partagàs, Bartomeu Robert, Jaume Pi i Sunyer, Salvador Cardenal, Josep Antoni Barraquer o Miquel Àngel Fargas. Aquests professionals formaren escoles especialitzades i van elaborar unes topografies mèdiques que eren “explícites denúncies de la desatenció que afectava la majoria de la població de Catalunya”.

A poc a poc van arribar canvis en la professió de metge. Les professions liberals van pressionar l’administració pública per un major control en la concessió de llicències d’exercici professional per tal de lluitar contra l’instrusisme, reduir la competència deslleial i augmentar la seguretat professional. Els advocats foren els primers a aconseguir un col·legi professional, l’any 1829; després foren els notaris, l’any 1863; i, posteriorment, els metges, els arquitectes i els enginyers, l’any 1894. Ara fa 125 anys.

A principis del segle XX es va produir la irrupció dels metges i d’altres professionals en l’escena pública catalana. Va sorgir el que es va denominar “catalanisme mèdic”. De Riquer explica que hi havia una fèrria voluntat de reactivar la medicina catalana i d’adequar-la a la nova societat. Els metges començaren a protagonitzar “demandes creixents sobre les necessitats de tota mena d’institucions polítiques, culturals, docents i sanitàries pròpies, i van donar suport a la reivindicació d’autonomia universitària.” A poc a poc es va anar produint “una certa presència dels metges en els ajuntaments, a la Diputació de Barcelona i, després, a la Mancomunitat, com a assessors especialitzats i, fins i tot, com a gestors”. Aquest dinamisme i mobilització van quedar reflectits en una gran quantitat de publicacions especialitzades, congressos i trobades científiques, així com en l’aparició de noves i nombroses organitzacions i entitats, com el Sindicat de Metges de Catalunya, l’any 1920.

Al finals del segle XIX, els metges catalans eren un col·lectiu reduït de poc més d’un miler de facultatius. Aquells professionals van jugar un paper fonamental en la societat. Més enllà del desenvolupament i de la modernització professional que van protagonitzar, el col·lectiu va destacar pel seu compromís cívic i polític i per la seva implicació social. La seva actitud va ser altament compromesa, tant amb l’avenç i modernització de la medicina i dels seus estudis, com amb el progrés del país i les millores socials. Aquesta actitud va ser cabdal per a la creació, ara fa 125 anys, del Col·legi de Metges de Barcelona, una institució que materialitza la voluntat d’una identitat i reafirmació professionals i la necessitat de defensar uns interessos comuns i de vetllar per la salut dels ciutadans.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s