“Sempre havia tingut al cap obrir la meva pròpia escola. Donant classes de fitness o de ball, em trobo situacions en què els meus coneixements com a metgessa em serveixen moltíssim”

“Tothom té bastant clar que el pole sport és un esport i s’està lluitant perquè sigui olímpic. Però el pole exòtic encara té una connotació més sexual”

“El que més m’agrada és tractar amb la gent. Em vaig decantar per la Medicina de Família pel seu vessant humà. Som els especialistes que estem més a prop de les persones”

Anna Abugattas (1982, Terrassa) és metgessa de família i treballa al CAP Turó de Can Mates de Sant Cugat del Vallès (Mútua de Terrassa). La doctora Abugattas també s’ha dedicat durant molts anys a la dansa i al fitness. Des de fa més d’una dècada, balla pole dance i dansa aèria i el juliol de 2024 va obrir una acadèmia on ensenya aquestes dues disciplines. En aquesta entrevista, ens parla de com es va iniciar en la dansa i de com la compagina amb la seva feina com a metgessa.

D’on et ve l’interès i la passió per la dansa?

De petita, em van preguntar què volia fer d’extraescolar i vaig dir que dansa. Vaig començar a fer-ne i m’hi vaig enganxar. No és que no tingués totes les qualitats des del principi, però vaig començar a destacar-hi a partir dels quinze anys. Als setze, vaig començar a donar classes de fitness i, mentre estudiava la carrera, vaig fer, sobretot, activitats dirigides com bodypump, aeròbic i steps. Sempre he tingut molt clar que això no era només una afició, sinó també una feina. Només hi va haver un moment, quan vaig començar la residència de Medicina de Família, en què no vaig poder compaginar tan bé les guàrdies i els horaris de les activitats dirigides. En aquell moment, vaig estar una temporada sense fer classes, però després vaig tornar a ballar. Vaig estar molts anys donant classes de dansa del ventre i dansa oriental. Posteriorment, vaig fer balls llatins, tenia una parella de ball i fèiem exhibicions i tallers de salsa i de bachata. Tot això ara ho tinc abandonat, però ha sigut una gran part de la meva vida. He estat en diferents companyies de dansa, sempre compaginant-ho amb els estudis de Medicina i amb la feina.

Quina és la teva formació com a ballarina?

Vaig obtenir el títol de monitora d’activitats dirigides i, a partir d’aquí, he anat fent. En aquests àmbits, no hi ha una formació reglada com a tal. Fas cursos, tries el millor de cada disciplina i et formes amb aquell professor o escola. Però cal una gran inversió econòmica en classes, cursos intensius i formació contínua. Vaig fer un curs a Londres on sí que et donaven certificats, però tampoc eren oficials. De totes maneres, malauradament, això aquí encara no ho tenim.

En quin moment vas començar a ballar pole dance i dansa aèria?

Farà entre deu i quinze anys i, des de llavors, he participat en moltes competicions. Quan ja estava cansada de fer totes les modalitats de dansa, vaig descobrir el pole dance, que és una barreja entre la dansa i el fitness. Fa deu anys hi havia molt poquetes escoles de pole dance. De fet, jo vaig començar a fer-ne una mica clandestinament, perquè tenia unes connotacions una mica sexuals. Però, a poc a poc, estan obrint moltes escoles a Barcelona i als voltants. Està creixent molt.

Com vas descobrir aquesta disciplina?

Estava a casa amb un amic i vaig veure a la tele la Chiqui Martí, que n’és la pionera a Espanya. Quan vaig veure-la, vaig dir: jo vull fer això. Vaig començar a parlar amb gent del meu entorn del ball, em vaig assabentar que ella tenia una escola a Barcelona i vaig començar-hi.

Per qui no ho conegui, ens pots explicar amb més detall què és el pole dance?

El pole dance són acrobàcies amb barra vertical i n’hi ha de diversos tipus. Per una banda, hi ha el pole sport, en què es va descalç i consisteix, purament, a fer acrobàcies. És com si veiessis una gimnasta, però amb una barra vertical. Per altra banda, hi ha el pole exòtic o el pole flow, que és més ballat i també m’agrada molt. A l’exòtic, normalment, es va amb talons, són els orígens que tothom té al cap del pole dance, als bars dels Estats Units. Existeixen els dos vessants i moltes vegades estan contraposats. Tothom té clar que el pole sport és un esport i, de fet, s’està lluitant perquè sigui olímpic, tot i que de moment encara és minoritari. Però el pole exòtic té aquesta connotació més sexualitzada.

Quina és la diferència amb la dansa aèria?

La dansa aèria compta amb elements típics del circ: l’anell aeri, les cintes aèries i el trapezi. És una disciplina circense, però jo sempre l’he vist des d’un vessant més ballat. No es tracta, simplement, de fer acrobàcies en un trapezi, sinó d’intentar que siguin una coreografia a l’aire. L’escola on jo em vaig formar, al Poblenou, és referent en dansa aèria a escala d’Espanya i, inclús, d’Europa.

Fa relativament poc has obert una acadèmia de pole dance i dansa aèria. Com va sorgir i vas fer realitat aquest projecte?

Sempre havia tingut al cap obrir la meva escola i va arribar un moment en què vaig pensar: o ho faig ara, o ja no ho faré mai. Sobretot, per un tema d’energia, perquè és dur. Cada dia, si al matí estic al CAP, a la tarda, soc a l’escola de dansa o a la inversa. De vegades, al matí vaig a l’acadèmia, a tarda al CAP i, a la nit, encara dono una classe de ball. Vaig bastant al límit, però és el que he volgut.

Com ha estat l’experiència?

Aquest any ha sigut el més dur, perquè havia de veure com funcionava tot el tema empresarial. A més, aquest primer any he impartir jo totes les classes perquè els grups estan arrencant. Com que les classes són molt específiques, s’omplen a poc a poc. Però ara que ja s’ha anat creant un grup, aniré ampliant la plantilla i l’any vinent tinc previst oferir més classes i horaris. Sembla que la cosa arrenca.

Si la dansa t’ha apassionat des de sempre, com és que et vas decidir a estudiar Medicina?

Sempre m’han agradat les dues coses. Durant el grau, hi va haver moments complicats en què vaig pensar: si jo ja treballo donant classes, per què m’estic trencant el cap amb una carrera que no és gens fàcil i a la qual hi he de dedicar tantes hores? Hi ha hagut moments de plantejar-me deixar-la i dedicar-me a la dansa. Però també a l’inrevés, perquè l’altre camí tampoc és gens fàcil. Evidentment, he sacrificat moltes coses a escala personal per poder tirar endavant amb tot, però crec que una cosa complementa i enriqueix l’altra. O potser no he sigut mai prou valenta per decantar-me per alguna de les dues facetes, perquè aleshores em faltava alguna cosa. Per això sempre he anat bastant de bòlit.

Tenies clar que volies especialitzar-te en Medicina Familiar i Comunitària?

Volia fer medicina de l’esport, però l’any que vaig fer el MIR ja no existia aquesta especialitat. Vaig fer una rotació per Traumatologia, pensant que, com que m’agradava l’esport, seria una bona opció, però no em va convèncer. Aleshores, estava entre Pediatria i MFiC i, al final, vaig triar Família. El que m’agrada és tractar amb la gent. Em vaig decantar per aquesta especialitat pel seu vessant humà. Crec que som els que estem més a prop de la gent i els veiem en moltes etapes de la vida, no només durant una intervenció puntual. Tot i que de vegades el sistema no funcioni com ens agradaria, gaudeixo molt de la meva feina com a metgessa. M’agrada i penso que és molt vocacional, per què si no tens vocació, no t’hi poses.

De quina manera es complementen la medicina i la dansa en la teva vida?

Donant classes de fitness o de ball, em trobo situacions en les quals els meus coneixements com a metgessa em serveixen moltíssim. Em facilita ajudar la gent en la seva activitat esportiva, per exemple, quan es produeix una lesió a classe o quan els alumnes em fan determinades preguntes. I al revés també, quan a la consulta visito persones que s’han lesionat, entenc més sobre els mecanismes, perquè ho veig en el dia a dia. A més, durant la meva formació com a monitora d’activitats dirigides també vaig estudiar temes de lesions, anatomia, fisiologia i nutrició. Tenir coneixements sobre activitat física, estar al dia de les opcions que hi ha i experimentar-ho en primera persona, és molt útil a l’hora de fer recomanacions als pacients. A escala personal, també em serveix moltíssim, perquè com que tinc dues feines, quan estic en una, desconnecto de l’altra.

És important que els metges tinguin aficions més enllà de l’àmbit de la medicina?

Sí, totalment, perquè, si no trenques a escala mental amb altres coses a les quals també hi hagis de dedicar un esforç, tot s’acumula al cap. És important fer una activitat que requereixi concentració. Ballar em manté activa i en forma. La dansa és una manera d’expressió. Hi ha qui, per expressar-se, escriu llibres i jo m’expresso millor amb el cos.

Què tenen en comú la medicina i la dansa, al teu parer?

La dedicació. Tu pots ballar i prou, però si vols fer les coses ben fetes, mantenint una tècnica i unes línies, has de ser bastant meticulós i dedicar-hi moltes hores. I la medicina també requereix molta dedicació, perquè constantment has d’estar al dia de totes les novetats.