“La manca de temps no és la millor coartada per no fer activitat física. Cal buscar allò que motiva a cada persona”

“Estem en un moment d’extrems: a la base, la majoria de la població no fa activitat física i, a l’altre extrem, hi ha un boom d’adults de mitjana edat que es llencen a fer reptes per als quals no estan prou preparats”

“Vaig a treballar amb bici, faig els domicilis amb la motxilla a peu… Els pacients em coneixen i, subtilment, estic predicant amb l’exemple”

Montserrat Romaguera és especialista en Medicina Familiar i Esportiva. Treballa al CAP Ca n’Oriac de Sabadell, on també és tutora de metges residents. Paral·lelament, és coordinadora del grup d’Exercici Físic i Salut de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) i de la Sociedad Española de Medicina de Familia y Comunitaria (SemFYC). Ha practicat esport tota la vida i dedica gran part de la seva activitat professional a sensibilitzar pacients i companys de professió dels beneficis d’incorporar l’activitat física a la rutina diària. Tot plegat l’ha portat a escriure el llibre Mi medico me manda a paseo, un manual de recomanacions pràctic, distès i amb un toc d’humor. De moment, Camfic l’està distribuint i també es pot trobar a Abacus i a algunes llibreries de Sabadell.

T’has convertit en una referent de la relació entre exercici físic i salut. Com comença aquest interès?

Tinc dues especialitats, sóc metgessa de família i metgessa de l’esport. A més, sóc una persona afortunada, perquè a la meva família ha estat normal fer esport de competició i exercici com a lleure. Hi ha moltíssima evidència que l’activitat física millora la salut i la qualitat de vida, tant de les persones sanes com amb patologies. L’activitat física és bona durant totes les etapes de la vida: en la infantesa, l’edat adulta, l’embaràs, entre persones grans, persones amb algun patologies de tota mena (salut mental, cardiovascular, de l’aparell locomotor…). L’any 2000 vaig decidir proposar a la CAMFiC crear un grup d’activitat física. Però vaig proposar d’anar més lluny i vaig considerar que aquest havia de ser un grup transversal i que hi havia d’haver metges de família, de l’esport, infermeria, els CAFE i fisioterapeutes. Hem fet molta feina d’investigació.

Ets un exemple pel que fa a la pràctica d’activitat física i esportiva. Això ja ve de família?

El meu pare feia atletisme de pista i va ser campió d’Espanya. Des de petita, he considerat normal entrenar i competir. Feia atletisme i vaig arribar a ser tercera d’Espanya en la meva categoria. A part de les medalles i els reconeixements, l’esport de competició m’ha donat tables per a la vida. M’han desqualificat per una sortida nul·la o per trepitjar la ratlla del meu carrer… Pensava que em classificaria per una competició i, finalment, no ho he fet… A la vida reps molts cops i això t’ajuda a encaixar-los. Tot això ho transmets als teus fills. S’està veient que, si la mare és la que fa l’activitat física, és més fàcil que els nens en facin. Jo he crescut en un entorn on fer activitat física era el normal, però hi ha molts entorns on els nens no tenen aquestes oportunitats. Amb l’edat que tinc, segueixo entrenant i gaudint de la muntanya, de l’entorn. La piscina em va bé per a l’esquena i per desconnectar.

Ens pots parlar més de la teva faceta d’atleta?

Els 400 metres han estat la meva prova, que és una volta a la pista. És la prova més dura. A nivell metabòlic és més dura que una marató perquè és anaeròbica. Potser altres proves són més mediàtiques, però aquesta és molt de cap, perquè la sortida és molt important i t’has de saber dosificar perquè saps que, al final, patiràs moltíssim. Però enganxa. Per tenir una mica de nivell s’ha d’entrenar, s’ha de menjar bé i descansar. Tota aquesta disciplina i el respecte als entrenadors i als rivals, com a mare, he tingut molt clar que l’havia de transmetre a les meves filles. El missatge és: “Tu t’estàs entrenat, estàs intentant fer-ho el millor possible i donar el millor de tu. Si et guanya un altra persona, l’has de felicitar”.

Què et va portar a escriure el llibre Mi médico me manda a paseo?

Amb aquest bagatge, vaig sentir la necessitat de fer un llibre. Des del grup d’Exercici Físic i Salut, hem anat fent fulls de consells per al pacient, que és una eina que donem a la consulta. Amb aquest material, adaptant-lo al llenguatge dels pacients i veient les mancances i les dificultats que té la gent a la consulta, vaig decidir escriure el llibre. Als llocs on s’ha presentat, ha tingut molt bona acollida. Els beneficis potencials del llibre aniran a projectes d’investigació sobre activitat física, per tant, és una bola de neu que s’anirà alimentant.

Què hi trobarem?

L’exercici físic té més de 100 beneficis per a la salut i el llibre ho explica. Deixa clar que exercici no vol dir esport. Jo no pretenc que els meus pacients siguin atletes. L’esport o la competició no sempre és saludable. Es busquen objectius, de vegades, posant el cos al límit. Al llibre explico quines són les contraindicacions i els beneficis de l’activitat física, també en persones amb algunes patologies, i com hem de fer els exercicis. I també explico una cosa que interessa molt: com m’he de vestir o calçar per fer exercici. També volia transmetre que fer exercici no té per què ser car. Hi ha molts recursos, estem en un entorn mediterrani i, per tant, a l’aire lliure podem fer moltes activitats. L’activitat física també és una activitat social i els pacients poden trobar en això la motivació. Sabem per què no es fa activitat física, coneixem les barreres, per tant, anem a buscar-hi alternatives.

Quines són aquestes barreres?

La més habitual és la falta de temps. La gent a Espanya mira cinc hores de televisió al dia. Potser podem no mirar-ne tanta i sortir a caminar o a córrer mentre escoltem un pòdcast. La ràdio ens pot fer molta companyia. També podem escoltar música. La falta de temps potser no és la millor coartada i cal explicar que els beneficis triguen a aconseguir-se, però que si deixem de fer exercici, es perden. Per tant, la constància ha de ser molt important i el nostre missatge a la consulta és aconseguir aquesta adherència, buscar aquella activitat que motivi, perquè hi hagi continuïtat al llarg del temps. I, sobretot, com quan prescrivim un medicament, hi ha d’haver un contacte entre metge i pacient. Al practicar activitat física, poden donar-se efectes adversos. Cal pautar com ha anat l’experiència, com s’ha sentit el pacient, si hi ha hagut algun problema i si cal fer algun canvi.

Prescrius exercici. Com ho planteges als pacients i com en fas el seguiment?

Hi ha dues dates al llarg de l’any en què la gent està més predisposada al canvi. Una és la primera quinzena de setembre, quan les instal·lacions ofereixen la seva graella d’activitats. És el que s’anomena prescripció social. Si hi ha un centre cívic que els dimecres fa sevillanes, a un perfil de persones li pot motivar aquesta activitat. També tenim la piscina que fa aquagym, inclús per a pacients fibromiàlgiques. Si sabem qui és el monitor, en quin horari es fa l’activitat, si hi ha visites guiades i classes gratuïtes o quin és el preu de l’activitat, en definitiva, si coneixem els recursos que hi ha, tot això ens facilita molt l’acompanyament als pacients. Hi ha moltes instal·lacions  municipals de centres cívics o escoles que pràcticament son gratuïtes, però es important que les activitats estiguin supervisades, assessorades, sobretot en el cas de les persones que mai han fet activitat física. Això dels vídeos i gent que es descarregava sessions de ioga o pilates per internet potser no es la millor idea. Una altra data clau és el canvi d’any. L’important és fer un propòsit que sigui realista. Si algú no ha fet mai esport, que no em digui que farà el Camí de Sant Jaume, perquè, al segon dia, petarà i tindrà efectes adversos. Potser s’ha de buscar un objectiu una mica mes humil i, si l’aconsegueix, ja anirem parlant.

Notes un canvi generacional en relació amb l’activitat física? Estem anant cap a una població que en fa més o menys?

Estem en un moment extrem. A la base, la majoria de la població no fa activitat física. Sobretot en nens i adolescents, tenim més d’un 80% de població sedentària. Son taxes esgarrifoses. Espanya ja és el tercer país d’Europa amb obesitat infantil. Després de la pandèmia i a l’entorn en què estem, on hi ha poques zones verdes, on hi ha crisi econòmica, les famílies més humils estan patint molt aquestes seqüeles i aquests nens estan tots els dies a casa enganxats a la pantalla. Aquest col·lectiu està augmentat. També tenim el cas de dones estrangeres que, per temes religiosos, tampoc no tenen incorporada una activitat física habitual. Probablement, quan estaven als seus països anaven a la font, anaven a rentar al safareig, treballaven al camp… Eren persones molt actives i, al venir aquí, tenen hàbits molt sedentaris. Està augmentant l’obesitat, la diabetis, l’artrosi, totes aquestes patologies que afecten molt la qualitat de vida. Hem de buscar programes que s’adaptin a les necessitats dels nostres pacients.

I a l’altre extrem…?

A l’altre extrem, en els últims anys, estem veient un boom de persones, sobretot adultes de mitjana edat, que tenen més temps lliure i que estan més motivades i que, sense cap mena d’assessorament professional, es llencen a fer reptes per als quals potser no estan prou preparats. Tenen referents com poden ser Killian Journet, i la legislació a Espanya permet que persones que no tenen cap tipus de llicència puguin participar en competicions extremes i això significa que potser no s’han fet una exploració física o complementària. Cada cap de setmana mor alguna persona a Espanya que fa una activitat d’aquestes. Una de les coses que hem d’intentar és detectar aquestes persones. Fer-los entendre que és important invertir en la seva seguretat i la seva salut. Potser enlloc de comprar-se un GPS o l’últim model de sabatilles, haurien de fer-se exploracions complementàries, com un electro o una prova d’esforç, i que un professional els anés fent un entrenament progressiu.

Com pot donar exemple el col·lectiu mèdic des de la consulta?

Quan fa 23 anys vam fundar el grup, una de les primeres coses que vam fer va ser contactar amb el Col·legi per fer un qüestionari i vam veure que la taxa de sedentarisme entre els companys era la mateixa que entre la població general. Felicito la iniciativa del CoMB de Medijocs. He participat la majoria de vegades. Els meus fills també. Però ens falta moltíssim. Durant els estudis de grau gairebé no es parla de l’activitat física, ni dels beneficis ni dels riscos, i hauria de ser un contingut transversal. Durant la residència, almenys de Medicina Familiar i Comunitària, en algunes unitats docents i promocions hem tingut l’oferta de fer formació. Igualment, a la CAMFiC oferim formació acreditada d’activitat física d’una forma transversal. Pel que fa a donar exemple, jo porto pràcticament 20 anys al mateix lloc de treball. Visc i treballo a Sabadell, vaig a treballar amb bici. Els pacients em coneixen i això t’empodera a l’hora de donar un missatge. Pujo les escales a peu. Vaig a fer els domicilis amb la motxilla a peu. Per tant, subtilment, estic predicant amb l’exemple. A més, si hi ha activitats en la comunitat també hi participo, com pot ser una plantada d’arbres o la neteja de la llera del riu. Aquesta proximitat, el contacte i que et vegin sense bata agrada, però això depèn del tarannà de cadascú de nosaltres.

Com es prescriu activitat física?

Quan visitem un pacient intentem solucionar el motiu de consulta, però també fer educació sanitària. Si algú et ve amb 39 de febre, no és el millor dia per preguntar-li per l’activitat física, però potser si et ve per una altra consulta, si per exemple aquella persona té sobrepès o artrosi de genoll, subtilment podem entrar i treballar. També és important saber les experiències prèvies i li hem de buscar una activitat que li doni plaer. Per exemple, passejar el gos fa socialitzar i t’obliga a sortir. També hi ha opcions com els horts urbans o els desplaçaments amb bici si l’entorn és segur. Cal sensibilitzar els ajuntaments, perquè les nostres ciutats sovint estan molt atapeïdes, falten zones verdes, carrils bici, llocs on poder fer una activitat. Els patis oberts de les escoles també poden ser un lloc fora de l’horari lectiu on els nens puguin accedir a fer una activitat. Cada municipi sap els recursos que té i cada professional sap com són els seus pacients. A una persona que està a l’atur no l’enviaré a jugar al golf, evidentment.