El Professor Manuel Cruz Hernández és un dels màxims exponents de la pediatria nacional i és un dels pocs testimonis que ens pot explicar com vivien la diftèria tant metges com pacients. Va començar a exercir com a metge pediatra l’any 1951 a l’Hospital Clínico de Granada, tasca que va combinar amb la docència universitària. És autor del manual Tratado de Pediatría, una obra referent per tots aquells que es dediquen a aquesta especialitat. El Professor Cruz encara continua ben actiu als seus 89 anys, oferint conferències magistrals i compartint amb les noves generacions de metges coneixements i experiències.

Al llarg de la seva dilatada carrera com a pediatra ha diagnosticat i ha tractat moltes malalties, entre elles la diftèria…

En temps molt antics que encara recordo vaig tenir l’ocasió de veure força casos de diftèria. Vaig treballar a Granada fins l’any 1956, a Cadis fins l’any 1964 i des del 1965 estic aquí a Barcelona. Per descomptat vaig veure molts més casos en l’etapa de Granada i Cadis. L’Hospital de la Facultat de Medicina tenia una sala només per diftèrics. Al treballar en ciutats tampoc vaig veure els drames més greus que es podien produir en el medi rural, tot i que moltes vegades em cridaven a les consultes. A partir de la meva etapa de Barcelona, els casos de diftèria van anar disminuint de forma evident fins oblidar-nos d’ella.

Com detectava la diftèria en els seus pacients?

La majoria ens consultava per unes angines. Llavors, com la por a la diftèria era tan gran, qualsevol angina, especialment si tenia plaques blanques, ja ens feia pensar en la diftèria. Els pacients eren nens que tenien inflamació de gola amb unes plaques, anomenades pseudomembranes, que tenien un aspecte grisós molt lleig  i els ganglis molt grans. Les criatures tenien dificultats per tragar, una veu molt ennassada i allò ens posava en la pista que podia ser una angina diftèrica.

Recorda algun cas de diftèria que li marqués especialment?

La diftèria és d’aquestes malalties que no s’obliden. Des que vaig tenir contacte amb la medicina com alumne a Granada han passat 70 anys i hi ha coses que no oblido. En la diftèria, el que més recordo no és l’angina, sinó un altre quadre, el crup diftèric, laringitis diftèrica o “garrotillo”. El que jo veia era un nen asfixiant-se, com si li estigueren estrenyent el coll, sense poder respirar ni parlar, ficant-se de color blau amb els llavis morats, el nas, la cara,…Aquest és el quadre que més recordo. Immediatament anava a l’hospital i allí se li practicava un tractament d’urgència. Si s’arribava a temps, es podia curar.

La clau era actuar amb rapidesa?

En la diftèria, abans i ara, el més important era actuar molt, molt ràpid. En el cas de la gola, es feia una traqueotomia, que moltes vegades la feia el metge d’urgències en la mateixa casa del malalt. S’havien de resoldre els problemes respiratoris i de seguida donar el tractament bàsic per eliminar l’acció del microbi de la diftèria, que era el sèrum, i després l’antitoxina, però tot molt ràpidament. Amb això, la fase aguda s’havia resolt.

Com es vivia la diftèria en aquells anys?

Llavors hi havia una veritable obsessió per la malaltia. Per això en el moment en que un nen no respirava bé o tenia aquella tos de gos pròpia de la laringitis o els ganglis grans, venia a la consulta. Era fòbia a la diftèria, el mateix va succeir amb la poliomielitis. De fet, la sala de diftèria es va convertir al poc temps en la sala de poliomielitis. Creava una gran angustia familiar.

Com reaccionaven els pares dels nens afectats amb diftèria?

Quan els passava per la ment que podia ser diftèria acudien a la consulta urgentment perquè recordaven l’època en que no havia res a fer. El sèrum per la diftèria es va descobrir més tard i molt més endavant es va saber que els antibiòtics com la penicil·lina podien ajudar. No hi havia més remei que actuar ràpid, era una consulta urgent i anguniosa.

Creu que les vacunes han estat la clau per tal que malalties com la diftèria hagin desaparegut?

Jo he viscut una etapa on la vacuna de la diftèria era obligatòria. Sempre hi ha hagut gent rebeca a les vacunes, fins i tot metges, però els pediatres hem estat, en frase d’un col·lega, “apòstols de les vacunes”. Nosaltres sempre les hem defensat. Jo estic convençut que ha estat la vacuna de la diftèria la que ha contribuït a eliminar-la del món occidental.

Encara té pacients que li recorden que va ser vostè qui els va salvar de la diftèria?

Passa el mateix amb els alumnes, que en la fase aguda no se’n recorden d’un, però amb el temps reconeixen que es va esforçar per fer alguna cosa. Amb les famílies sí que ha passat. Tot i que ja no exerceixo, em truquen ja avis als quals vaig ajudar a curar i agreixen que els salvarem la vida.