“Amb tan sols disset síl·labes, un haiku ha d’aconseguir remoure i sacsejar el lector. És un repte, perquè no admet un lector passiu”

“He dedicat part de la meva vida professional a escriure sobre medicaments, un camp on la manera com escrius un missatge és molt important. M’interessa transmetre les coses de manera eficaç ”

“Sempre m’han agradat les frases curtes. En activitats docents, sovint feia servir aforismes per transmetre als alumnes una idea en poques paraules”

Josep Maria Arnau de Bolós (Barcelona, 1954) és metge jubilat, especialista en farmacologia clínica i medicina interna i escriptor de haikus, microrelats i aforismes. Va desenvolupar el seu exercici professional als hospitals Vall d’Hebron i Bellvitge i va ser docent a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i a la Universitat de Barcelona (UB). Pel que fa a l’escriptura, es va formar en narrativa a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Va començar escrivint microrelats i contes i ha publicat els llibres Atrapat (2021) i Batecs (2025). En aquest segon, a més de relats breus, també explora altres gèneres com l’aforisme i el haiku.

Sempre t’ha agradat escriure? O és una afició que va sorgir després de jubilar-te?

En el meu cas, hi va haver una llavor molt important. Els meus germans, els meus cosins i jo, vam tenir la sort, de petits, de tenir el tiet Manuel, que ens explicava històries i les vivia molt intensament. Recordo els estius que passàvem tota la família junts i que ell ens tenia fascinats amb els seus relats. Això va sembrar una llavor perquè a tots ens acabés agradant llegir i ens fascinés la literatura. Per altra banda, en el meu exercici professional, he pogut fer assistència, recerca i docència i els aspectes comunicatius m’han agradat molt. A més, he dedicat una part de la meva vida professional a escriure sobre medicaments i aquest és un camp en què la manera com escrius els missatges és molt important. Aquí em va començar a interessar com dir les coses per transmetre-les d’una manera eficaç. Tot això, em va fer millorar també el meu coneixement de la llengua. Per altra banda, sempre m’han agradat molt les frases curtes. Tenia molts llibres d’aforismes a casa i els feia servir sovint en activitats docents, per transmetre als alumnes una idea en poques paraules.

Quan vas sentir la necessitat de formar-te en l’escriptura?

Ja en l’època de maduresa professional, vaig conèixer Amàlia Lafuente. Érem companys de departament a la Universitat de Barcelona. Quan em va dir que també escrivia i que estava escrivint una novel·la, li vaig mostrar el meu interès per la narració breu i em va orientar. Això devia ser cap al 2015, i jo ja sentia la necessitat d’expressar-me escrivint sobre el meu món interior. L’Amàlia em va parlar de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, que és on m’he format. Vaig tenir molta sort, perquè em vaig poder apuntar a la primera edició del curs virtual de microrelats i aquest gènere breu em va captivar del tot.

Com explicaries què és un haiku a algú que no coneix aquest tipus de composició?

És un gènere poètic que neix al Japó i que està molt vinculat a la natura. Hi ha una frase que crec que defineix a la perfecció el haiku i que, de fet, la va escriure un dels pares del gènere, Matsuo Basho: “un haiku és un sol moment capturat en paraules”. La tradició japonesa dona una gran transcendència a la natura, però aquest gènere, sobretot un cop s’ha traslladat a Europa, ha anat evolucionant i incorporant altres temàtiques i parla de les emocions que et mouen i et regiren per dins.

Emoció i brevetat…

És un gènere poètic breu. L’estructura són tres versos de cinc, set i cinc síl·labes. Amb tan sols disset síl·labes has de transmetre quelcom viscut i aconseguir remoure el lector, que ha de completar d’alguna manera aquest text tan breu per fer-lo seu. Es tracta de sacsejar-lo i que hi acabi participant, interpretant el haiku.

Aquesta brevetat limita o potencia l’expressió?

Depèn. És exigent aconseguir aquesta brevetat, però, clarament, potencia el text i, de fet, és la raó principal per la qual la conreo. En els haikus, igual que en els microrelats i els aforismes, l’autor omet intencionadament parts molt importants del que es podria dir perquè el lector hi pugui participar completant el text. És un repte, perquè no admet un lector passiu. En el cas del microrelat, el lector, després de llegir-lo, es converteix en coautor, perquè hi ha participa i el completa. Si funcionen, són textos escrits a quatre mans. Per altra banda, el relat només es pot completar amb el que porta cadascú a dins i no tots hi portem el mateix. Per això, es diu que cadascú en fa una interpretació única. La gràcia està, precisament, a deixar que cada lector faci la seva interpretació a partir del que el text només suggereix.

Quin va ser el teu camí fins arribar a la cultura japonesa dels haikus?

Volia explorar altres gèneres breus, a banda del microrelat. D’alguna manera, el haiku era una forma poètica que estava a l’abast: no era molt sofisticada, era breu i tenia aquesta característica de sacsejar el lector. I aquest era l’objectiu que jo tenia també amb els microrelats i els aforismes. Al principi, tenia molts dubtes, perquè veia arriscada la mescla de diferents gèneres al mateix llibre. Fins que va caure a les meves mans el llibre Breve elogio de la brevedad, que fa un repàs de tots els gèneres breus. Ara bé, vull afegir que l’exploració d’aquest gènere l’he pogut fer gràcies a l’Abraham Mohino, que és un gran escriptor de haikus i va ser el meu professor a l’Escola de l’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Li vaig passar el material que tenia i em va dir que els haikus que havia escrit, durant els diferents cursos que vaig fer amb ell, eren publicables i em va ajudar a fer-ne una selecció. Per mi, va ser tot un honor i una gran satisfacció.

Originàriament, els haikus parlen de la natura, però de què parlen les històries dels teus llibres?

Tot el que explico surt de dins. Jo tenia una necessitat genèrica d’expressar-me, però també una enorme curiositat per veure què acabaria escrivint. Vaig decidir no posar-me cap filtre i vaig anar escrivint de manera espontània. Quan escrius, vas fent proves fins que aconsegueixes alguna cosa que funciona. Em vaig adonar que els textos que funcionaven sempre tenien un tret comú: els temes de fons eren coses que m’havien impactat emocionalment, ja sigui perquè m’havien passat a mi o a algú proper o perquè les havia llegit o vist al cinema o a la televisió. Parlo de temes de fons que m’interessen. A títol d’exemple, aquest és un microrelat que he utilitzat moltes vegades als clubs de lectura i que porta per títol Saviesa Reial: “Havia demanat als Reis Mags que el papa tornés a casa, però també van llegir la carta de la mare i li concediren l’ordre d’allunyament”. Per què he d’escriure sis pàgines si, amb tres línies, en tinc prou? I, sovint, impacta més al lector.

Els teus microrelats han estat valorats i premiats en alguns concursos… Quina importància té aquest reconeixement per a tu?

Quan algú presenta relats a concursos ho fa per tenir una mica de feedback. Quan comences a escriure, costa. Jo enviava cada setmana relats a la Cadena Ser i me’n van seleccionar algun. És una satisfacció saber que algú l’ha llegit i que li ha agradat. Per altra banda, el premi que m’ha fet més il·lusió és el que vaig obtenir en un concurs que organitzava l’Ajuntament de Cardedeu a la biblioteca pública Marc de Vilalba. Vaig presentar el relat, va sonar la flauta i el premi va ser un lot de llibres i l’edició del relat en un punt de llibre. Van deixar els punts de llibre a l’entrada de la biblioteca perquè la gent es pogués endur el relat a casa i això em va semblar el millor premi possible.

Com animaries a llegir i conrear l’afició per aquest tipus de textos?

Els microrelats tenen moltes coses en comú amb els contes i les novel·les: narren esdeveniments vitals i conflictes de la vida. Hi apareixen uns protagonistes que han de fer front a alguna cosa i hi ha un canvi de situació a mesura que avança la història. El tret diferencial del microrelat és que requereix més la implicació del lector i la intensitat és molt alta. Si connectes amb el microrelat, tindràs una sensació de satisfacció, perquè l’entendràs. Si l’autor aconsegueix que funcionin, és fàcil enganxar-se als microrelats perquè hi participes molt activament.