Hem parlat amb quatre metges que la tarda del 17 d’agost van atendre les víctimes de l’atemptat terrorista a les Rambles de Barcelona. Ells són aquí la cara visible de tots i cadascun dels professionals sanitaris que es van deixar la pell aquella tarda a les Rambles. Són quatre històries personals i professionals de les tantes que podríem recollir, a través de les quals volem contribuir a fer un reconeixement als companys que hi van ser a primera, segona o tercera línia i que van demostrar la seva professionalitat, excel·lència, entrega i solidaritat.

Dr. Manel Riudor, cap operatiu i assistencial de Barcelona ciutat del SEM

Les primeres unitats del Servei d’Emergències Mèdiques (SEM) van arribar a les Rambles a les 17.01h, sis minuts després de la primera alerta. En un dels vehicles hi anava el Dr. Manel Riudor, cap operatiu i assistencial de guàrdia del SEM a Barcelona. Tal com relata ell mateix, el que es van trobar al camí de baixada fins al Liceu va ser un “paisatge devastat”. Ferits de tot tipus dins de botigues, farmàcies, porteries o restaurants els feien senyals demanant-los ajuda.

En aquell moment, la tasca dels equips del SEM va ser decisiva. Es van encarregar de la valoració inicial i el triatge dels malalts, segons gravetat, per prioritzar el seu trasllat als centres sanitaris. Riudor explica que el més complicat era marxar després de veure com estava el malalt i no poder quedar-se amb ell, ja que havien de continuar amb el triatge i atendre més ferits. “En aquests moments, només penses a fer la teva feina. No és fàcil, però has de tenir la sang freda i tirar endavant, sense pensar res més”. Tot i que el personal fa simulacres i cursos d’incidents amb múltiples víctimes, “l’experiència i els anys de carrer” van ajudar molt Riudor a “estar el més tranquil i centrat possible”. Destaca, per sobre de tot, la feina de tots els professionals del SEM, que “van donar el 100%”, i la gran col·laboració entre cossos de seguretat i emergències. Gràcies a tots ells, es va aconseguir evacuar tots els ferits en una hora i cinquanta minuts.

Dra. Isabel Cirera, cap del Servei d’Urgències de l’Hospital del Mar

L’Hospital del Mar va ser el centre que més ferits i de major gravetat va atendre. Al capdavant del comitè operatiu per donar una resposta ràpida i eficient, la Dra. Isabel Cirera, cap del Servei d’Urgències del Parc de Salut Mar. Aquesta no era la primera vegada que veia amb ulls propis un esdeveniment d’aquest tipus. Durant el seu primer any de residència a l’Hospital Clínic, va viure l’atemptat d’Hipercor: “Sempre recordaré el divendres 19 de juny de 1987. En aquells moments i des de la meva inexperiència, vaig veure per primer cop què era donar assistència d’alta qualitat en moments de gran pressió emocional”.

Aquesta mateixa sensació es va repetir el 17 d’agost passat. El primer que va fer la Dra Cirera va ser “organitzar un triatge avançat” i activar els “punts calents”, és a dir, evacuar urgències, habilitar boxes, alliberar llits per als crítics, organitzar els equips de cirurgia i traumatologia, organitzar les proves d’imatge, centralitzar la informació dels ferits i coordinar tots els professionals que van acudir al centre de forma voluntària per donar un cop de mà. Tot això en molt poc temps. A Urgències estan habituats a treballar en situacions “d’estrès i gran pressió”, però no de les característiques d’un atemptat. “En escenaris així, has de mantenir el cap fred per evitar que els nervis puguin provocar situacions de caos”.

Un “moment molt especial” per la Dra. Cirera va ser quan va trucar al CUAP Ciutat Vella Peracamps per posar en marxa el protocol i li van explicar que els metges de guàrdia estaven intentant reanimar un nen que la Guàrdia Urbana havia traslladat fins allà. “Segurament Peracamps va rebre la primera víctima de l’atemptat”, apunta Cirera, que també remarca “l’orgull de la feina ben feta i l’excel·lència dels serveis d’urgències i emergències de la sanitat catalana”.

Dr. Victor Manuel Lefler, metge del CUAP Manso

El Dr. Victor Manuel Lefler tenia guàrdia de nit al CUAP Manso el 17 d’agost, però en assabentar-se de l’atemptat va fer el que molts altres companys, anar abans per ajudar. Va arribar amb el seu ecògraf portàtil i només entrar per la porta del CUAP un dels metges li va demanar una ecografia per a una embarassada de 30 setmanes amb pèrdues. A la visita s’hi va afegir el ginecòleg del centre i entre tots tres van fer allà mateix “una vista d’hospital de tercer nivell”. És només un exemple de l’esperit de col·laboració que va predominar aquella tarda.

El Dr. Lefler destaca la bona coordinació del CUAP: “Havien traslladat totes les persones que hi havia a la sala d’espera als ambulatoris de les plantes superiors i aquesta la van deixar lliure, únicament per acceptar ferits. Quan jo vaig arribar-hi, hi havia una tranquil·litat absoluta”. El més difícil va ser fer costat als ferits, ja que “tots estaven en estat de xoc”. “Vaig sentir molt dolor, però assumeixes la situació, fas el cor fort i intentes animar els pacients. Vam fer broma amb la noia embarassada fins que li va passar l’ansietat. Tot i així, en el fons estàs fet pols”, recorda el Dr. Lefler, que es va recolzar en els companys per anar paint tot el que havia passat. “Vam fer psicoteràpia entre nosaltres. Estem acostumats a fer-ho així. A poc a poc et vas refent”. Tot i que diu que “ja està de volta de tot”, mai s’hauria imaginat viure una situació d’aquesta magnitud.

Dra. Aina Estarellas, directora de l’Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses de Catalunya

Els metges forenses també van tenir un paper clau en els atemptats de Barcelona i Cambrils. La Dra. Aina Estarellas, directora de l’Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses de Catalunya (IMLCFC), va posar en marxa el protocol d’actuació específic per a successos amb víctimes múltiples i el seu equip es va dedicar per complet a fer l’aixecament dels cadàvers, les autòpsies i la identificació de les víctimes. La Dra. Estarellas destaca la “professionalitat” de tots els que van intervenir: “Tot el personal de l’Institut (metges forenses, administratius, tècnics especialistes en patologia forense i personal de la Generalitat) de tot el territori es va oferir a treballar i es van posar a disposició de la Direcció”. El primer que va pensar quan es va assabentar de l’atemptat va ser que “caldria fer molta feina, però que segur que podríem fer-la, i així donar un servei a la ciutadania i a l’administració de Justícia per alleugerir d’alguna manera el patiment de les famílies afectades”.

“Crec sincerament que estem preparats per afrontar aquestes situacions. La formació cal repetir-la de manera periòdica perquè en qualsevol moment puguem posar-la en pràctica”, apunta Estarellas, que també remarca que són molt importants “els simulacres sobre el terreny i els simulacres de despatx”. A més, “és imprescindible fer a posteriori una avaluació de la tasca realitzada per poder seguir millorant”. La Dra. Estarellas resum el que va viure aquella en dues paraules: “impactant, per la resposta de tot el personal de l’IMLCFC, i emotiva, per la seva dedicació i professionalitat”.

Malgrat haver treballat en diferents àmbits, el relat d’aquests quatre companys, coincideix a destacar valors essencials de la nostra professió i del nostre sistema sanitari que van ser fonamentals per fer front a una situació tan difícil com la del 17A. Valors com l’humanisme, el treball en equip, la formació (en aquest sentit, destaca la utilitat dels simulacres) o la coordinació entre els diferents centres assistencials van tenir un paper clau perquè l’atenció a les víctimes fos exemplar.