Categoria: Actualitat

“Tenim una participació del 65% de les dones convidades, per sota dels estàndards europeus. Però el que més ens preocupa són les diferències entre territoris, perquè reflecteixen desigualtats socioeconòmiques”

“El contingut de les cartes que enviem a les dones està molt estudiat: volem animar-les a participar, però, a la vegada, no volem generar angoixa”

“Participem en un estudi per valorar el risc individual de càncer de mama a partir de diferents variables i, a partir d’això, oferir un cribratge més adequat a cada dona, amb més o menys intensitat”

Ja fa tres dècades que, a Catalunya, es va posar en marxa el programa de detecció precoç de càncer de mama, adreçat a totes les dones d’entre 50 i 69 anys i que preveu la realització d’una mamografia cada dos anys. A través d’aquest programa, a Catalunya són convidades cada any més d’un milió de dones a fer-se aquesta prova. La metgessa Andrea Burón (Santander, 1979), especialista en Salut Pública i cap de la Unitat de Prevenció i Registre del Càncer del Servei d’Epidemiologia i Avaluació de l’Hospital del Mar de Barcelona ens va acompanyar a l’espai Consulta 21 del pòdcast del CoMB Hipòcrates en Pijama per fer un balanç d’aquests 30 anys del programa i apuntar cap a on pot anar en un futur.

“La grip descompensa molt totes les patologies de base, com diabetis, problemes cardiovasculars, asma, insuficiència renal… També hi ha evidència que incrementa la probabilitat de patir infart de miocardi i ictus”

“Els virus competeixen entre ells. Enguany, el virus respiratori sincicial pràcticament no s’ha notat i li deixat el camí lliure al virus de la grip”

“Arran de la pandèmia hi ha hagut molt cansament. Aquesta sensació ha fet que es banalitzi la importància de la grip. I, ara mateix, la grip és pitjor que la COVID-19”

“Quan se satura el sistema sanitari, no només es perjudica les persones que demanen atenció per la grip, sinó pacients de totes les patologies. Es poden haver d’endarrerir intervencions quirúrgiques perquè no hi ha llits, per exemple”

Magda Campins (Barcelona, 1956) s’ha jubilat recentment i ha estat durant molts anys cap de servei de Medicina Preventiva i Epidemiologia de l’Hospital Vall d’Hebron. Fins al desembre de 2025, també ha estat la presidenta de la Comissió de Deontologia del CoMB, de la qual en continua sent membre. Parlem amb aquesta especialista sobre la grip i les epidèmies gripals i, sobretot, de la importància de la vacunació per evitar la mortalitat arran de les complicacions que aquest virus pot tenir en gent gran i altres persones vulnerables o amb patologies de base.

“Els sanitaris viuen en camps de desplaçats, tots han perdut familiars… Quan acaben de treballar, tornen a les seves tendes, en una zona que és bombardejada i que no hauria de ser-ho. Els seus dies lliures no són de descans, perquè han d’anar a buscar llenya, farina i aigua”

“Hi ha estimacions que parlen que entre 60.000 i 100.000 malalts crònics de ronyó, de cor o pacients amb càncer haurien mort per no haver pogut accedir a estructures sanitàries”

“Al professional sanitari que es desplaça a un lloc amb la intenció d’ajudar, li recomanaria que els primers dies o setmanes observi com funcionen les coses, sobretot, sense jutjar”

El metge valencià Raúl Incertis (Madrid, 1982) ha treballat quatre mesos a Gaza com a integrant dels equips mèdics d’emergència de l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Ho ha fet a l’Hospital Nasser, al sud de la franja de Gaza, on ha vist morir moltes persones i ha hagut d’atendre les conseqüències d’una violència extrema: pacients amb trets al cap i tòrax, mutilats, cremats pels bombardejos… Molts eren nens i joves. No era el seu primer cop a Gaza. Hi va anar a l’octubre de 2023 amb Metges sense Fronteres, només 4 dies abans de l’atac de Hamas a Israel del 7 d’octubre. Després de tres setmanes fugint de les bombes, va ser evacuat a Espanya, però sempre va tenir clar que hi tornaria. Ho va fer a l’abril de 2025 amb l’ONG canadenca Gliua. L’entrevistem a finals de novembre de 2025, coincidint amb la seva paricipació a la jornada anual de la secció de Metges Cooperants del CoMB. Amb un relat serè i visiblement emocionat, ens explica com és fer de metge per a una població exhausta per la violència i amb el sistema sanitari pràcticament destruït.

“Amb tan sols disset síl·labes, un haiku ha d’aconseguir remoure i sacsejar el lector. És un repte, perquè no admet un lector passiu”

“He dedicat part de la meva vida professional a escriure sobre medicaments, un camp on la manera com escrius un missatge és molt important. M’interessa transmetre les coses de manera eficaç ”

“Sempre m’han agradat les frases curtes. En activitats docents, sovint feia servir aforismes per transmetre als alumnes una idea en poques paraules”

Josep Maria Arnau de Bolós (Barcelona, 1954) és metge jubilat, especialista en farmacologia clínica i medicina interna i escriptor de haikus, microrelats i aforismes. Va desenvolupar el seu exercici professional als hospitals Vall d’Hebron i Bellvitge i va ser docent a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i a la Universitat de Barcelona (UB). Pel que fa a l’escriptura, es va formar en narrativa a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Va començar escrivint microrelats i contes i ha publicat els llibres Atrapat (2021) i Batecs (2025). En aquest segon, a més de relats breus, també explora altres gèneres com l’aforisme i el haiku.

“Hi ha dues coses que els tutors sempre diem als residents: la primera, que han d’aprendre a lluitar contra la incertesa i la segona, que han de fer una bona gestió del temps”

“Els residents ja són adults i, per tant, nosaltres no podem fer-los de pares, tot i que, de vegades, és inevitable”

“Amb el pacient t’hi has de relacionar, l’has d’entendre, hi has de parlar… És una de les habilitats que els residents han d’aprendre i, alhora, una de les que més els estressa quan comencen”

“Hi ha un excés de burocràcia durant la docència del MIR, quan el més important hauria de ser la relació entre tutor i resident, el feedback i l’autoreflexió”

L’etapa de formació com a especialistes és d’una gran intensitat per als joves metges. No tan sols pel que fa a l’adquisició de nous coneixements, sinó també a assumir responsabilitats i aprofundir en habilitats com la comunicació amb el pacient. En tota aquesta etapa, hi ha una figura cabdal que els acompanya: el tutor o tutora de residents. Els tutors tenen un paper fonamental en la seva formació i són una peça clau per mantenir la qualitat del sistema sanitari. El metge de família Albert Casasa (Barcelona, 1965) fa més de 20 anys que fa de tutor de metges i metgesses residents. És cap d’estudis de la unitat docent d’ACEBA (Associació Catalana d’Equips de Base Associativa) i, en aquesta entrevista, ens parla de la seva experiència.

“Per tal que una aturada cardiorespiratòria sigui reversible, cal actuar de manera immediata, en els tres primers minuts. Això significa que les primeres persones que veuen la persona afectada, haurien de fer alguna cosa”

“Una RCP no és un massatge. Són compressions toràciques que deprimeixen el tòrax 5 centímetres, amb una freqüència de 100-120 per minut”

“El Consell Català de Ressuscitació, des de l’any 2006, té un programa que es diu ‘Suport vital a l’escola’, en el qual els nens i les nenes, des dels tres anys, van aprenent coses, fins que arriben al final de l’etapa obligatòria sabent fer una seqüència completa de suport vital bàsic”

“Com a mesura aïllada, un DEA és el que més vides salva, però, si es combina amb RCP, podem arribar a duplicar el percentatge de supervivència”

Ricard Molina (Barcelona, 1957) és metge especialista en Medicina Intensiva. Tot i estar jubilat de l’assistència és un membre molt actiu del Consell Català de Ressuscitació (CCR). El doctor Molina ens explica de manera molt clara quina seria la millor manera d’actuar davant d’un cas d’aturada cardiorespiratòria i insisteix en l’enorme importància de formar la població en maniobres de ressuscitació cardiopulmonar (RCP).

“Mitjançant ulleres de realitat virtual, els pacients poden visualitzar amb antelació què passarà quan arribi el moment de sotmetre’s a un tractament real”

“Molts estudis mostren que el 10% dels pacients ingressats requeririen intervencions de salut mental. El fet de no rebre aquesta atenció suposa més hospitalització, més temps d’estada i pitjor pronòstic”

“La realitat virtual també s’utilitza amb pacients cremats. Hi veuen paisatges de gel, de neu… i això fa que tolerin les cures, que són molt doloroses, amb molta menys medicació”

“Tot allò que es visualitza i es torna real esdevé, de cop, un objectiu que el pacient pot arribar a aconseguir”

Tenir el camí marcat i saber què passarà, d’una manera fictícia, mitjançant la realitat virtual, ens permet plantejar-nos com farem les coses o com durem a terme els canvis que hem de fer. Ens dona un camí i, quan el tenim una mica dibuixat al nostre cervell, és quan podem començar a avançar i fer passos endavant. Ens permet reduir una mica aquesta incertesa. L’aplicació de la realitat virtual en l’àmbit de la salut està revolucionant àmbits com la formació dels professionals a través de la simulació, però també d’altres com la rehabilitació de pacients i, sobretot, determinades intervencions en l’àmbit de la salut mental. La psiquiatra de la Unitat de Psiquiatria d’Enllaç i Medicina Psicosomàtica Hospitalària de l’Hospital Vall d’Hebron, Mar Baz (Esplugues de Llobregat, 1987), ens parla d’aquestes aplicacions que ja s’empren en l’àmbit assistencial.

“Expliquem històries de les nostres famílies durant la Guerra Civil, amb la intenció de posar negre sobre blanc, sense odi ni acritud, testimonis que, d’altra manera, s’oblidarien”

Cadascun dels autors ha fet un capítol sobre la seva vivència personal o d’algú de la seva família. És una microhistòria de la Guerra Civil Espanyola.

“La meva aportació parla de la germana del meu sogre, que va morir, amb catorze anys al bombardeig de Granollers, l’any 1938. Hi van morir més de 250 persones”

“Tenim dues coses molt importants a l’abast: la llengua i el seny. Per tant, expliquem-ho, parlem-ne. No ens quedem en el silenci”

Ramon Abad Belando (Barcelona, 1950) és metge jubilat, especialista en Aparell Digestiu, però, sobretot, en endoscòpia digestiva. A banda d’això, li encanta l’antropologia, viatjar -ha recorregut mig món- i conèixer altres cultures. Un bon dia, amb una colla d’amics de l’escola, van decidir engegar un projecte per recollir històries de la Guerra Civil. Fa uns mesos, van treure el primer volum d’una sèrie de tres llibres, documents de gran valor per preservar la memòria històrica. El projecte està obert a col·laboracions a través de la web memorialvocesocultas.com.