Ramon Vilallonga, cirurgià general endocrí i pagès ocasional: “La pagesia et lliga a la natura i genera sentiment de pertinença”

“Quan estàs portant el tractor i llaurant, veus com es dibuixen els solcs sobre la terra… I comences a pensar… És una activitat molt reflexiva”

“Em sento còmode al quiròfan i al camp. Però, quan estic al quiròfan, sovint busco sortir de la zona de confort”

Ramon Vilallonga (Andorra, 1976) és un referent en la cirurgia de l’aparell digestiu, cirurgia laparoscòpia avançada i cirurgia robòtica. Treballa a l’Hospital Vall d’Hebron i ho compagina amb activitat privada. És doctor en Medicina per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) amb Premi Extraordinari (2006) i està acreditat com a professor per l’AQU i la UAB. Tot i treballar a Barcelona, viu a Girona, i quan la feina li ho permet, dedica bona part del seu temps a fer senderisme i a la pagesia.

Continua la lectura de “Ramon Vilallonga, cirurgià general endocrí i pagès ocasional: “La pagesia et lliga a la natura i genera sentiment de pertinença””

Montserrat Bellver, metgessa de l’esport i membre del Comitè Olímpic Espanyol als JJOO de París: “En uns Jocs tots fem equip perquè els esportistes puguin guanyar les medalles per les quals han lluitat durant tant de temps”

“Un metge que fa esport és un metge que hi creu i que el recomanarà als seus pacients”

Quan em vaig treure el MIR i vaig veure les opcions que hi havia, em vaig adonar que podia posar en pràctica les meves dues passions: la medicina i l’esport”

“Als 60 anys, m’he retrobat amb el tennis i amb gent que competia amb mi fa anys, la qual cosa em fa molta il·lusió. A més, he afegit un nou esport a la meva vida: la natació en aigües obertes”

Montserrat Bellver (Barcelona, 1964) és metgessa de l’esport i treballa com a responsable dels serveis mèdics del Centre d’Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat del Consorci Sanitari de Terrassa. L’estiu de 2024 va estar present als Jocs Olímpics de París amb el Comitè Olímpic Espanyol. Parlem amb ella sobre com ha estat aquesta experiència i sobre la seva vinculació professional, però també personal, amb l’esport.

Continua la lectura de “Montserrat Bellver, metgessa de l’esport i membre del Comitè Olímpic Espanyol als JJOO de París: “En uns Jocs tots fem equip perquè els esportistes puguin guanyar les medalles per les quals han lluitat durant tant de temps””

Pilar Verdaguer, metgessa geriatra i directora de coral a la Fundació Vozes: “Jo he tingut l’oportunitat d’estudiar música i medicina. Soc una privilegiada i, d’alguna manera, ho vull tornar”

“Em passo el dia fent el que m’agrada: transmetre el que he après. La música ens agermana a tots i la medicina, també”

“Vaig començar portant nens al lavabo durant els assajos. Un dia que el director de la coral no va poder venir a l’assaig, el vaig fer jo. Així va començar tot”

“Molts dels nens de Vozes no poden pagar una escola de música. Allà, primer ets alumne i arribarà un dia que seràs professor. Això produeix una cascada d’ensenyament”

“Tot allò que has rebut i que t’han donat, quan puguis, has d’intentar tornar-ho”. Aquest és el lema de Pilar Verdaguer (Barcelona,1968), metgessa especialista en geriatria i directora de formacions de Cant Coral a la Fundació Vozes, una entitat musicosocial on participen més de 700 infants i adolescents dels districtes de Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí de Barcelona. Vozes es dedica al desenvolupament pedagògic, ocupacional i ètic de la infància i la joventut mitjançant l’ensenyament gratuït i la pràctica col·lectiva de la música en coral o orquestra. Verdaguer forma part de Vozes des dels seus inicis, l’any 2004, quan es va crear com una modesta coral per integrar nens nouvinguts. Ha vist l’entitat créixer i convertir-se en una fundació amb sis corals, sis orquestres i una batucada. Com a directora, porta la batuta de tres corals: la infantil, la de pares i mares i la de gent gran.

Continua la lectura de “Pilar Verdaguer, metgessa geriatra i directora de coral a la Fundació Vozes: “Jo he tingut l’oportunitat d’estudiar música i medicina. Soc una privilegiada i, d’alguna manera, ho vull tornar””

Aina Camps, R3 de Medicina Preventiva i Salut Pública i directora de teatre: “El teatre, com a eina de creació i d’improvisació, és una porta a l’autodescobriment i ens convida a obrir la ment”

“Durant l’època en què estudiava per a l’examen MIR, em va ajudar molt posar en escena algunes coses que em generaven conflictes”

“Salut pública és la gran desconeguda. Em dona una perspectiva global, social i humanista”

“És molt important tenir una perspectiva molt global per entendre per què passen les coses, per què els pacients són com són i per què, de vegades, no responen com ens agradaria. Tothom té la seva història”

Aina Camps (Corbera de Llobregat, 1996) és resident de segon any de Medicina Preventiva i Salut Pública a l’Hospital Clínic de Barcelona. El teatre sempre l’ha acompanyat, des de petita. Primer, com a actriu i, més endavant, com a eina per treballar amb adolescents i també com a autora i directora. L’any 2022, mentre preparava l’examen MIR va escriure i dirigir Komorebi, una obra introspectiva que la va ajudar a fer més lleugeres les hores d’estudi. Un cop fet l’examen i triada la plaça, va arribar l’hora de l’estrena. Què penseu que li va causar més nervis? Conversem amb aquesta metgessa sobre teatre, sobre el fet d’escriure i també sobre la pressió a la qual estan sotmesos els estudiants de Medicina. Potser “res no és tan important”, com diu Camps.

Continua la lectura de “Aina Camps, R3 de Medicina Preventiva i Salut Pública i directora de teatre: “El teatre, com a eina de creació i d’improvisació, és una porta a l’autodescobriment i ens convida a obrir la ment””

Jordi Casabona, metge epidemiòleg especialista en VIH i poeta: “Hi ha moltes maneres d’usar la paraula: la primera és saber escoltar per facilitar que el malalt es pugui expressar”

“M’interessen molt les aproximacions subjectives a la salut i a la malaltia i la poesia em permet aconseguir-ho”

“En aquests moments, l’intermediari entre el metge i el pacient sovint és la màquina i la tecnologia i, per tant, el component més personal i humanista queda penjat”

“Aconseguir publicar poesia és tan complicat com publicar un article científic”

Jordi Casabona i Barbarà (Barcelona, 1957) és metge epidemiòleg format en Salut Pública i especialista en VIH. És el director científic del Centre d’Estudis Epidemiològics sobre la Sida i les ITS de Catalunya (CEEISCAT). El doctor Casabona combina l’activitat científica amb l’activisme cultural, la poesia i, més recentment, amb la creació escultòrica.

Continua la lectura de “Jordi Casabona, metge epidemiòleg especialista en VIH i poeta: “Hi ha moltes maneres d’usar la paraula: la primera és saber escoltar per facilitar que el malalt es pugui expressar””

Jaume Padrós, metge de família i pessebrista: “Al pessebre, hi he posat un infern on els amics hi envien les coses dolentes que volen fer desaparèixer”

“Em vaig aficionar de debò al pessebre quan em vaig estrenar com a pare, molt inspirat amb l’afició que m’havia inculcat el pare. Els amics venen a casa a veure’l i és una excusa per trobar-nos, felicitar-nos el Nadal i fer-nos una abraçada”

“El ferromodelisme és creatiu i divertit i fa treballar el cervell. Recuperar aquesta afició em va salvar, psicològicament, durant la pandèmia. A més, n’he après molt d’electricitat i d’electrònica”

Jaume Padrós (Barcelona, 1959) és metge de família i una persona compromesa amb la professió. Des de 2014, presideix el Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB). Els seus amics el coneixen bé per les seves aficions. Padrós és un gran pessebrista i visitar-lo a casa seva durant el Nadal -i fins a la Candelera, com marca la tradició- vol dir entrar en un món on pastors i altres personatges marxen cap al Naixement, dins d’un sofisticat pessebre de gairebé 3 metres de llarg, amb salts d’aigua inclosos, on es fa de dia i de nit, amb àngels que volen i, fins i tot, amb un infern basat en els pastorets de Folch i Torres que inclou una olla al foc que podem fer esclatar. Padrós, no només es dedica cada any a muntar el pessebre. Durant la pandèmia, va recuperar l’afició al tren elèctric i al ferromodelisme. Ha recreat un paisatge de muntanya i ha imaginat una línia que uneix la Seu d’Urgell i Manresa i un cremallera de Talló al Moixeró . Amics periodistes li han prestat la veu per anunciar les parades.

Continua la lectura de “Jaume Padrós, metge de família i pessebrista: “Al pessebre, hi he posat un infern on els amics hi envien les coses dolentes que volen fer desaparèixer””

Jaume Rosset, traumatòleg, casteller i aficionat a ballar swing: “Quan vaig a un concert o a un ballet, intento gaudir i no veure-hi les males postures o les patologies, però, se’m fa molt difícil”

“Tots els instruments musicals acaben generant patologies per inflamació o sobrecàrrega articular… La pràctica requereix càrregues repetitives i asimètriques i moltes hores en postures poc ergonòmiques i en un context d’estrès”

“Dels castells m’agrada la idea de compartir un projecte col·lectiu amb gent diferent per fer una cosa gairebé absurda. Perquè, això dels castells, en el fons, no té cap sentit!”

“El swing m’inspira moltíssim. Fa més de 20 anys que ballo Lindy Hop amb la meva dona i em fa sentir tremendament realitzat i feliç”

Jaume Rosset (Terrassa, 1964) és un metge polifacètic que s’ha obert el seu particular camí. És especialista en cirurgia ortopèdica i traumatologia i també en medicina de l’esport. Els seus pacients tenen un tret característic: són artistes que acudeixen a Institut de Fisiologia i medicina de l’art de Terrassa, on n’és el director. Rosset és un gran aficionat al món casteller i, com a metge, ha contribuït decisivament a millorar la seguretat i el benestar dels castellers. De fet, va ser el responsable de la incorporació del casc que porta la mainada i ha publicat nombrosos estudis científics sobre prevenció de lesions i millores del rendiment dels castellers. Té una visió artística de tot allò que fa i és un apassionat del ball. El trobareu sovint a la Jazz Cava de Terrassa ballant Lindy Hop.

Continua la lectura de “Jaume Rosset, traumatòleg, casteller i aficionat a ballar swing: “Quan vaig a un concert o a un ballet, intento gaudir i no veure-hi les males postures o les patologies, però, se’m fa molt difícil””

Helena Monzón, internista, autora d’un conte sobre l’assetjament escolar i aficionada al violoncel: “Quan escric és com si xerrés amb algú: allibero els pensaments i la ment”

Puc tenir un dia horrorós, però, quan surto del conservatori, ho faig súper contenta, com si el dia hagués estat fantàstic”

“Hi ha escoles que m’han demanat poder treballar l’assetjament a través del meu conte”

“Els metges sovint tenim qualitats per a la música perquè requereix una disciplina constant i els que hem estudiat medicina n’hem hagut de tenir molta”

Helena Monzón és cap del servei de Medicina Interna de l’Hospital Universitari Mútua-Terrassa. La doctora Monzón va guanyar el darrer concurs de contes de Sant Jordi de Mútua Terrassa, que enguany havia de girar entorn de l’assetjament escolar. El relat tracta d’una nena que pateix bullying i que comparteix amb l’autora el nom de pila i una afició: tocar el violoncel.

Continua la lectura de “Helena Monzón, internista, autora d’un conte sobre l’assetjament escolar i aficionada al violoncel: “Quan escric és com si xerrés amb algú: allibero els pensaments i la ment””

Ferran Gran, cardiòleg pediàtric i músic: “Aprendre a tocar la guitarra als 40 anys no és fàcil, però és del tot possible”

“Toco en un grup per trobar-me amb els amics. Ens coneixem de la carrera des de fa més de 30 anys i mantenim una gran amistat”

“Als assajos parlem molt poc de medicina. Parlem de com ens va la vida, fem molta broma i, sobretot, riem molt”

“Les aficions influeixen en la creativitat i aporten molt a la feina. Cal buscar temps per fer allò que ens agrada”

Ferran Gran Ipiña (Barcelona, 1975) és cardiòleg pediàtric i treballa com a coordinador mèdic de Trasplantament Cardíac Pediàtric al Servei de Cardiologia Pediàtrica de l’Hospital Vall d’Hebron. El doctor Gran toca la guitarra a la banda musical Els Faranduliers, formada conjuntament amb altres metges. Fan versions de pop-rock i, fonamentalment i per sobre de tot, gaudeixen d’estones disteses entre amics.

Continua la lectura de “Ferran Gran, cardiòleg pediàtric i músic: “Aprendre a tocar la guitarra als 40 anys no és fàcil, però és del tot possible””

Consuelo García, cirurgiana, traumatòloga i dissenyadora de roba: “Amb cinc anys, vaig començar a cosir amb les àvies. Era molt hàbil amb les mans i, de gran, vaig decidir ser cirurgiana”

“Les àvies deien allò de “Más vale feo remiendo que bonico agujero” i aquesta és la base de la cirurgia: tot el que està trencat s’ha de reconstruir”

“Vaig estudiar a Granada i vaig estar sola tot el temps que vaig fer l’especialitat. Tot homes i jo. Tenia molt clar que havia de fer-ho i que la resta era secundari”

“Tinc peces de roba que he fet amb l’ajuda de pacients. Aquests moments d’intercanvi també són curatius”

“M’agrada dibuixar vestits, crear, mirar les robes… És una desconnexió total amb l’estrès que pot provocar el patiment permanent que rebem com a metges”

Consuelo García Blanque (Almeria, 1950) és metgessa especialista en Cirurgia General i de l’Aparell Digestiu, així com en Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia. Actualment està jubilada del sistema sanitari públic. Va treballar al CAP Manso durant els darrers 25 anys i avui encara manté l’activitat privada. També té una àmplia experiència en el tractament de patologies derivades de l’estrès i és cofundadora de l’associació sense ànim de lucre Divulgació i Informació Multidisciplinar de l’Endometriosi (DIME). Així mateix, la doctora García és una gran aficionada a la costura des de que era ben petita i també té un especial interès per la cuina.

Continua la lectura de “Consuelo García, cirurgiana, traumatòloga i dissenyadora de roba: “Amb cinc anys, vaig començar a cosir amb les àvies. Era molt hàbil amb les mans i, de gran, vaig decidir ser cirurgiana””