Arkaitz Imaz, adjunt del Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital de Bellvitge: “Si no recordeu si us van vacunar del xarampió, davant del dubte, la recomanació és vacunar”

“Les persones nascudes entre el 1966 i el 1980 sovint no estan vacunades del xarampió perquè no n’existia la vacuna. Ara que n’estem veient un augment de casos, aquesta població no vacunada és més vulnerable i cal que es vacuni”

“L’OMS va incloure l’Estat espanyol dins dels Estats en vies d’eliminació del xarampió, però arran de la pandèmia, la cobertura vacunal va baixar per sota dels nivells òptims, tot i que ara s’estan recuperant. Com més gent hi hagi vacunada, més ens estarem protegint els uns als altres”

“El xarampió és una malaltia lleu en la majoria de casos, que afecta majoritàriament nens. Però hi ha casos en què pot ser greu, especialment en adults”

La primavera de 2024, el Departament de Salut va fer una crida a la població nascuda entre 1966 i 1980 per vacunar-se del xarampió. Davant de l’increment de brots a Catalunya i, de fet, a la resta d’Europa i a tot el món, es considera que dins d’aquest grup de població, que ara tindrien entre 44 i 59 anys, la protecció contra el xarampió no és òptima, ja que en la seva infància la vacuna encara no estava inclosa al calendari vacunal i la circulació del virus era llavors relativament baixa. Conseqüentment, hi ha moltes persones que no estan immunitzades perquè no van rebre la vacuna ni van passar la malaltia. El metge adjunt del Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital de Bellvitge, Arkaitz Imaz (Pamplona, 1978), ens explica en aquesta entrevista els motius del ressorgiment del xarampió, una malaltia que pràcticament havia estat eliminada del nostre entorn. De fet, ell mateix es va contagiar de xarampió en l’edat adulta.

Continua la lectura de “Arkaitz Imaz, adjunt del Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital de Bellvitge: “Si no recordeu si us van vacunar del xarampió, davant del dubte, la recomanació és vacunar””

Mónica Rodríguez, internista i experta en simulació: “La simulació aconsegueix una immersió emocional i amplia la capacitat d’aprenentatge i de fixació de coneixement”

“Als EUA, on la major part de l’assistència depèn d’asseguradores privades, de seguida van veure que la simulació era rendible: per cada euro invertit, se n’estalviaven deu en indemnitzacions

“La simulació permet convertir una situació de crisi i de molta tensió en una rutina on tothom sap quan i com ha d’intervenir”

“Si volem entrenar la coordinació d’un equip en una situació de crisi, no ens cal alta tecnologia, ni un robot, ni un simulador de pacient. L’únic que és sempre imprescindible són els instructors formats”

Mónica Rodríguez Carballeira (Barcelona, 1966) és especialista en Medicina Interna i treballa com a directora del Centre de Simulació Clínica Avançada de l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona, tasca que compagina amb la direcció de Docència del seu hospital. Parlem amb la doctora Rodríguez Carballeira sobre com la simulació ha esdevingut un recurs fonamental per la formació de metges i altres professionals sanitaris i de com els entrena reproduint entorns realistes en condicions de seguretat.    

Continua la lectura de “Mónica Rodríguez, internista i experta en simulació: “La simulació aconsegueix una immersió emocional i amplia la capacitat d’aprenentatge i de fixació de coneixement””

Paula Garcia, endocrinòloga: “Medicaments com Ozempic han demostrat bons resultats en salut, però sempre cal prescripció mèdica i, sobretot, seguiment”

“La diabetis i l’obesitat requereixen un abordatge complet que inclou dieta equilibrada, exercici físic, bona salut mental, etc. No té cap sentit posar un tractament farmacològic en una malaltia crònica si la base no s’està tractant

“En persones amb diabetis o amb obesitat, moltes vegades la gana està alterada i costa fer recomanacions de dietes hipocalòriques equilibrades. És com dir-li a algú que té son que la solució és que dormi menys”

“Des de les administracions, l’obesitat no es considera una malaltia, sinó una condició. Per això no hi ha cap tractament finançat. Des de la comunitat mèdica, intentem revertir aquesta consideració”

Pocs medicaments s’han fet darrerament tan coneguts com Ozempic. A l’Estat espanyol, Ozempic només està indicat (i finançat) per al tractament de la diabetis, tot i que el fàrmac s’ha fet popular a les xarxes pels seus efectes relacionats amb la pèrdua de pes. Més recentment, han estat aprovats altres fàrmacs, com Wegovy i Mounjaro, que tenen el mateix principi d’acció o similar i que, aquests sí, poden ser prescrits per al tractament del sobrepès i l’obesitat. Entrevistem l’endocrinòloga i coordinadora de la Unitat d’Obesitat del complex hospitalari Moisès Broggi de Sant Joan Despí, Paula Garcia Sancho (Palma, 1988), perquè ens ajudi a entendre com funcionen aquests tractaments.

Continua la lectura de “Paula Garcia, endocrinòloga: “Medicaments com Ozempic han demostrat bons resultats en salut, però sempre cal prescripció mèdica i, sobretot, seguiment””

José Luis Ballvé, metge de família i impulsor d’una App per tractar el vertigen posicional: “El vertigen posicional és benigne, però no banal. El 70% dels pacients deixen de treballar durant dies, mesos o anys. És molt invalidant”

“Tenim una atenció primària organitzada i podem fer un pas més i ser el primer lloc del món on els pacients amb vertigen posicional, en el primer contacte amb el sistema sanitari, quedin diagnosticats i curats”

“Amb molt poc podríem millorar la vida de moltíssima gent i això és el que ens fa il·lusió”

“El 25% de les caigudes de gent gran són causades per vertigen posicional paroxístic. Per tant, si ho solucionéssim, n’evitaríem moltes. A la gent gran, quan cau, sovint la vida li canvia d’una manera radical”

José Luis Ballvé Moreno (Barcelona, 1958) és metge de família al CAP La Florida de l’Hospitalet de Llobregat. Actualment, lidera un equip de l’Institut Universitari de Recerca en Atenció Primària (IDIAP) Jordi Gol, que impulsa un projecte per implantar una solució tecnològica que faciliti el diagnòstic i el tractament del vertigen posicional paroxístic benigne a través d’unes maniobres concretes. Parlem amb ell sobre aquesta malaltia i sobre l’aplicació que volen desenvolupar.

Continua la lectura de “José Luis Ballvé, metge de família i impulsor d’una App per tractar el vertigen posicional: “El vertigen posicional és benigne, però no banal. El 70% dels pacients deixen de treballar durant dies, mesos o anys. És molt invalidant””

Meritxell Gràcia, ginecòloga de la Unitat d’Endometriosi de l’Hospital Clínic de Barcelona: “La normalització del dolor ha provocat el retard diagnòstic de l’endometriosi”

“Quan el dolor menstrual afecta la qualitat de vida, quan priva una nena d’anar a escola o de practicar esport o quan altera la vida laboral o social de la dona, cal consultar i insistir”

“El teixit endometrial té la capacitat de migrar, d’envair i d’adherir-se en localitzacions força llunyanes. El més habitual és l’endometriosi intestinal i de les vies urinàries, però també hi ha endometriosi pleuropulmonar”

“La realitat és que estem diagnosticant millor, però també que estem amb les mateixes estratègies de tractament de fa deu anys. Necessitem trobar nous fàrmacs i noves dianes”

Meritxell Gràcia Quero (Barcelona, 1977), doctora en medicina, és especialista en Ginecologia i Obstetrícia a l’Hospital Clínic. A més, forma part del grup de recerca de ginecologia, reproducció humana i salut de la dona. Parlem amb la doctora Gràcia sobre l’endometriosi, una patologia ginecològica històricament infradiagnosticada, que afecta al voltant del 10% de les dones en edat reproductiva.

Continua la lectura de “Meritxell Gràcia, ginecòloga de la Unitat d’Endometriosi de l’Hospital Clínic de Barcelona: “La normalització del dolor ha provocat el retard diagnòstic de l’endometriosi””

Xavier Busquet, metge de família: “Qui demana l’eutanàsia no demana entre la vida i la mort: demana triar entre dues maneres de morir. Acompanyar en aquest procés dona molta satisfacció”

“L’aplicació de la llei de l’eutanàsia ha posat en evidència que necessitem accés a comitès d’ètica a l’atenció primària”

“La llei és molt garantista i ens obliga a complir tota una sèrie de requisits que ens fa sentir la pressió del temps a sobre i que converteixen un acte mèdic en un procés administratiu”

“Hi ha un component molt important d’entrega a l’altre. Com a professional, has de vèncer moltes pors i reticències. La satisfacció és gran i les dificultats també ho són”

“Ens falta suport moral, suport emocional i suport administratiu. Fins ara, hi ha hagut molt voluntarisme. La llei s’ha desenvolupat sense cap suport econòmic”

Xavier Busquet (Terrassa, 1959) treballa a l’àmbit de les cures pal·liatives domiciliàries, al PADES Granollers, a més de ser investigador de l’Institut Universitari d’Investigació en Atenció Primària Jordi Gol Gurina. Quan fa més de tres anys de l’entrada en vigor de la Llei Orgànica de Regulació de l’Eutanàsia, parlem amb el doctor Busquet sobre un recent article, de qual n’és un dels autors, que analitza com han viscut l’experiència els professionals que han intervingut directament en processos d’ajuda a morir i identifica les dificultats que hi han trobat.

Continua la lectura de “Xavier Busquet, metge de família: “Qui demana l’eutanàsia no demana entre la vida i la mort: demana triar entre dues maneres de morir. Acompanyar en aquest procés dona molta satisfacció””

Yoseba Cánovas, metge de família i autor d’un article que analitza la tria i adjudicació de places al MIR: “L’opinió general és que ningú no vol fer MFiC, però quan ens mirem bé les dades, veiem que no és així”

“MFiC és l’especialitat més triada. No n’hi ha cap altra que tingui més de 2.000 persones disposats a fer-la. Per això, cal donar-li la volta al missatge”

“Les especialitats generalistes són les que poden garantir la sostenibilitat del sistema, Són les que fan augmentar la qualitat i l’esperança de vida de les persones”

“Que tan sols el 4 % dels crèdits universitaris siguin de MFiC, quan resulta que el 28 % dels estudiants haurien de ser metges de família, és, com a mínim, una mica incongruent”

Aquest any han tornat a quedar vacants places MIR de Medicina Familiar i Comunitària (MFiC), tant a Catalunya com a la resta de l’Estat. Yoseba Cánovas (Barcelona, 1975) és especialista en Medicina Familiar i Comunitària, treballa com a metge de família al CAP Passeig de Sant Joan de Barcelona i és professor associat de la Facultat de Medicina de la UAB. Des de fa uns anys, Cánovas analitza la tria i adjudicació de places MIR de MFiC i comparteix les seves anàlisis a la xarxa X (antic Twitter). També ho ha fet en aquesta darrera convocatòria [2024]. Analitzem amb Cánovas què passa amb l’especialitat de MFiC i si és o no atractiva per als metges joves.

Continua la lectura de “Yoseba Cánovas, metge de família i autor d’un article que analitza la tria i adjudicació de places al MIR: “L’opinió general és que ningú no vol fer MFiC, però quan ens mirem bé les dades, veiem que no és així””

Anna Ruiz, metgessa de família, investigadora i professora de la UVic-UCC: “Volem que els nostres estudiants s’enamorin de la medicina igual que ens en vam enamorar nosaltres”

“Per fer recerca, és molt important tenir molta informació, però el que cal, sobretot, és tenir bones preguntes. A l’atenció primària som molt afortunats, perquè tenim accés a moltes dades”

“Visc a Manresa i, en cinc minuts, puc arribar al CAP, a la Facultat i a la unitat de recerca. És un luxe. He trobat l’equilibri que em permet combinar assistència, investigació i docència”

“Si no pots fer una assignatura de Medicina de Família durant el grau, potser, més endavant, no la tindràs en compte com a sortida professional. És una especialitat exigent, que et realitza molt com a professional i com a persona”

Anna Ruiz Comellas (Manresa, 1977) és especialista en Medicina Familiar i Comunitària i treballa a l’Equip d’Atenció Primària del CAP de Sant Joan de Vilatorrada (ICS) i a la UVic-UCC, on exerceix de professora a la Facultat de Medicina. A més, treballa com a investigadora a la Unitat de Recerca i Innovació de la Catalunya Central de l’ICS. Les seves principals àrees de recerca són l’arteriopatia perifèrica, l’activitat física, la gent gran i la Covid-19. La doctora Ruiz se sent afortunada de poder fer assistència i, alhora, combinar-ho amb la recerca i la docència.

Continua la lectura de “Anna Ruiz, metgessa de família, investigadora i professora de la UVic-UCC: “Volem que els nostres estudiants s’enamorin de la medicina igual que ens en vam enamorar nosaltres””

Gloria Villalba, neurocirurgiana: “És important disposar d’un espai adequat, físic i mental, per poder comunicar als pacients informacions que són dures de dir, d’entendre i d’assimilar”

“Cal tocar el pacient, fer-li una abraçada, si cal, i fer-li sentir que estàs al seu costat de manera metafòrica i també física”

“De vegades, som missatgers de males notícies i el fet que, malgrat això, pacients i familiars et mostrin la seva gratitud és una de les coses més grans que pots rebre com a metge”

“A l’Hospital del Mar, tenim un projecte pilot d’acompanyament espiritual laic a pacients, no necessàriament en el final de vida. El fet espiritual va molt més enllà de la religió”

Gloria Villalba Martínez (Barcelona, 1976) és especialista en neurocirurgia i exerceix com a adjunta al Servei de Neurocirurgia de l’Hospital del Mar. La doctora Villalba ha liderat un projecte per facilitar i millorar la comunicació de notícies difícils als pacients i als seus familiars a través de la creació al seu hospital d’un espai específic per a aquesta delicada tasca. Parlem amb ella sobre l’origen d’aquesta iniciativa, les característiques que té aquest espai i les habilitats necessàries a l’hora de comunicar-se amb pacients i familiars.

Continua la lectura de “Gloria Villalba, neurocirurgiana: “És important disposar d’un espai adequat, físic i mental, per poder comunicar als pacients informacions que són dures de dir, d’entendre i d’assimilar””

Jaume Motos, cirurgià general i de l’aparell digestiu, recentment jubilat del SEM: “Hi ha feines i hi ha professions. Jo soc dels que pensa que la professió de metge s’exerceix tota la vida”

“A emergències, hem de saber una mica de tot. El que més m’apassiona és la importància dels actes que fas i que no fas… Però, sobretot, la immediatesa”

“L’actual SEM és un servei increïble. La gent no l’acaba de conèixer. Hi ha un munt de professionals, especialistes de tot, amb unitats espectaculars”

“Vaig fer la meva darrera guàrdia amb els meus fills, que també treballen al SEM. No havíem coincidit mai. Va ser una sorpresa molt emotiva”

Jaume Motos (Ciudad Real, 1959) és especialista en Cirurgia General i de l’Aparell Digestiu. Fa poc que s’ha jubilat del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) de Catalunya, on era el metge més antic, i ha compartit amb nosaltres vivències i reflexions de tota una carrera que ha viscut amb veritable passió i dedicació.

Continua la lectura de “Jaume Motos, cirurgià general i de l’aparell digestiu, recentment jubilat del SEM: “Hi ha feines i hi ha professions. Jo soc dels que pensa que la professió de metge s’exerceix tota la vida””