Recuperem l’entrevista al Dr. Joan Rodés, publicada a la Revista COMB nº 144
El Dr. Joan Rodés (Barcelona, 1938) ha dedicat els més de 40 anys de professió a la lluita contra les malalties hepàtiques. A més de l’extensa recerca que ha fet en aquest camp, també ha destacat en la gestió sanitària, dirigint l’Hospital Clínic durant sis anys. Aquesta profunda coneixença de la medicina en tots els seus sentits (assistència, recerca i gestió) li ha valgut la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya.
Dr. Rodés, acaba de rebre la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya per la seva trajectòria de més de 40 anys en la medicina. Com se sent?
Em sento honrat perquè es un reconeixement important per qualsevol català. La medalla és el màxim reconeixement que pot donar la Generalitat de Catalunya a un dels seus ciutadans.
Per què va voler ser metge?
Quan vaig estudiar batxillerat tenia un dubte: no sabia si fer ciències exactes, matemàtiques, o medicina. Vaig escollir medicina perquè el meu avi per part de la meva mare era metge de poble. Ell va morir quan la meva mare tenia un any, però em va influir en la meva imaginació juvenil. Els meus pares volien que fes ciències exactes i la meva àvia, que es deia Prudència, em deia “nen, tu metge, que això dels números no et donarà suficients diners per viure”.
El nou número de la Revista COMB centra l’apartat “Tema de debat” en el Projecte VISC+, que té com a objectiu aprofitar les bases de dades que genera la sanitat catalana, degudament anonimitzades, per tal de promoure la recerca i la innovació en l’àmbit de la salut. En aquesta ocasió, participen el Dr. Antoni Trilla, cap d’Epidemiologia de l’Hospital Clínic i vocal de la Junta de Govern del COMB; el Dr. Andreu Martín Sánchez, metge de família i president de la Junta Comarcal del Baix Llobregat del COMB; i el Dr. Daniel Martin Casola, cap de la Unitat de Medicina Regenerativa de la Clínica Diagonal.
Opinió de la Dra. Ampar Cuxart, cap de Servei de Rehabilitació de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron
Com a metge especialista en rehabilitació i medicina física amb més de 35 anys de professió a l’hospital Universitari Vall d’Hebron, on vaig formar-me com a metge resident, no puc deixar d’opinar des de la visió hospitalària que és el que conec en profunditat. Amb aquesta mirada, en aquests anys he viscut el moviment de pèndul, tan freqüent a la vida, i també, al sistema sanitari públic.
A finals dels anys 70, l’ICS, dins el sistema públic, era una de les organitzacions més professionalitzades però encara arrossegava el concepte quasi de beneficència amb el que havien estat creats els hospitals als anys 50 i 60 s.
Els hospitals de l’ICS van passar d’hospitals pràcticament de beneficència, on no es donava quasi res als professionals però tampoc se’ls demanava gairebé res, a hospitals professionalitzats. Es van produir clares millores pels professionals (condicions per treballar, retributives, carrera professional…) que van determinar un important creixement d’activitat, qualitat assistencial, docència i recerca, que va i ha contribuït, de manera importantíssima, al gran nivell assolit en els últims anys per la sanitat publica catalana. Els professionals de l’ICS s’han caracteritzat sempre per la il·lusió per la feina, pel seu compromís amb la institució i el sentit de pertinença.
Recuperem l’entrevista al Dr. Antonio M. de Lacy, publicada a la Revista COMB nº 143
El Dr. Antonio M. de Lacy, cap del Servei de Cirurgia Gastrointestinal de l’Hospital Clínic, és tot un pioner en aquesta especialitat. Ha introduït tècniques quirúrgiques mínimament invasives per orificis naturals i ara és el primer cirurgià de tot l’Estat espanyol en utilitzar el robot Da Vinci Xi per realitzar intervencions gastrointestinals. Aquest equipament utilitza tecnologia puntera i arriba allà on les mans del cirurgià no arriben.
Què és el robot Da Vinci Xi?
El Da Vinci Xi és un sistema robòtic que s’utilitza per assistir a la cirurgia. S’ha d’entendre bé la paraula “robot” perquè el Da Vinci Xi és un manipulador. Nosaltres estem asseguts a una consola, movem les mans d’una forma determinada i aquest moviment es transmet i mou els instruments en el malalt amb una precisió superior a la que podríem tenir nosaltres en la coneguda laparoscòpia. El Da Vinci Xi no té res a veure amb un robot que té Intel·ligència Artificial, tot i que s’està treballant en això.
En un futur podrem veure robots amb Intel·ligència Artificial al quiròfan?
En aquest moment s’està treballant en consoles amb memòria. Programes, per exemple, 500 intervencions d’una intervenció determinada per què vingui una persona i pugui fer pràctiques. Cada vegada que es fa una intervenció, el robot va aprenent. Això encara no funciona, però està i jo espero, malgrat els meus anys, poder veure-ho.
Quins són els avantatges que ofereix el Da Vinci Xi?
La robòtica té dos avantatges: fas cirurgia que no podries fer i la segona cosa és que s’ha vist que cirurgians que no tenen experiència màxima per fer cirurgia laparoscòpica, amb la robòtica poden fer una cirurgia més complicada assistits pel robot. No volem competir amb la laparoscòpia convencional, volem fer intervencions noves que en aquest moment no es poden fer o que són molt difícils. S’han fet anastomosis entre esòfag i estómac dins de la cavitat toràcica. Tècnicament, és difícil fer-ho amb laparoscòpia, no obstant amb el robot va molt bé.
Quina és la diferència entre aquest Da Vinci Xi i els seus predecessors?
Fa nou mesos vaig veure el Da Vinci Xi als Estats Units i vaig comprovar que aquest és més fàcil d’utilitzar, pot passar de quadrant en quadrant amb més facilitat que les versions anteriors. Intuitive Surgical ha creat un grup de treball amb cirurgians de tot el món i pensem que aquesta nova generació de robòtica sí que serà més eficaç.
Quins són els límits de la robòtica?
Fa molt temps una persona que jo respecto molt, que és el Vicente Arroyo, un conegut hepatòleg de l’hospital, em va dir: “Els límits seràs tu mateix”. La robòtica té uns límits? Si es refereix a que ara sortiran noves coses, depèn de nosaltres, si som capaços de fer-les. En aquests moments hi ha límits? Sí, per això el que hem de fer és intentar avançar. Està previst que d’aquí nou mesos surti un nou robot i al 2017, un altre. No serà la revolució, però serà l’evolució dels diferents sistemes.
Creu que alguns metges poden veure el robot com una amenaça?
La gent que no sap encara com va això diu “d’aquí un temps no necessitarem cirurgians”. Això no té res a veure. Això és un manipulador que sense cirurgià no opera. Jo penso que l’”amenaça” és el metge que va en contra de la innovació.
La jubilació és un canvi d’etapa molt significatiu en la vida d’una persona i encara més quan es tracta de professions tan vocacionals com la Medicina. Per això, la Revista COMB #143 dedica el tema de debat a com afronta el metge la jubilació. Les dues persones que donen la seva opinió són el Dr. Manuel Sans Segarra, vicepresident de la Secció Col·legial de Metges Jubilats i president de l’Associació de Metges Jubilats de l’Hospital Universitari de Bellvitge; i la Dra. Eulàlia Masachs, col·laboradora de la Fundació Galatea i docent del Curs de Preparació per la Jubilació que ofereix el COMB. La segona edició del curs començarà el 22 d’abril i en aquesta ocasió es farà a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron. Si us interessa, podeu fer la inscripció aquí.
Esteu a punt de jubilar-vos? Ja hi esteu? Com heu viscut aquesta nova etapa vital? Ens interessa la vostra opinió, per això us convidem a participar en el debat!
Recuperem l’entrevista al Dr. Josep Rodiera, publicada a la Revista COMB nº 142
El Dr. Josep Rodiera és anestesista i bioenginyer. Coordina el Servei d’Anestesiologia de l’Hospital Quirón-Teknon i encapçala diversos projectes medicotecnològics punters a Catalunya. Entre ells, la creació d’una aplicació específica per a les Google Glass que permet l’anestesista mantenir tota l’atenció en el pacient, mentre visualitza a la pantalla de les ulleres les dades més importants. El Dr. Rodiera és de tarannà optimista i creu que la tecnologia és una eina fonamental per tal que la Medicina continuï avançant.
Quin ús fas de les Google Glass?
L’aplicació que hem desenvolupat amb la start-up Miru Medical Systems està pensada per arribar a complementar una AIMS (Anesthesia Information Management Systems). Trasllada la informació dels monitors a les Google Glass, però no totes de cop, sinó que ens envia en cada fase de l’anestesia les que considerem que són més rellevants. En el moment de la inducció podem estar focalitzats en el pacient i no hem de girar-nos a mirar els monitors.
Què veus a les ulleres?
Sempre veiem en gran la saturació del pacient, el nivell de consciència i el nivell de relaxació. A sota poden aparèixer diferents alarmes: si puja la pressió, si el CO2 està baix, etc. No volem plasmar molts paràmetres perquè és una pantalla petita i veure molts números i moltes coses en un espai petit no és útil i pot arribar a crear confusions.
Quin circuit recorre la informació fins que arriba a les ulleres?
Nosaltres fem servir dos Wi-FI, un que genera un petit ordinador industrial que tenim a quiròfan, connectat als monitors i que recull les dades; i d’altre que envia per una xarxa interna la selecció de la informació a les ulleres. Com tenim tota la informació del pacient, dels monitors i del respirador, sabem en cada moment en quina fase de l’anestesia està.
Quin acolliment té entre la comunitat d’anestesistes?
De moment és molt bo. Les Google Glass són un dispositiu molt nou, molt atractiu i hi ha molta expectativa, però ni tan sols nosaltres sabem com acabarà. Els temes regulatoris als que hauran de sotmetre’s ens preocupen. Els sistemes de transmissió de dades que utilitzen els streaming de vídeo tampoc estan sent suficientment ben rebuts pel tema de la protecció de dades dels pacients. S’ha de veure si arribaran noves generacions d’ulleres més potents, si es pot millorar la imatge, la potència i la capacitat de procés. No obstant, el que ens estan oferint ara ens sembla prou interessant com per tenir una aplicació comercial que ens pugui facilitar i millorar la seguretat dels pacients anestesiats.
Creus que l’ús mèdic de les Google Glass és útil fóra del quiròfan?
Sí, podríem visitar un pacient a la planta i podríem veure abans d’entrar a l’habitació si no ens equivoquem de pacient, si es al·lèrgic, quines malalties té, les últimes analítiques, etc. Podríem descarregar-nos qualsevol informació del pacient.
Has pensat en altres tipus de “wearables” per millorar el vostre treball?
De moment són coses molt noves que estan en desenvolupament, cal veure si de tots aquests desenvolupaments hi ha algun que es realment útil, pràctic i a més té avantatges per als pacients. Jo tinc esperances, penso que el futur ens depara coses realment espectaculars.
Recuperem l’entrevista al Dra. Tamara Sancho, publicada a la Revista COMB nº 141
Tamara Sancho
Metgessa de Família a l’ABS Can Vidalet. Esplugues de Llobregat
La doctora Tamara Sancho és metgessa de Família a Esplugues de Llobregat. Utilitza els vídeos i les xarxes socials per comunicar-se amb els seus pacients i per difondre consells de vida saludable i de cultura mèdica. Per realitzar la seva tasca divulgadora col·labora amb diferents professionals de la salut de diferents regions i àmbits territorials. És membre de la Secció de Metges e-Salut del Col·legi i, l’any 2013, va ser una de les guardonades amb un dels premis a l’Excel·lència Professional que atorga la corporació.
Per què utilitzes les xarxes socials?
Utilitzo les xarxes socials per comunicar- me i per aprendre. Aprendre de persones que vaig trobant a la xarxa o que ja conec. Les xarxes socials són una eina fàcil i accessible per accedir a contingut que abans era impossible però, sobretot, accedir a persones que ja han tingut accés a aquests coneixements i que ens els transmeten de forma immediata.
Quin és el teu projecte?
Comunicar el que jo crec que a la consulta em resulta complicat per manca de temps o recursos. Hi ha molts onsells que tenim avui en dia en paper i que crec que s’han d’actualitzar al llenguatge audiovisual. A poc a poc vaig donant petits consells en vídeo. També vaig connectant amb gent que en fa per agafar els seus materials, agrupar-los i canalitzar-los cap al pacient.
Com has aconseguit la participació dels teus pacients?
A través del correu electrònic els envio els meus projectes audiovisuals que penso que els pot interessar. És una forma d’establir un vincle ràpid i de resoldre alguns temes concrets. Els pacients coneixen les activitats que faig i comencen a participar. De fet, tinc diferents vídeos on surten pacients, i molts d’ells s’hi han ofert. S’engresquen ràpid a l’hora de proposar o fins i tot trobar motius pels quals poden aprofitar el que els ofereixo.
Ha canviat la relació que tens amb els pacients?
A la consulta no ha canviat, però hi ha hagut un crescendo. No només tinc accés a ells en un espai físic, sinó que també tinc aquest altre món virtual. Això estreny llaços i augmenta la possibilitat de contacte i de resolució de problemes. El fet que ells vegin que el seu metge de capçalera arriba a casa seva, que surt de la consulta, fa que el sentin més proper i que se sentin més segurs a l’hora d’exposar un problema. S’escurça la distància. Els pacients que tenen accés a les xarxes socials i al correu electrònic encara són una petita part. Hi ha molt de camí per recórrer i fa falta que altres companys s’hi impliquin i perdin la por a saltar la barrera de la consulta, a sortir per la porta i comunicar-se amb ells.
Què et va motivar a saltar a la xarxa?
El tret de sortida va ser el primer congrés “Vídeos y salud”que es va fer a Madrid l’any 2011 i en el qual ens vam ajuntar molts professionals. El proper congrés se celebrarà a Barcelona el 18 d’octubre. Voldria convidar a la gent a participar-hi. Vaig entendre que l’audiovisual havia de sortir al carrer, que ho havíem d’aprofitar, comunicar i, sobretot, atrevir-nos a fer-ho.
Grup de Recerca Musculoesquelètica IMIM i cap emèrit de Medicina Interna de l’Hospital del Mar
El doctor Adolf Díez va recórrer al Programa Metge Emprenedor del COMB per portar al mercat la seva idea. Investiga al Centre de Recerca Biomèdica de Barcelona i, amb el seu equip, ha desenvolupat un instrument per diagnosticar la fortalesa dels ossos mitjançant microindentació òssia i, així, millorar la capacitat d’estudis dels ossos dels pacients. El seu objectiu és desenvolupar un centre de recerca clínica amb aquesta tècnica.
Quines van ser les teves primeres passes quan vas anar a parlar amb el Programa Metge Emprenedor?
Hi vam anar per suggeriment de persones del Col·legi que van tenir coneixement de la recerca que estàvemfent amb un instrument nou per diagnosticar la fortalesa del ossos, a banda de la densitometria. Ens van suggerir desenvolupar-ho més enllà de la pura recerca i donar-li una altra dimensió.
Quin servei et van oferir?
L’assessorament que hem tingut fins ara –encara hi estem treballant– ens ha aportat aspectes de translació del que estàvemfent en recerca a una activitat de desenvolupament industrial. Ens han hagut d’ajudar a desenvolupar un pla de negoci, a saber quines possibilitats tindríem per poder fer una spin-off del nostre institut de recerca. Això serà la base perquè la nostra activitat es converteixi en comercial i industrial, i ens obrirà possibilitats per obtenir finançament per al nostre institut.
Com heu tirat endavant la idea?
Hem actuat com una entitat pont entre la Universitat de Santa Barbara (California), que ha constituït una spin-off per al desenvolupament i la comercialització del nostre producte, i els possibles finançadors per obrir una branca d’aquesta empresa al nostre institut i a Catalunya. La nostra intenció és obtenir recursos i potenciar la nostra capacitat de recerca. Dintre dels nostres plans, però, l’objectiu principal és desenvolupar a Barcelona un centre de recerca clínica amb microindentació òssia, que és la tècnica amb la qual estem treballant.
Us heu presentat a dos Fòrums d’inversió Healthcare que organitza el COMB.
Ens ha permès posar negre sobre blanc. Quan has de presentar una idea que s’ha traduït en un projecte i en un pla de negoci, has cobert tres passes successives per les quals els investigadors no estem entrenats; ni culturalment, ni mentalment ni psicològicament. Ens ha facilitat molt poder organitzar un pla de futur que ens permeti fer viable el projecte i entrar en contacte amb inversors. Ara estem en fase de recaptació de recursos.
Quines barreres ha de superar el metge per ser emprenedor?
Hi ha barreres que són intrínseques del nostre entrenament i de la formació que hem rebut com a metges. Ningú ens ha ensenyat a plasmar en resultats concrets els fruits de la nostra investigació, més enllà de l’aplicabilitat clínica. L’entorn on ens belluguem és de restriccions dels recursos públics per donar suport a la recerca, tant en l’àmbit català, com estatal i europeu. Una de les nostres sortides per poder seguir desenvolupant recerca és tractar d’establir les vies de rendibilització que ens permet alimentar-la i fer-la créixer.
El nou decret de troncalitat és el tema central de la nova edició de la Revista COMB. En l’apartat “Tema de debat” podreu llegir les opinions del Dr. Ramon Pujol, director del Departament de Ciències Clíniques de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, i d’Enric Lázaro Fontanet, estudiant de 6è de Medicina a Bellvitge. A més, en “La qüestió” (pàgina 14), s’inclouen les opinions de sis metges i metgesses i es dedica una pàgina a explicar de forma entenedora el decret (pàgina 11).
Què en penseu de la nova proposta de troncalitat? Podeu donar-nos la vostra visió al nostre blog! Us hi esperem!
Recuperem l’entrevista a la Dra. Amàlia Arce, publicada a la Revista COMB nº 139
Amàlia Arce
Pediatra i cap d’e-Salud de l’Hospital de Nens
La doctora Amàlia Arce és pediatra a l’Hospital de Nens de Barcelona. A la xarxa la coneixen com lamamapediatra gràcies al seu blog, que va començar a escriure fa cinc anys. Combina la tasca assistencial a urgències i la seva consulta amb la presencia en línia. El seu blog, www.dra-amaliaarce.com, on alterna les seves experiències professionals i personals, l’han empès a assumir diferents reptes, com la identitat digital del seu hospital. El seu blog està en procés de ser publicat en format llibre. El seu blog ha estat publicat en format llibre.
Per què vas decidir obrir el teu blog?
Feia temps que seguia un altre metge que en tenia un i era una idea que em resultava atractiva. El vaig obrir i vaig començar a escriure la meva experiència. La pediatria és una professió que està lligada a la infància i quan tens nens li dóna un altre caire. És una barreja del que t’aporta la vida professional i la personal.
Què pots dir d’aquests cinc anys d’experiència?
S’ha fet gran després de cinc anys i he escrit molt, gairebé hi ha mil entrades. L’experiència ha estat molt gratificant perquè, a banda de la satisfacció personal, he conegut a molta gent i això et dóna peu a fer altres coses.
Què has aconseguit fer gràcies al blog?
Trobes altres eines i formes de fer. T’engresques en altres projectes més relacionats amb enfocar la relació metge-pacient d’una altra manera. Amb la Fundació Hospital de Nens vaig començar a explorar el tema digital, les xarxes i com fer servir aquestes eines com ja ho havia fet a nivell personal. Ara faig una part assistencial i també m’encarrego de l’aspecte digital de l’hospital.
És el que es diu salut 2.0? Què és?
Utilitzar les noves tecnologies i la xarxa, per complementar la relació metge-pacient. Són dos mons que no sempre s’ajunten. Encara estem immadurs com a col·lectiu i com a institucions. Però els pacients cada cop demanen més fer servir aquests canals i, els professionals hi van entrant. És senzill: donar l’adreça de correu, la teva pàgina, algunes indicacions a la consulta i finalment els envies un enllaç perquè se’l mirin. L’acceptació és bona, però em crida l’atenció que la gent no ho demani de forma natural i menys la primera o segona vegada que et veuen. Alguns ho fan quan la relació està més consolidada.
Quines eines dónes als teus pacients?
En el cas dels pediatres busquen l’accessibilitat. Quan algú ho demana li ofereixo. Em sembla més adient donar l’adreça de correu o que et trobin a la xarxa que donar el telèfon. No tothom ho demana; ho acabo oferint jo. Em crida l’atenció perquè pensava que la gent ho demanaria més, la veritat, i més tenint en compte que treballem amb gent jove i que tothom va amb un smartphone. Quan arriben al pediatra, volen el de sempre.
És un servei que no s’esperen trobar?
Encara no estem prou madurs, ni els professionals ni els pacients. En canvi la gent busca molt sobre salut i criança a Internet. És difícil que aquest triangle es tanqui. La visita d’urgències té altres connotacions i una altra forma de fer i és més difícil integrar totes aquestes eines… però ja hi arribarem.
El Dr. Joan Rodés (Barcelona, 1938) ha dedicat els més de 40 anys de professió a la lluita contra les malalties hepàtiques. A més de l’extensa recerca que ha fet en aquest camp, també ha destacat en la gestió sanitària, dirigint l’Hospital Clínic durant sis anys. Aquesta profunda coneixença de la medicina en tots els seus sentits (assistència, recerca i gestió) li ha valgut la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya.
El blog del teu col·legi professional 