“Moltes de les nostres malalties actuals també es donaven en l’antiga Grècia i les coneixem per les descripcions que se’n fan als Tractats hipocràtics”

“Conèixer la història de la medicina també ens ajuda a comprendre el que som”

Elisenda Durban (Barcelona, 1965) és llicenciada en Història Antiga i especialista en Egiptologia. Parlem amb ella sobre la enigmàtica figura d’Agnòdike, una dona de l’antiga Grècia, considerada la primera ginecòloga. Durban ha condensat en la novel·la històrica La metgessa (Pagès Editors, 2023) les seves investigacions sobre la fascinant vida d’aquesta dona i la seva època. Parlem sobre l’exercici de la medicina en l’antiguitat i sobre què té en comú amb la pràctica mèdica de l’actualitat.

Qui va ser Agnòdike?

Agnòdike va ser la primera ginecòloga coneguda de la història i va viure a l’Atenes del segle III abans de Crist. Coneixem la seva existència a partir d‘una única font. L’emperador August, al costat del seu palau a Roma, va construir una biblioteca. El seu bibliotecari es deia Higí i va escriure vides de personatges grecs i romans a la seva obra Fabulae. Aquí és on ens explica la història d’aquesta dona i com s’ho va fer per estudiar i exercir la medicina.

Per què resulta tan interessant la seva figura?

El primer que hem de saber és que parlem d’una època en la qual les dones tenien prohibit ser metgesses. La dona que s’atrevís a fer-ho s’enfrontava a la pena de mort. La societat grega era força misògina, especialment amb les dones de classe benestant, que havien d’estar gairebé sempre tancades a casa, perquè la seva funció era donar a llum nous ciutadans o sans soldats per ala polis. Eren dones tan pudoroses que es negaven a ser tractades per un metge home, ja que no volien que les veiessin despullades. Per aquesta raó, en morien moltes sense tractament. Agnòdike es rebel·la contra aquest fet i decideix posar-hi remei posant en perill la seva vida. Em va impactar molt aquesta idea d’una dona que se sacrifica per la salut de les altres dones.

Quines dificultats va tenir pel fet de ser dona ?

Va trobar que l’únic camí possible per estudiar medicina era el de canviar-se el nom i fer-se passar per un home. Però un cop va aconseguir tenir els coneixements, com va aconseguir que les dones acceptessin ser tractades? En el moment clau de la intimitat entre metge i pacient es descobria com a dona i les malaltes aleshores es deixaven fer. Però les dificultats no es van acabar aquí. Els altres metges, estranyats pel fet que les dones es deixessin tractar per un home, la van acusar d’abusar sexualment de les seves pacients. I es va haver d’enfrontar a un judici, en el qual per defensar-se va descobrir qui era en realitat. Allò la va portar a una condemna pitjor, la mort per exercir la medicina. Però en aquell moment, les dones d’Atenes, les seves pacients, es van rebel·lar i van lluitar pel seu alliberament, un fet del tot sorprenent en aquella època. Els governants atenesos van haver de canviar la llei i, des d’aquell moment, les dones van poder ser metgesses.

Com ha estat el procés de documentació per escriure la novel·la?

Com a historiadora, a partir d’aquell text de quinze línies del bibliotecari d’August, vaig investigar sobre l’existència d’Agnòdike i l’època en què va viure. Tenia diverses pistes: el text ens deia que havia estudiat amb un metge que es deia Heròfil i que havia viscut a Atenes. La figura del metge Heròfil de Calcedònia està molt ben documentada. Va ser un metge que va donar classes a Alexandria, a l’època de la creació de la famosa biblioteca. Esbrinant el que passava en aquell moment a Grècia, em vaig trobar en l’època que va seguir a la mort d’Alexandre el Gran. Es va obrir davant meu un món molt interessant, amb personatges com el faraó Ptolomeu, el matemàtic Euclides o el metge Praxàgoras, deixeble d’Hipòcrates. Vaig poder situar Agnòdike en una època i en un context. A la novel·la es parla molt de medicina, així que em vaig documentar amb els texts escrits de l’època. Una font inesgotable d’informació van ser els Tractats hipocràtics [Corpus hippocraticum].

Quines eren les malalties més habituals a l’Antiga Grècia?

Moltes de les nostres malalties actuals també es donaven en aquella època: les coneixem per les descripcions que se’n fan als Tractats hipocràtics. Només cal veure alguns del títols dels cinquanta tractats que es conserven: Sobre les articulacions; Sobre aires, aigües i llocs; Epidèmies; Sobre les malalties de les dones; Sobre les luxacions, etc.Prenem com a exemple les hemorroides. Tot i que es considera, seguint la teoria de la descompensació dels humors, que era una excés de bilis i flegma, es diu que s’han de tractar amb la cauterització amb un objecte calent i l’escissió, és a dir, un tractament semblant al que tenen actualment. O quan es parla de l’epilèpsia. Hi ha un tractat que es diu Sobre la malaltia sagrada. L’epilèpsia s’anomenava així perquè es deia que estava causada pels esperits i els déus. El tractat explica que això no és cert i que és una malaltia provocada al cervell, que no té una causa màgica. Descriu la vergonya social del qui la pateix i el seu component hereditari. El tractat acaba dient: “Totes les malalties són divines i totes humanes”.

Quins punts en comú hi ha trobat entre la pràctica de la ginecologia d’aleshores i la d’avui dia?

Agnòdike és una metgessa o iatros, com en deien els grecs. Però no és una metgessa qualsevol, és una metgessa de dones, una ginecòloga. La paraula ginecologia apareix per primera vegada en un tractat de medicina l’any 1730. Hem de recordar que els científics de l’Edat mitjana, Renaixement i Època moderna feien servir paraules llatines o gregues en els seus escrits: gyne: dona – logos: estudi, raonament. Els antics egipcis havien escrit sobre malalties de les dones i el seu tractament. Els grecs, a Alexandria, van estudiar aquests papirs, on es parla de fets curiosos, per exemple, que per saber el sexe de la criatura cal posar orina de la dona a sobre de blat i de civada i, depenent de si un cereal o l’altre germinava al cap d’uns dies, se sabia el sexe del nadó. No anaven tan desencaminats, si ho pensem, en fer servir l’orina per determinar l’embaràs. També descriuen pessaris d’excrement de cocodril i llet agra. Un pessari és un objecte que es posava a la vagina per evitar la concepció: podria ser un precursor del DIU.

Quin ensenyament es pot extreure de la trajectòria d’Agnòdike?

He reflexionat molt sobre el paper de la vocació medica, del desig de tenir cura d’aquell qui ho necessita i del mancat de salut. Ella va ser un exemple d’aquesta vocació. És un personatge que, amb un gran afany de superació i sacrifici, és capaç de deixar de ser qui és i posar en perill la pròpia vida al servei dels altres i, especialment, de les dones, que morien sense que ningú les tractés.

Com has viscut personalment aquest apropament a la ciència mèdica de fa tants segles?

He pogut comprovar com la medicina grega i egípcia són la base de la medicina actual. Les dues amb el sistema de diagnosi, el concepte del sentit comú en l’observació i de posar ordre en el desordre de la naturalesa. A més de conèixer la medicina d’Hipòcrates, he estudiat les aportacions d’Heròfil, el mestre d’Agnòdike. Ell és considerat el primer anatomista. El faraó Ptolomeu, en interès de la ciència mèdica, li proporcionava cossos d’esclaus o presoners i així a Alexandria es van fer les primeres disseccions anatòmiques. Fins aquell moment no se n’havien practicat, ja que es considerava un sacrilegi als deus furgar en el interior del cos d’un ésser humà. Aquest metge va fer molts descobriments, com la manera de comptar el pols de la circulació. Va ser el primer a diferenciar les venes de les artèries, va afirmar que l’intel·lecte estava al cervell i no al cor, com deien la majoria dels metges de l’època i va inventar l’embriòtom, per treure el cos d’un fetus mort del ventre de la mare. Heròfil va dir: “Quan falta la salut, la saviesa no pot revelar-se, l’art no pot manifestar-se, la força no es pot exercir, la riquesa és inútil i la raó és impotent”.

Hi ha paral·lelismes entre dues disciplines tan diferents com la història i la medicina?

Com a historiadora, crec en el fet que el passat ens ajuda a comprendre el que som. La historia també ens permet complir amb l’acció divulgadora dels personatges que, amb seus els fets, han marcat el nostre present. Conèixer la història de la medicina també respon a aquests objectius. Els metges han d’escriure molt, fan informes i articles mèdics. El que anomenen literatura mèdica. També hi ha metges que, amb vocació literària, han escrit novel·les. Sherlock Holmes va ser creat per un metge. Els autors de narrativa també s’interessen per la medicina i la ciència. Recordem Frankenstein; La pesta; El Metge; Sinuhè l’egipci o la meva novel·la La Metgessa. D’altra banda, tots coneixem les Faules d’Isop, que es van escriure a l’antiga Grècia. Aquí també hi apareix una història sobre un metge:

“Hi havia una velleta que tenia una malaltia als ulls. La  dona va cridar el metge i li va prometre que li pagaria si la curava. Cada dia la visitava i li posava una pomada que l’obligava a tenir  els ulls tancats. El metge, quan  marxava, li robava un moble de casa. El dia que ja no quedava res perquè ho havia robat tot, va acabar el tractament i va reclamar els seus honoraris. La velleta no va voler pagar i van anar a judici. Ella va declarar als jutges que sí, que era veritat que havia promès pagar-li si millorava, però això no havia passat. Abans del tractament podia distingir molt bé cada un dels mobles que hi havia a casa seva, però ara ja no en podia veure cap”.

Creus que hi ha algun àmbit on la medicina i la literatura convergeixen? Vull fer esment d’un programa al qual s’han acollit mots centres sanitaris, que es diu Llegir abans de Curar. Són clubs de lectura als quals assisteixen professionals sanitaris d’aquests hospitals i que tenen l’objectiu de millorar el seu benestar personal i laboral a través dels beneficis de la lectura. Millorar la seva formació humanística, contribuir a la socialització dels col·lectius dels centres i millorar el seu benestar emocional els ajudà en la relació amb els pacients.