“M’agrada molt escriure i utilitzo anècdotes que havia compartit amb el pacient o algun tret de la seva personalitat. Aquests relats em serveixen per recordar aquella persona i i fer un tancament”

“Les històries mostren la relació de proximitat que es crea entre les persones a l’atenció primària. Nosaltres no som metges de malalties o d’un sistema concret, sinó que acompanyem la persona al llarg de la vida”

“Quan donem males notícies o alguna cosa ens sacseja, hem de continuar la consulta perquè ens queden deu o quinze pacients més i hem de seguir i fer bona cara. Ens falten espais on poder compartir amb l’equip i treure tot això”

Alba Martínez Satorres (Terrassa, 1977) és metgessa de família al CAP Passeig de Sant Joan de Barcelona. Fa quatre anys ja vam entrevistar-la al nostre Blogcom perquè ens expliqués la seva experiència i vivències com a metgessa referent de menors no acompanyats i ara hi repetim perquè torna a tenir una història que ens ha colpit. A la doctora Martínez sempre li han agradat la lectura i l’escriptura i, durant la pandèmia de la COVID-19, va començar a escriure relats per acomiadar-se dels pacients que morien a causa del virus SARS-CoV-2. Des d’aleshores, ho ha continuat fent i ja en porta més d’una vintena.

En quin moment i per què vas començar a escriure aquests relats?

Jo sempre he escrit, però ho feia per a mi. No recordo exactament quin va ser el primer moment en què vaig escriure un relat sobre un pacient. Segurament, va ser fa molt de temps. Però, a la pandèmia, com tothom, m’hi vaig veure sobrepassada per la situació. Com molts altres professionals no estava preparada per perdre tants pacients de cop. Moltes vegades sense poder-te pràcticament ni acomiadar. A més a més, estàvem més sols que mai i tampoc no hi havia espais per reparar aquest sentiment. Per acomiadar-me d’aquestes pacients que perdia em va ser útil escriure un conte a partir d’alguna anècdota, característica de la seva personalitat o alguna cosa que havíem compartit. Això em servia per concentrar-me en aquella persona, recordar-la i fer un tancament i un comiat. D’alguna manera era com un procés reparador. I, després de la pandèmia, ho he continuat fent. M’agrada molt l’atenció domiciliària perquè crec que es crea un vincle molt especial quan vas al domicili d’algú. Es comparteixen moltes més coses que els aspectes clínics que poden aparèixer a la consulta. I a partir d’aquí, com que m’agrada escriure i és una cosa que em serveix, van sortir aquests relats.

Tots els relats tracten de pacients que malauradament han acabat morint?

Gairebé tots. N’hi ha algun que no, perquè, de vegades, et vola la imaginació i escrius sobre alguna altra cosa, però sí que els escric com a tancament d’una etapa i d’una relació. La família i els amics tenen els funerals i els rituals de comiat. Però, en les professionals sanitàries, de vegades, has tingut un vincle emocional amb pacients que fa molts anys que acompanyes i en aquests casos em serveix d’etapa de tancament. Puc escriure d’altres pacients, però tinc un recull de relats que són només de comiat. És com transitar un dol.

Creus que falten espais perquè els metges puguin fer aquest dol?

Sí, i no només quan mor una persona, també en altres moments. De vegades, dones notícies molt dolentes o passa alguna cosa que et sacseja molt i has de continuar la consulta. Et queden deu o quinze pacients més i has de seguir i fer bona cara. No tens un espai per dir: m’ha passat una cosa que m’ha sacsejat i necessito treure-ho. Ens falten espais on poder compartir, ja sigui amb el conjunt de l’equip com amb la nostra Unitat Bàsica Assistencial (UBA), que és l’equip de metge, infermera, administrativa i residents que acompanyem un contingent de pacients. Ho diem molt amb les referents d’eutanàsia. És clar, després d’una eutanàsia l’impacte emocional és molt gran i s’ha de buscar aquest espai, però penso que no és només necessari en el cas de l’eutanàsia. Hi ha moltes situacions a la consulta que et sacsegen i, de vegades, amb sort, si tens una petita pausa per fer el cafè, ho comentes amb el del costat… Però ens falten espais.

Per què és important que existeixin aquests espais?

Crec que ho són de cara a la prevenció del burnout. De vegades estem treballant sota molta pressió assistencial, amb totes les mancances del sistema que ja coneixem i aquests espais de cura podrien fer que treballéssim d’una manera més saludable i satisfactòria. Al final, estem vetllant per la salut d’altres persones, però la nostra també és important.

Tenir aficions també contribueix a prevenir el burnout. Creus que en el teu cas l’escriptura compleix aquesta funció?

Sí, a mi llegir i escriure em serveix molt. La lectura és una manera d’aconseguir que la ment se’n vagi i que desconnectis. De vegades et reconnecta amb certes coses, però, en general, la lectura i l’escriptura m’ajuden bastant a fer aquest procés preventiu per evitar cremar-me.

D’on et ve l’afició per l’escriptura?

A l’escola, de petits, cada setmana ens feien fer un text lliure i havies de pensar una cosa molt curta. Crec que vaig començar aquí i no m’he aturat mai, el que passa és que no he escrit coses amb la voluntat de publicar-les ni de què les llegeixin altres persones. Són coses que escric per a mi i, puntualment, les llegeix algú, però no estan escrites amb la intenció de ser publicades, ni de bon tros. Però van sortir a la llum perquè, en una sessió on havíem de parlar de l’ètica del domicili, vaig llegir-ne alguns i algunes persones van voler saber-ne més.

Així doncs, no tens previst publicar els relats sobre els teus pacients?

N’he publicat algun a la revista Actualización en Medicina de Familia (AMF) i en algun congrés, però, la veritat, és que no pensava que hi hagués ningú interessat a llegir-los. Per a mi, ha sigut sorprenent que la gent em suggerís publicar-los o que volgués llegir-los, perquè pensava que això tenia interès per a mi i potser per a gent del meu entorn. Tinc alguns amics que se’ls llegeixen, però no havia pensat que fossin publicables, no penso que tinguin una qualitat literària especial.

Has ensenyat mai els relats als familiars d’aquests pacients?

Normalment, mantenim el contacte amb les famílies dels pacients, perquè són pacients que coneixem molt. La cosa és que en aquests relats hi ha parts que són biogràfiques, però en d’altres he fet volar la imaginació i són totalment ficció. Per una banda, em fa força vergonya que la gent els llegeixi. I, per l’altra, tampoc sé com els entomarien. Potser em dirien que aquesta persona que estic retratant no és realment com era la seva mare o el seu pare, però no ho sé, potser en algun cas ho podria fer.

De què tracten els teus relats de comiat i quin to tenen?

N’hi ha un que tinc publicat, per exemple, que tracta de l’impacte que em va suposar començar a visitar una persona al seu domicili. Era una senyora que jo visitava a la consulta i em generava unes impressions. I, quan la vaig començar a visitar al domicili i la vaig conèixer més, em vaig adonar que era una persona absolutament diferent. Al relat abordo com es va forjant aquesta nova relació a partir de què començo a visitar-la a casa seva. En tinc un altre sobre com hem acompanyat al final de la vida una persona que s’està morint o un d’absolutament diferent, sobre una senyora que guardava el cendrer amb les burilles del seu marit, que havia mort feia dècades. A partir d’aquest últim, vaig escriure un altre conte explicant les anècdotes de quan aquesta persona era jove. La part del cendrer és veritat, però sempre hi ha una mica de ficció, tot barrejat.

Creus que aquestes històries que has escrit deixen constància de la relació de proximitat entre els metges de família i els seus pacients?

Sí, aquestes històries, d’alguna manera, mostren la relació de proximitat o el vincle que es crea entre les persones a l’atenció primària. Nosaltres no som metges d’unes malalties o d’un sistema concret, sinó que acompanyem en tots els processos de salut a la persona al llarg de la vida i això fa que es creï un vincle molt diferent, molt més biopsicosocial i que té molts més aspectes. Crec que els relats mostren aquesta proximitat, aquesta quotidianitat i els petits detalls d’aquest vincle. Precisament, les poques vegades que he compartit aquests relats ha estat per mostrar això. Fa poc vam fer una xerrada sobre l’atenció domiciliària als residents per mostrar-los que l’atenció domiciliària i aquest vincle tan proper amb els pacients és un plus i un dels pilars i punts forts de la nostra especialitat. És el que la fa tan bonica. Perquè, des d’un entorn hospitalari, no tindries l’oportunitat de forjar aquest vincle i aquestes petites coses que s’escapen en el dia a dia.

Cal insistir sobre aquesta relació tan valuosa a l’hora de parlar als residents d’aquesta relació amb els pacients?

Sí, perquè estem en un entorn, ja no només en l’àmbit sanitari, sinó a escala social, en el qual el que es valora és la tecnologia, la innovació i la rapidesa, gairebé com una sanitat de consum. Poder explicar aquestes petites coses, aquest vincle i donar aquestes informacions, que sembla que no són rellevants, és una fortalesa molt gran. De vegades no estem valorant prou aquestes coses que, si t’atures, són les més valorades per les persones que acompanyem. En un moment en què fins i tot s’està plantejant que les metges i infermeres de família no facin els domicilis i que els facin unes unitats especials, crec que és una manera de reivindicar que això no pot ser així, que la domiciliària és una part molt important de la nostra feina i que és meravellosa. És un dret del pacient que la persona que t’ha acompanyat durant tants anys et continuï acompanyant quan més ho necessites i més vulnerable ets, que és al final de la vida. I jo crec que els residents han de veure com n’és d’important fer aquest acompanyament. De vegades no és tant curar com acompanyar, és importantíssim i igual de necessari que les coses que pots resoldre definitivament.