“Treballava com a administrativa just davant de la facultat de Medicina. Hi veia els metges i sentia una admiració increïble”

“Han estat molts sacrificis. Ja tenia 40 anys quan vaig començar la carrera i vaig canviar la meva vida per complet. Però ha valgut la pena”

“Et vas fent gran i penses que ja ha passat la teva oportunitat. Ara, m’emociona tot el que he recorregut”

“La medicina és vocacional. Has d’estar disposada a fer el bé en l’àmbit de la salut i amb qualsevol cosa que facis”

Mònica Villar (Barcelona, 1975) sempre havia volgut ser metgessa i pot dir, ben orgullosa, que ho ha aconseguit. Amb 50 anys, acaba de començar la residència per especialitzar-se en Medicina Familiar i Comunitària a Badalona Serveis Assistencials (BSA). Fa uns anys, va decidir fer un pas valent i, a través de l’accés a la universitat per a més grans de 25 anys, es va matricular a la facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona (UB). Després de molts sacrificis i de molta perseverança per compaginar els estudis amb diverses feines i la família, per fi, inicia el que sempre havia estat el seu somni.

A què et dedicaves quan vas decidir estudiar Medicina?

Estava treballant al CAP Casanova de CAPSBE com a administrativa. El CAP està just davant de la facultat de Medicina de la UB i pensava que aquell era el meu somni. Veia els metges i sentia una admiració increïble. El món de la sanitat sempre m’ha atret molt. Però et vas fent gran i penses que ja ha passat la teva oportunitat. Quan era petita, sempre estava a casa de la veïna de sota, que era més gran que jo, i recordo que tenia un maletí de metge de joguina i jo sempre rondava amb el fonendoscopi.

Què et va fer decidir a estudiar Medicina a una edat tan poc habitual?

Vaig viure un moment vital complicat que va ser-ne el detonant. Em vaig preguntar què volia fer… i la resposta era que volia estudiar Medicina. Em vaig apuntar a una acadèmia per preparar l’examen d’accés a la universitat. M’he envoltat de persones que m’han ajudat moltíssim. He estat molt afortunada. Vaig fer l’examen i vaig treure molt bona nota. Jo pensava, si puc fer la carrera al Campus Clinic de la UB, tiro endavant, perquè havia de continuar treballant i no podia anar fins a Bellvitge, per exemple. I em van admetre al Clínic! També vaig tenir la sort d’anar de tardes, així no havia de canviar el torn a la feina. El primer any vaig fer 30 crèdits i me’ls vaig treure amb molt bona nota. Tinc alguna matrícula d’honor a la carrera! N’estic súper contenta. Em vaig anar animant i, després de vuit anys, em vaig treure la carrera. No m’ho esperava!

Com t’ho feies per compaginar-ho tot?

Al principi, quan només es tractava d’estudiar, era més fàcil, però, quan van començar les pràctiques, vaig anar a parlar amb la meva cap i el gerent i els vaig demanar fer algun canvi de torn. Com que jo no estava de cara al públic, va ser fàcil. En aquell temps, no tenia ni parella, ni massa vida social. Han estat molts sacrificis. Ja tenia 40 anys i vaig canviar la meva vida per complet. Vaig renunciar a tot excepte a la feina, perquè era el que em permetia mantenir casa meva i la carrera. La meva família m’ha ajudat molt i he tingut molt bones amigues… Vaig haver de deixar de fer moltes coses. Ha estat dur, però ha valgut la pena.

Alguna vegada vas pensar a tirar la tovallola? I si és així, que et va fer perseverar?

La meva família, el meu fill -evidentment- i els meus companys de feina. Quan em vaig acomiadar d’ells, els vaig dir que havien sigut una família per a mi. Tothom s’ha interessat sobre com m’ha anat la carrera i tothom m’ha donat ànims. Sempre procuro anar amb un somriure, però hi ha moments que penses que ja no pot més. Les persones que m’han envoltat m’han ajudat a dir-me a mi mateixa que havia de continuar.

Algun company de CAPSBE t’ha donat un cop de mà durant la carrera?

Alguna vegada he preguntat alguna cosa sobre estadística o algun altre dubte molt específic, però després d’haver-ho treballat molt. Sempre he pensat que m’havia de treure la carrera per mèrits propis. Quan no he pogut anar a les classes perquè havia de treballar, he tingut l’ajut dels meus companys. Sempre que he demanat alguna cosa pel grup de WhatsApp tothom m’ha contestat. Ha sigut fantàstic. Ha estat una experiència molt bonica. No la canviaria per res.

Després d’acabar la carrera, vas estar a punt de no presentar-te a l’examen MIR. Què va passar?

M’hi vaig presentar gràcies a Enrique López, el meu company de la universitat. Jo no ho tenia clar. L’acadèmia per preparar l’examen i els llibres són molt cars i jo no tenia prou recursos per matricular-m’hi. I tampoc tenia gaire temps per estudiar. Ens vam graduar el juny i al gener ja era l’examen. L’Enrique va insistir-hi molt i, al final, em va convèncer. Llavors vaig haver de buscar una alternativa econòmica, a més de la feina. Tot això va endarrerir molt poder posar-me a estudiar. Vaig començar a mirar-me els llibres els caps de setmana de mitjans d’octubre. Al matí treballava al CAP, a la tarda feia recerca a l’Hospital Clínic sobre la síndrome coronària aguda en dones que han patit maltractament, de la mà de Blanca Coll-Vinent i arran del meu TGF, i, a la nit havia, de fer sopars, dinars, entrepans… Llavors només podia estudiar els caps de setmana. Però em vaig animar i m’hi vaig posar a tope. Al gener, vaig demanar 10 dies de festa i vaig anar a la biblioteca del Raval que obre des del matí fins a la nit. Va arribar el dissabte de l’examen i en vaig sortir força desanimada… Però, quan vaig veure les notes provisionals, vaig pensar que potser tindria opcions.

Vas aprovar i vas anar a Madrid a escollir la teva plaça de resident. Com va anar?

Vaig anar-hi amb la meva germana. Jo volia MFiC a Badalona Serveis Assistencials perquè ho tinc molt a prop de casa. Quedaven dues places i, quan em va tocar a mi, vaig veure que sí, que podia agafar la plaça… Vaig sentir el meu nom, vaig triar la plaça i vaig pitjar el botó… Quan vaig sortir de la sala, vaig començar a plorar com una nena! No sé com explicar-ho! És una de les millores coses que m’han passat a la vida. M’emociono molt en recordar-ho.

Ha estat una cursa molt llarga, oi?

No em podia esperar que, als 50 anys, pogués tenir la mateixa il·lusió com si en tingués 20. M’emociona tot el que he recorregut. Ho dic amb molta il·lusió. És una experiència única. Ser metge era el somni de la meva vida. Han estat quasi 10 anys apostant per una cosa que podia no haver sortit. Serà dur, perquè la professió és molt bonica, però també molt dura…

Sempre has tingut clar que volies fer MFiC? Treballar en un CAP t’ha influït en la decisió?

Inicialment, la meva passió era la neurocirurgia, però després, t’adones que la corba d’aprenentatge d’aquesta especialitat és molt llarga. Vaig pensar que puc ser bona en altres àmbits i que potser havia de deixar aquesta especialitat per a persones més joves. Vaig fer una optativa d’atenció domiciliària i final de vida que em va marcar molt i vaig pensar que seria una bona metgessa de família. I, després de les pràctiques al CAP al final de la carrera, vaig decidir que allò era el que volia fer.

Quins plans de futur tens?

Estic carregada de projectes! La meva intenció és, de seguida que em sigui possible, matricular-me per fer la tesi doctoral i reprendre la recerca sobre la síndrome coronària aguda en dones que han patit maltractament. També tinc un projecte que no sé si podré fer o no: visc en un barri on molta gent no té gaires recursos i m’agradaria fer alguna activitat, més enllà de la medicina, que donés una mica de rendiment econòmic per dedicar a les associacions de veïns. Durant la residència, m’hauré de dedicar en exclusiva al MIR, però puc anar pensant què puc fer i com. La gent sempre m’ha ajudat molt i seria una manera de cuidar les persones. La medicina és això, és vocacional: has d’estar disposada a fer el bé en l’àmbit de la salut, en el social i a través de qualsevol cosa que puguis fer.