“Els sanitaris viuen en camps de desplaçats, tots han perdut familiars… Quan acaben de treballar, tornen a les seves tendes, en una zona que és bombardejada i que no hauria de ser-ho. Els seus dies lliures no són de descans, perquè han d’anar a buscar llenya, farina i aigua”

“Hi ha estimacions que parlen que entre 60.000 i 100.000 malalts crònics de ronyó, de cor o pacients amb càncer haurien mort per no haver pogut accedir a estructures sanitàries”

“Al professional sanitari que es desplaça a un lloc amb la intenció d’ajudar, li recomanaria que els primers dies o setmanes observi com funcionen les coses, sobretot, sense jutjar”

El metge valencià Raúl Incertis (Madrid, 1982) ha treballat quatre mesos a Gaza com a integrant dels equips mèdics d’emergència de l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Ho ha fet a l’Hospital Nasser, al sud de la franja de Gaza, on ha vist morir moltes persones i ha hagut d’atendre les conseqüències d’una violència extrema: pacients amb trets al cap i tòrax, mutilats, cremats pels bombardejos… Molts eren nens i joves. No era el seu primer cop a Gaza. Hi va anar a l’octubre de 2023 amb Metges sense Fronteres, només 4 dies abans de l’atac de Hamas a Israel del 7 d’octubre. Després de tres setmanes fugint de les bombes, va ser evacuat a Espanya, però sempre va tenir clar que hi tornaria. Ho va fer a l’abril de 2025 amb l’ONG canadenca Gliua. L’entrevistem a finals de novembre de 2025, coincidint amb la seva paricipació a la jornada anual de la secció de Metges Cooperants del CoMB. Amb un relat serè i visiblement emocionat, ens explica com és fer de metge per a una població exhausta per la violència i amb el sistema sanitari pràcticament destruït.

En quin moment vas decidir que marxaves a Gaza?

Trio marxar a Gaza després de dues missions amb l’ONG Metges sense Fronteres (MSF) a l’Afganistan l’any 2020 i al Iemen, l’any 2021. La missió a Gaza havia de ser normal. De fet, havia de ser de les bones. Ni a l’Afganistan ni al Iemen, per qüestions de seguretat, tenies possibilitat de sortir del recinte hospitalari durant la teva estada. A Gaza, en canvi, sí que podíem sortir. Vaig arribar a Gaza el 2 d’octubre de 2023 per a un projecte de cirurgia electiva de traumatologia, ortopèdia i cirurgia reconstructiva d’homes i nois joves mutilats. Eren nois que anaven a la tanca a llençar pedres a l’altra costat, a Israel. Els soldats els disparaven a les cames amb bales especials. Un cop eren estabilitzats, eren traslladats a un hospital de MSF i allà, de manera tranquil·la, nosaltres procedíem a fer les cirurgies per arreglar les destrosses. Vaig anar només quatre dies a l’hospital, fins el 7 d’octubre. Els cooperants internacionals que ens trobàvem a Gaza vam acabar tots junts. Érem prop de 30 persones de diferents ONG. Vam canviar de lloc cinc vegades en tres setmanes, fugint, sobretot, de les bombes. I vam ser els primers evacuats.

I vas tornar-hi l’abril de 2025…

L’any 2024 vaig estar tres mesos al Líban amb MSF, perquè es va produir una extensió de la guerra de Gaza, i el mes d’abril de 2025 és quan entro de nou a Gaza com a membre dels equips mèdics d’emergència de l’Organització Mundial de la Salut (OMS).

A quin hospital has estat?

He estat a l’Hospital Nasser de Khan Yunis, al sud de la franja de Gaza. És el més gran que hi ha ara, ja que tot just queden 3 hospitals públics realment operatius, tot i estar parcialment destruïts. Vaig estar també dues setmanes al nord, a l’Hospital Indonesi de Jabàlia, però, fonamentalment, he estat a l’Hospital Nasser.

Com és fer de metge a Gaza? O potser t’hauria de preguntar com es pot fer de metge allà?

És molt difícil. Jos soc metge d’urgències i anestesiòleg, així que treballava a les portes d’urgències i a quiròfan. És molt dur perquè tots els pacients que arriben són mutilats per metralla i disparats expressament per l’exèrcit israelià. Són civils mutilats de les formes més abjectes possibles o disparats al cap o al tòrax. El segon que crida l’atenció és el volum de pacients que hi arriben cada dia, és impressionant. Encara n’hi arriben malgrat l’alto el foc. Sobretot, a partir del mes juny de 2025, amb l’obertura d’una distribució de menjar organitzada pels Estats Units a Israel, teníem esdeveniments de múltiples víctimes diversos cops al dia. Era com viure un 11M cada dia. És molt complicat fer de metge allà pel tipus de pacients, molts dels quals són nens, i pel volum que hi arriba. També per la inseguretat que sents en un hospital que, mentre jo vaig ser-hi, va ser atacat sis vegades. No acabes de sentir-te tranquil.

Com ho estan vivint els teus companys, els metges i professionals sanitaris gazians?

Tots els meus companys són també víctimes. Tots viuen en camps de desplaçats perquè no tenen casa, tots han perdut familiars de primer o segon grau, alguns han perdut tots els seus fills, i porten dos anys així, treballant d’aquesta manera…Encara que no ho expressin clarament, tots tenen símptomes d’estrès posttraumàtic, com la resta dels gazians. També símptomes de burnout. Treballen molt, fan torns de 60-70 hores a la setmana amb aquesta tipologia de pacients. De vegades han d’atendre familiars o amics seus, amb una escassetat de mitjans molt gran i l’hospital totalment saturat. Quan acaben de treballar, han d’anar a les seves tendes de campanya a la zona humanitària d’Al Mawasi, una zona que és bombardejada per l’exèrcit israelià i que no hauria de ser-ho. Els seus dies lliures no són dies de descans. Han d’anar a buscar llenya perquè no hi ha gas, també farina i aigua. Han de passar l’estona amb els seus fills perquè des de fa dos anys no hi ha escolarització. I els nens s’estressen molt amb aquesta situació i els pares també. Els meus companys no acaben de descansar realment. A més, com que no hi ha menjar o n’hi ha molt poc, els seus cossos estan cansats.

I, a més, tot això sense cap suport psicològic i/o emocional…

No n’hi ha per a ells ni per a ningú. Les malalties mentals estan augmentant molt a Gaza, és una cosa que es veu a simple vista. No hi ha dades oficials, però Gaza abans tenia només dues sales d’hospitalització psiquiàtrica que ara ja no hi són. Tots els pacients psiquiàtrics d’abans, ara estan sols. Hi ha molts nous pacients psiquiàtrics producte de l’estrès continuat… Hi veus molta gent brotada pel carrer.

Quins dispositius assistencials queden a Gaza i amb quins mitjans es treballa? Has comentat que només queden tres hospitals públics i que l’escassetat de recursos és gran…

El sistema sanitari ha estat destruït com a tal.  Hi havia prop de 15 o 16 hospitals públics a Gaza i ara només en queden tres i parcialment funcionant. Hi havia uns 15 hospitals privats i també en queden pocs. Centres de salut, consultoris… tot això s’ha reduït a menys d’un terç del que hi havia, en alguns casos més. El sistema sanitari de Gaza abans era un sistema que estava bé, donades les circumstàncies. Ara ja no. La gent es mor a les tendes de campanya, no va als hospitals quan té un dolor toràcic… No es coneixen les xifres perquè és difícil saber-ho, però hi ha estimacions epidemiològiques que parlen que entre 60.000 i 100.000 persones haurien mort per no haver pogut accedir a estructures sanitàries: malalts crònics de ronyó, de cor, pacients amb càncer…

Gestionar això com a metge deu ser molt complicat…

Sí, ho és. Sobretot és un problema d’accés. Un cop ets a l’hospital, més bé o més malament, et podran atendre. Però, és clar, una persona que està a 7, 10 o 15 km de l’hospital més proper i que té un problema de salut no es podrà desplaçar com abans. És molt perillós desplaçar-se.

Durant la teva estada a Gaza has fet una tasca divulgadora molt important a través de fotografies, vídeos, notes de veu, que publicaves a xarxes o enviaves a periodistes com Almudena Ariza, de Televisió Espanyola. Tenint en compte que Israel no permet l’entrada de premsa internacional, quina importància tenia això per a tu?

Per a mi, explicar-ho era la segona cosa més important després d’atendre els pacients. Al mateix temps que els atenia intentava portar un registre fotogràfic de la major part d’ells. Els metges estrangers tenim una tasca forense que consisteix a omplir uns formularis diaris dels ferits que hem atès i això ho passem a l’OMS. Però els metges que volíem, podíem fer fotografies del que vèiem i ateníem, amb el permís dels directors dels hospitals. Aquesta tasca és fonamental perquè allà no hi entra premsa estrangera. És tal la indignació que sents, és tan colpidor el que veus, que crec que surt natural intentar registrar-ho. És una sensació que et fa dir: això s’ha de quedar gravat d’alguna manera, perquè potser algú després ho escoltarà i ho veurà. Afortunadament, quasi des de l’inici de la meva estada allà, la periodista Almudena Ariza es va posar en contacte amb mi i va considerar valuós el fet que li anés enviant informació, notes de veu i fotografies. I això també em va ajudar molt com a vàlvula d’escapament, perquè aquest tipus de vivències no les acostumes a explicar ni a la família.  Els maquilles la realitat perquè és molt dur. A ella, en canvi, sí que li podia explicar. Em donava energia saber que ella estava interessada en el que jo li podia dir. De petit volia ser reporter, així que vaig ser-ho una mica…

Has participat com a conferenciant en l’acte de lliurament de les Beques Bada del CoMB per a metges que volen formar-se en cooperació. Des de la teva experiència, què creus que ha de tenir en compte un metge que vol fer cooperació i quin consell li donaries?

Al metge o al professional sanitari que va a un lloc amb la intenció d’ajudar, li recomanaria que els primers dies o setmanes observi com funcionen les coses, sobretot, sense jutjar. Que faci una feina d’observació abans d’intentar introduir algun tipus de canvi, perquè moltes vegades, sobretot al principi, quan vas de cooperant a algun lloc veus coses que et sorprenen molt. La gent fa les coses de manera diferent a com les fem aquí. I tens necessitat d’actuar, de voler fer i canviar. Crec que no és bo intentar modificar com es fan les coses a un lloc a cop d’opinió. Generalment, més enllà de l’ajuda mèdica, que no deixa de ser molt important, crec que és molt més important escoltar les persones i observar-les. Generaràs molt més canvi si ets una persona agradable per a la gent del país on has anat, que no pas pels actes mèdics que facis. Quan tu no hi siguis, els faran ells.  No som imprescindibles per a res.

Vas tornar a Espanya el mes de juliol de 2025. Costa tornar a la teva realitat i al teu dia a dia després del que has viscut allà?

Hi ha una part molt fàcil i és que quan arribes aquí et sents molt alleujat, molt. És com si haguessis sortit d’una cambra hiperbàrica. No cauen bombes, no hi ha pacients mutilats, tens menjar, pots dormir a les nits sense que caiguin bombes. Tot això ho agraeixes molt. La pena és tornar aquí i adonar-te que hi ha una part dels responsables polítics que justifiquen el que està fent Israel, i això és el que fa més mal i pena. Jo els diria que vinguin, si poden, a treballar dos o tres dies a l’Hospital Nasser de Gaza i segur que els canviarà l’opinió.