“El meu somni era anar a l’Antàrtida i fer-hi fotografia de la fauna i del paisatge. Aquesta experiència em va permetre compaginar professió, afició i desconnexió”

“Estàvem en una illa, amb 52 persones i lluny de casa. Podíem fer servir el WhatsApp, però la comunicació no sempre era fluida. Moltes persones, acostumades a la immediatesa amb què normalment rebem la informació, s’angoixaven”

“A la base, hi ha de tot: tenim ecògraf, respiradors, desfibril·ladors, antibiòtics, medicació per tractar el dolor…. Només falta un equip de radiologia. Fins i tot, disposem d’un equip de teleconsulta que permet connectar amb un hospital de Catalunya o Madrid”

“Quan tenia més consultes era, sobretot, a la tarda, i gran part tenien a veure amb l’estrès i l’angoixa dels investigadors. Em va sobtar que la majoria van patir mal de queixal. Sembla que la dentina es pot veure afectada pel fred i el canvi de clima”

Com a director mèdic del SEM, Jorge Morales (1979, Tuxtla) és un professional acostumat a exercir en situacions límit, tant des del punt de vista assistencial com emocional. Nascut a Chiapas i format entre Mèxic i Catalunya, Morales va decidir fer un gir vital després de la pandèmia i va acceptar l’oportunitat de viatjar a l’Antàrtida, concretament a la Base Antàrtica Espanyola d’investigació del CSIC (BAE Juan Carlos I), on va compaginar durant dos mesos i mig la medicina amb la seva passió per la fotografia. En un entorn aïllat i, en ocasions, hostil, va ser el responsable sanitari d’un equip de més de cinquanta persones i va contribuir a reforçar els protocols de seguretat de la base.

Vas néixer a Mèxic, però fa molts anys que treballes al SEM. Quan vas venir a Catalunya i per què?

Vaig néixer a Chiapas (Mèxic) i em vaig formar com a metge a la ciutat de Puebla. En molts països d’Amèrica Llatina, després de la teva formació, fas l’any d’internado de pregrado, on fas vida hospitalària i, després, l’any del servei social. Aquest últim el vaig fer dins de l’àmbit de la investigació i la recerca, a l’Hospital Universitari de Puebla. Acabada aquesta etapa, vaig fer dos anys de medicina interna i vaig venir a Catalunya amb una beca per fer cardiologia a l’Hospital del Mar. Aquí vaig conèixer la meva dona i, des del 2004, estic a Barcelona. Tot i que tinc el cor a Mèxic, em sento d’aquesta terra. De fet, quan torno a Mèxic, em sento una mica estrany després de 20 anys vivint aquí.

Com vas acabar a l’Antàrtida i què hi vas anar a fer?

La història és bastant peculiar. Un any abans de marxar, prenent un cafè amb un company, em va preguntar què faria quan acabés la pandèmia de la COVID-19. Després de l’estrès i de la complexitat que, com a sanitaris, havíem viscut, li vaig contestar que el que m’agradaria seria anar a l’Antàrtida. Aleshores, em va respondre que existia la possibilitat d’anar-hi. Casualment, ell mateix era referent de l’equip mèdic de la base i del programa antàrtic espanyol. Em va animar a presentar-m’hi. A més, vivia una situació personal molt intensa. Així que, quan se’m va presentar l’oportunitat, no vaig pensar-m’ho aire. Era el moment perfecte per fer neteja. A més, es tractava d’una tasca que té un impacte sobre la vida de tothom, perquè les investigacions que es fan en aquesta base tenen una repercussió molt important en la lluita contra el canvi climàtic i en altres àmbits i això, per mi, era molt important.

La teva idea d’anar a l’Antàrtida era més com a viatger o com a metge?

Bé, de fet jo ja havia estat al Pol Nord i tenia pendent visitar el Pol Sud. La conversa amb el meu company va sorgir de la necessitat de fugir de la pressió, però, a la vegada, posava sobre la taula el meu somni d’anar a l’Antàrtida per fer-hi fotografia de la fauna i del paisatge. Per mi, era l’oportunitat perfecta per compaginar la meva professió i la meva afició i, a la vegada, desconnectar.

Quin procediment cal seguir per accedir a un lloc de treball a la Base Antàrtica Espanyola (BAE)?

Es du a terme un procés de selecció, tot i que no s’hi presenten massa candidats i els que ho fem som una mica peculiars. Tots estem interessats en l’atenció prehospitalària o la medicina de muntanya. Per optar al lloc de treball, has d’enviar el teu currículum i tot de documents i la comissió mèdica del projecte recull les propostes i designa dos metges.

A la base deus coincidir amb perfils diferents. No tothom és allà per la mateixa investigació o pel mateix projecte…

Exacte. Funciona a través de convocatòries de beques de l’Institut d’Investigació de la Universitat Carlos III i el CSIC, destinades a finançar certes investigacions. Hi ha alguns projectes fixos que es repeteixen cada any –com, per exemple, els relacionats amb les glaceres i el retrocés del gel- i d’altres que són investigacions de doctorat o postdoctorat. Potser investiguen sobre una espècie de la cadena tròfica o sobre la comunicació via l’estratosfera o les ones electromagnètiques. També hi ha persones que hi van d’altres països. Jo vaig compartir l’experiència amb una persona de Suïssa i una de França.

Quin era el paper i funcions dels dos metges de la base?

De fet, no vam ser-hi els dos alhora: un metge obre la base i un altre la tanca. Nosaltres hi anem com a personal assistencial. No participem en cap investigació directament. Per tant, fem de metges de la base i, de vegades, de psicòlegs, si se’m permet. No envaïm competències dels companys psicòlegs, però, en molts casos, calia parlar amb les persones de la base, perquè estem en un entorn completament aïllat: en una illa, amb 52 persones dels 25 als 64 anys, lluny de casa… És cert que podíem fer servir el WhatsApp i que hi ha comunicació, però no era fluida cada dia. Moltes persones, acostumades a la immediatesa amb què normalment rebem la informació, s’angoixaven.

Com funcionen les connexions a internet i quines dificultats presenten?

La connexió és a través d’internet satel·litari i hi ha una línia de telèfon que funciona, de vegades. Per tant, estàs en un entorn aïllat de veritat, encara que, a la base, estan cobertes totes les necessitats: aigua calenta, calefacció, protocols de seguretat… La responsabilitat del metge és cobrir qualsevol incident que pugui passar, però també hem de formar part de la tripulació, que aborda els problemes i necessitats de tots els investigadors de la base. Tot i així, som conscients que no és un ambulatori i que, si passa alguna cosa greu, l’hospital més proper és a tres dies de distància. A més, les comunicacions no sempre són fluides, tenint en compte que s’intenta fer servir energies renovables per ser el més amigable possible amb l’entorn. De vegades, per qüestions atmosfèriques adverses, podíem tenir talls d’electricitat en els generadors.

En l’àmbit mèdic, tenies els materials i aparells necessaris per atendre tot el que passava allà?

Les persones que obren la base preparen tot el que necessitaran els científics i, en aquest equip de suport a la investigació, també hi ha un metge que hi deixa totes les seves aportacions. Tenim tot el que ens fa falta, inclús coses que espero no haver d’utilitzar mai. Només falta un equip de radiologia, però tenim ecògraf, respiradors, desfibril·ladors, antibiòtics, medicació per tractar el dolor… És una inversió molt costosa, però no hi ha una altra opció. És molt necessari sentir-te segur, saber que tens l’equip per donar suport vital avançat. Fins i tot, disposem d’un equip de teleconsulta que ens permet connectar-nos a un hospital de Catalunya o Madrid. Puc dir que podria atendre pràcticament qualsevol emergència vital, però sí que és cert que estàs sol. Per això, una de les coses més importants és formar les persones de la base perquè puguin donar-te un cop de mà si cal.

Podries explicar-nos alguna anècdota dels mesos que vas passar a la BAE?

Una persona fent el seu doctorat va tenir un problema durant una immersió per obtenir mostres del fons marí i va aspirar aigua salada. Vam haver de fer-li un seguiment. Des del punt de vista clínic, tot va anar bé, no va fer falta cap actuació mèdica d’emergència, el seguiment més aviat va ser emocional, arran de les sensacions d’angoixa i vulnerabilitat que sentia. Al final, tot va anar bé, però l’experiència ens va servir per adonar-nos que faltaven protocols d’actuació, sobretot, per a les situacions relacionades amb les activitats aquàtiques, que normalment es relacionen amb casos de congelació i hipotèrmia. Arran d’això, vam començar a procedimentar tots aquests protocols per fer-ne un seguiment i augmentar la seguretat. Tota aquesta feina encara es manté. És molt satisfactori saber que has contribuït a millorar les condicions de la base.

La teva experiència com a cap del SEM et deu haver servit moltíssim per establir aquests protocols i per fer més valuosa la teva aportació.

És clar. De fet, els hospitals i l’atenció primària també tenen tots els seus protocols. Però sí que és cert que, quan et dediques a l’atenció prehospitalària o a l’atenció en emergències, treballes amb equips molt reduïts i en entorns hostils durant tota la teva tasca assistencial. Amb aquesta feina, ets conscient que, si no tens un sistema per donar resposta a aquestes situacions, pots posar en risc la població. A més, els anys d’experiència a la professió em van fer ser conscient del que feia falta. I, quan t’adones que tu ets tot el personal sanitari amb què pot comptar la gent de la base – sense infermers ni tècnics – vols tenir-ho tot ben controlat i preparat.

En algun moment vas sentir angoixa per l’aïllament o la pressió?

Penso que el que va evitar que em sentís angoixat o sol va ser poder treballar en coses que creia que aportaven quelcom. Saber que la meva feina allà aportaria alguna cosa, igual que la dels metges anteriors, va ser clau per mi. Vaig anar fent una mena de fitxes per poder identificar els riscos d’acord amb les activitats, amb la idea que qualsevol persona sabés què havia de fer en situacions d’emergència. Vaig aconseguir passar del “què faré si passa això?” a l’”anem fent”, cosa que em va permetre ocupar moltes hores del dia. Per altra banda, em vaig emportar les càmeres per fer fotos i és cert que, des del punt de vista de la fotografia, hi ha pocs llocs al món com aquest, sense presència humana, amb la fauna i la flora intactes, les postes de sol, el paisatge, la caiguda d’un mur de gel… És indescriptible. A més, a l’Antàrtida, no hi ha ossos ni fauna agressiva, cosa que et dona seguretat i et permet estar en un entorn hostil, des del punt de vista climàtic, però tranquil, sabent que no hi ha depredadors fora de l’aigua.

Havies de sortir sempre acompanyat?

També hi ha un protocol per això. La base està situada al mig d’una platja i, a cada banda, hi tens gairebé dos kilòmetres d’extensió que són una zona molt segura. Si, durant qualsevol sortida que hagis de fer, implica deixar de veure la base, has d’anar-hi acompanyat perquè, tot i que la fauna no és agressiva, l’entorn és hostil. Has de portar sempre la ràdio a sobre, però pot ser que no funcioni si hi ha una paret entre el lloc on estàs i la base. Personalment, jo no m’allunyava mai de la base, perquè, si algú tenia algun problema de salut, jo havia d’estar disponible. Però algunes vegades, els diumenges o després de sopar, sortíem a passejar, sempre acompanyats.

En relació amb la fotografia, és la teva gran afició. Fins a quin punt  consideres important que els metges, en general, tinguin aficions que els permetin desconnectar de la pressió assistencial?

És fonamental. Al final, el metge sempre es troba en un entorn molt humanitzat i, probablement, el fet de no tenir una afició implica que alguna branca no l’has acabat de desenvolupar. Hi ha metges que escriuen poesia, que fan investigacions humanistes, pinten, fan música… Estic segur que hi ha una branca relacionada amb l’art dins de cadascun dels col·legiats. L’entorn està canviant i això encara fa més necessari tenir una via d’escapament que complementi la teva tasca assistencial. Personalment, crec que si no tingués cap afició no hauria pogut amb la COVID-19 o amb els atemptats de la Rambla, per exemple. O tens alguna manera de desconnectar o la pressió se’t menja.

Com era un dia normal allà, a la base?

Totes les meves rutines van canviar. Ens llevàvem cap a les set i, a les vuit, teníem un esmorzar d’hotel preparat. Aleshores, en un principi, tothom sortia a fer les seves activitats, però després de l’accident vam canviar de dinàmiques i, abans de començar, fèiem un briefing repartint les tasques de l’equip. Durant el matí em quedava a la infermeria rebent les persones que hi passaven, per exemple, per aprendre a fer una reanimació cardiopulmonar (RCP), ja que vam establir un protocol perquè tothom aprengués primers auxilis. A les dues, es servia el dinar i, a les quatre, tothom tornava a la seva feina fins l’hora de sopar. Quan tenia més consultes era, sobretot, a la tarda, i gran part tenien a veure amb l’estrès dels investigadors o l’angoixa. Una cosa que em va sobtar és que la majoria de persones van patir de mal de queixal. Sembla que la dentina es pot veure afectada pel fred i el canvi de clima, fent que es trenqui una mica. Durant els sopars, era com tornar a l’escola: 50 persones en un menjador amb qui parlaves de la vida, de les aficions, de com havia anat el dia… Cada dia, abans de sopar, fèiem un altre briefing per explicar les activitats que faríem l’endemà i, després, algú havia d’explicar una anècdota personal o alguna curiositat sobre la seva investigació… En acabar, teníem una estona per jugar a jocs de taula o sortir a fer fotografia nocturna, en el meu cas.