“Mirar una persona als ulls i oferir-li una escolta activa reconforta. És el que dona sentit a la nostra feina”

“La meva mare és metgessa de família i, a casa, sempre ens ha mostrat les seves experiències, el que aprenia amb els pacients i la voluntat de servir els altres. Això em va calar”

“Com a musicoterapeuta, vaig anar de voluntària a diversos hospitals per compartir la música amb les persones que van viure els atemptats de Barcelona i Cambrils del 17A”

Natàlia Arisa (Barcelona, 1990) és resident de quart any de Medicina del Treball a l’Hospital del Mar i també pianista i musicoterapeuta. Ha engegat un projecte de musicoteràpia per a dones embarassades que treballen al centre, un punt de trobada on la gestió de les emocions esdevé una eina de prevenció de la salut. La trajectòria d’aquesta metgessa ha basculat entre la medicina i la música, fins que ha trobat una fórmula on totes dues disciplines hi convergeixen. Amb una alta sensibilitat i uns valors clars, Arisa reflexiona sobre com tenir cura de les persones amb una visió integral, tot recordant el desaparegut metge Albert Jovell com a referent.

La música t’acompanya des de ben petita. Estudiaves piano i et preparaves per a ser concertista, però vas decidir centrar-te en la Medicina. Com vas viure aquesta tria? 

Vaig començar a estudiar piano de petita. La música m’ha obert moltes portes i he conegut gent que m’ha enriquit molt. Feia classes amb Irina Pochekina, una professora que em transmetia disciplina, constància i la voluntat per aconseguir les obres ben interpretades i per entendre-les. Feia concerts i també anava a alguns concursos. Quan vaig començar batxillerat, recordo que vaig haver d’escollir entre piano o Medicina. En aquell moment, vaig optar per la Medicina i quan li ho vaig comunicar a la Irina totes dues ploràvem. Sabíem que una porta s’obria, però que una altra es tancava… malgrat que en un futur es tornaria a obrir.

Tot i que mai has deixat del tot la música, que et va fer decantar per la Medicina?

El context familiar i l’entorn hi van influir. La meva mare és metgessa de família i, a casa, sempre ens ha mostrat les seves experiències, el que aprenia amb els pacients i la voluntat de servir els altres. D’alguna manera, això em va calar. A més, un dels meus germans també és metge de família. Just en el moment en què estudiava per a l’examen MIR, ell també estava en el mateix procés. Fèiem simulacres junts i li feia preguntes del Libro Gordo del MIR. Tot això em va servir d’inspiració.

No vas examinar-te per al MIR just després d’acabar la carrera. Què vas fer durant aquest temps previ?

Després de fer Medicina a Girona, vaig estudiar el màster en musicoteràpia i vaig començar a treballar de psicoterapeuta a diferents residències de gent gran a Barcelona i el Maresme. Vaig gravar discos, vaig col·laborar amb músics, vaig fer algun viatge i alguns concerts… Sis anys després d’acabar la carrera, em vaig decidir a preparar el MIR. Just va coincidir amb l’època de la pandèmia. No hi havia moltes més opcions que estar-se a casa i vaig començar a estudiar. Reconec que em va costar, perquè no és el mateix estudiar el MIR amb 20 anys que amb 30.

Ara estàs a punt d’acabar l’especialització de Medicina del Treball a l’Hospital del Mar, on lideres un projecte de musicoteràpia per a treballadores del centre embarassades. Ens ho pots explicar?

Després d’aquests quatre anys de residència he pogut créixer molt a nivell professional i també personal, compaginant la música i la medicina. Poder oferir aquest projecte de promoció de la salut a treballadores especialment sensibles, com són les embarassades, dins del meu hospital em fa molt feliç. Veig el feedback que em donen i com els ajuda a gestionar les seves emocions i aquest procés que viuen, que és molt emocionant.

Vas escollir Medicina del Treball com a especialitat amb la idea d’aplicar-hi la música o això ha arribat després?

La música sempre va amb mi, però la possibilitat d’aplicar-la dintre de la meva especialitat mèdica va sorgir l’any passat. Vaig llegir un article a la premsa que explicava com Pablo González aplicava la musicoteràpia als nounats de l’Hospital Germans Trias i Pujol i va ser una inspiració per a mi. Jo soc musicoterapeuta prenatal, especialitzada en el model de musicoteràpia Focal Obstètrica de Gabriel Federico, que està reconegut per la World Federation of Music Therapists. Vaig pensar que podia aplicar aquesta formació en la meva especialitat mèdica com un programa de promoció de la salut per a les treballadores embarassades per tal d’afavorir el vincle prenatal maternofetal i disminuir l’ansietat i el risc de depressió postpart. A la nostra especialitat, sovint bastant desconeguda, és molt important la promoció de la salut. Quan vaig fer la proposta a l’hospital es van sorprendre, però van veure que era factible i que tenia un impacte positiu en les treballadores, els seus fills i, per extensió, en les seves famílies.

Ja heu pogut veure algun resultat del programa?

Vam començar el 21 de març de 2024 i estem fent un estudi pre-post amb component qualitatiu. Passem uns testos validats a nivell internacional abans que s’iniciïn les sessions que valoren el vincle prenatal maternofetal, l’ansietat materna i la depressió postpart. Després, els tornem a passar, a més d’una enquesta de satisfacció global. Ara mateix ja disposem d’una mostra de quasi 60 dones que ja és estadísticament significativa.

Què n’aprens d’aquestes sessions? Què te n’emportes?

Sobretot, la importància de cuidar les persones que cuiden les persones. Més enllà dels estudis i de la ciència, hi ha la proximitat que sents quan estàs posant-te al servei dels altres i en reps un reconeixement. Moltes vegades hi ha plors, emocions, agraïment, paraules que potser en un altre entorn no es comparteixen… Intentem crear un espai de confiança. El que m’omple més, en aquest sentit, és veure que les dones que hi participen se senten reconfortades i venen a les sessions amb la voluntat de gaudir-les.

Com a musicoterapeuta, també vas fer de voluntària atenent les víctimes dels atemptats de Barcelona i Cambrils del 17 d’agost de 2017…

Ja havia fet de voluntària a l’Hospital Josep Trueta durant uns quants anys amb els nens i nenes de l’aula hospitalària mentre estudiava la carrera de Medicina. Vaig pensar que podria anar a fer de voluntària en un moment en què potser es necessitava aquest acompanyament amb música, i així ho vaig fer.

Com ens ajuda la música en moments com aquests?

Quan de petita em sentia sola, anava al piano i tocava. Em donava una pau i una comoditat que feia que ja no necessités res més. Era tocar i sentir-me compresa. És difícil d’explicar. Amb els anys, he descobert que no cal que toqui només per a mi i que ho puc compartir. Vaig decidir que el que volia per a mi, ho volia compartir amb tothom, que no m’ho quedaria.

Sobre la importància de cuidar els que ens cuiden. Com creus que ho fa la professió? Us cuideu entre vosaltres?

Ens falta bastant a fer. Falten espais d’escolta activa, de connexió amb un mateix per saber què volem donar i des d’on ho volem fer. Moltes vegades, la voràgine del dia a dia fa que anem amb una inèrcia que no és sana. Aquest és el focus de la meva especialitat, prevenir el burnout a l’àmbit sanitari. El col·lectiu mèdic està acostumat a donar i, moltes vegades, als metges no els agrada o no se senten mereixedors de ser cuidats. Hauria de ser quelcom bidireccional, però aquest equilibri no és fàcil de trobar.

Un dels objectius de la medicina és curar i, quan no pots curar, cuidar.

Exacte. Albert Jovell (1963-2013) era un gran metge i un gran amic de la família. Recordo un moment en què va dir que podria acceptar que no el curessin, però no que no l’haguessin cuidat. Ell era metge i, alhora, pacient. Va conviure molts anys amb una malaltia i ens va deixar molts aprenentatges i un gran llegat. Una de les frases que més ens han impactat, a la meva família i a mi, és aquesta i hem intentat tenir-la sempre present. És una cosa ben senzilla, però que, a vegades, oblidem. Poder mirar una persona als ulls, oferir-li donar una escolta activa, que potser en el seu dia a dia no té, s’ha comprovat que reconforta. Això és el que dona sentit a la nostra feina.

A banda de la musicoteràpia, també has gravat alguns discos?

En tinc algun a Spotify, però el que m’agrada és el format disc. El primer el vaig fer l’any 2015 com a cantautora, piano i veu, després en vaig enregistrar dos més amb col·laboracions (2017 i 2019) i l’últim el vaig gravar a finals del 2024 a petició de les dones embarassades [de l’Hospital del Mar]. Em van dir que els agradaria poder escoltar la música de les sessions el dia del part. Són les cançons que sonen en les sessions que fem a l’hospital. Al final és com un oasi sonor que reconforta i dona pau. Algunes mares m’han explicat que els seus nadons han reconegut la música i els calma. I també que algun germà gran s’està aprenent les cançons i les demana a l’hora del conte. Per a mi això és el màxim. Em va emocionar molt aquest missatge.