“Durant la carrera, creia que podia amb tot, gràcies a la meva organització i demanant ajuda quan ho necessitava. Però, amb l’examen MIR, vaig haver de parar. Vaig deixar d’entrenar i em vaig quedar asseguda a la cadira”

“Després de l’examen MIR, em preguntaven on aniria de vacances. Quan deia que tornava a entrenar, em miraven amb cara de pena, però jo el que volia era tornar a l’aigua l’abans possible!”

“La residència és molt dura. T’hi trobes amb moments incòmodes, perquè no en saps prou i estàs fora de la teva zona de confort. Però, per a mi, mai ha estat un problema assumir que m’equivocaré i que després ja ho faré millor. Ara em sento capaç de tot perquè he passat i he superat coses que mai m’hauria imaginat”

Lidón Muñoz (Castelló de la Plana, 1995) és resident de tercer any a l’Hospital Germans Trias i Pujol, on s’està especialitzant en Aparell Digestiu. Aquesta metgessa ha compaginat la carrera de Medicina i la preparació de l’examen MIR amb la seva carrera com a nedadora professional. Des dels 14 anys, la doctora Muñoz s’ha dedicat a l’esport d’alt nivell i ni l’exigència dels entrenaments ni les competicions no van ser cap aturador per estudiar medicina. L’estiu de 2024, es va retirar de la natació professional, després d’aconseguir grans fites com ara competir als Jocs Olímpics de Tòquio (2020), a campionats europeus i mundials. Compta amb 24 rècords d’Espanya en diverses categories. Centrada en la residència i amb els objectius ben marcats, ens explica com va aconseguir graduar-se en Medicina preparant-se per a uns Jocs Olímpics.

Vas començar a fer entrenament de natació d’alt rendiment sent una adolescent i, tot i l’exigència d’aquest esport, vas decidir estudiar Medicina. Com vas afrontar aquest repte? Sempre havies volgut ser metgessa o va ser sobrevingut?

Quan començava l’alt rendiment no tothom compaginava una carrera esportiva de nivell amb una carrera universitària, però jo no en vaig dubtar. Volia aprofitar el temps i quan vaig tenir l’edat d’anar a la universitat, vaig entrar a Medicina. No era una vocació de tota la vida, però, en l’últim any de batxillerat, vaig veure que era el que m’agradava. Per a mi, no era cap inconvenient que fos una carrera llarga i dura. M’encanten els reptes. En aquell moment estava entrenant al Centre d’Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat i tenia una beca d’entrenament de la Federació Espanyola de Natació. Volia estudiar, però també havia de complir amb uns objectius esportius. Així que, òbviament, havia d’agafar un ritme d’estudis molt menor que els meus companys, però tampoc ho vaig veure com un problema. Tenia la intenció de fer natació d’alt nivell durant molts anys. Vaig pensar que aniria estudiant a poc a poc i que continuaria progressant en la meva carrera esportiva. És la millor decisió que vaig prendre. Ara estic molt contenta de veure que cada vegada més esportistes intenten combinar les dues carreres o, com dic jo, dos treballs a temps complet. Crec que val molt la pena perquè ara puc enfrontar l’altre repte que tinc: aprendre tot el que pugui com a metgessa.

Amb les competicions, devia ser complicat fer els exàmens quan els fa tothom. Els estudis es poden adaptar al calendari esportiu?

Era molt complicat. He tingut la sort d’estudiar a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Amb la doctora Rosa Mirapeix, cada setembre organitzàvem pràcticament tot el curs amb el calendari de natació i les incompatibilitats –així en dèiem- que ens hi trobaríem. Amb molta antelació i previsió intentàvem demanar els canvis de dates d’exàmens. Mai demanàvem privilegis ni altres maneres d’avaluar. Només adaptacions del calendari, perquè, realment, passava molt de temps fora entrenant, no només competint. Això implicava, potser, fer pràctiques a l’agost. Per a mi, no era un problema i la veritat és que la UAB sempre m’ha facilitat els canvis i m’han pogut avaluar com a la resta de companys.

Com va ser la relació amb els companys de facultat?

Sempre dic que jo he estat a molts cursos. Cada any, explicava la meva història als nous companys i la veritat és que m’han ajudat molt. Quan mostres una bona actitud i la gent veu que, si demanes ajuda és perquè realment la necessites i que, si pots, els ho tornaràs, sempre funciona. És una bona filosofia. He format part de molts cursos i he conegut molta gent. Sempre he estat bé amb tots els companys.

Amb tot, no deu ser fàcil compaginar els estudis amb l’alta competició.

No, gens fàcil. Havia de portar una organització molt estricta. Potser començava a estudiar per a un examen dos mesos abans. Això d’estudiar cada hora del dia quan queda una setmana per a l’examen jo no ho podia fer. Havia d’entrenar entre 6 i 7 hores al dia i intentar descansar. No podia estar-m’hi tota una nit estudiant perquè havia d’anar a entrenar en bones condicions. Havia de ser previsora i avançar molt l’inici de l’estudi. Així i tot, hi havia vegades que no feia tot el que m’hauria agradat. Però vaig fer tot el que vaig poder.

Estudiant i entrenant alhora, vas aconseguir arribar als Jocs Olímpics de Tòquio, els jocs de la pandèmia. Com va ser l’experiència?

Va ser increïble. Sovint em pregunten quin és el meu millor record i sempre dic que un ha estat coincidint amb la meva retirada [juliol de 2024], que va ser espectacular, i l’altre, quan em vaig classificar per als Jocs de Tòquio. Això va ser el 2019, perquè els Jocs havien de ser al 2020. Després va passar el que va passar i van acabar sent el 2021, per sort. Va haver-hi un moment en què pensava que m’havia classificat per als únics Jocs que no se celebrarien! Entreno en alt rendiment des que tinc 14 anys i, des de llavors, he estat amb gent que ha lluitat per anar a uns Jocs. I jo també volia ser una d’aquestes persones! Després dels Jocs de Rio de Janeiro de 2016 vaig canviar el lloc i el tipus d’entrenament. Vaig passar del CAR al Club Natació Sant Andreu. Amb el Jordi Jou, vam trobar un mètode d’entrenament que em va anar perfecte. L’any 2019 estava en el meu millor moment esportiu i, en les classificacions per als Jocs de Tòquio, no tenia clar si ho aconseguiria, però sí que sabia que ho faria molt bé. Vaig anar-hi amb moltes ganes. Quan vaig mirar el crono no em creia que hagués aconseguit el temps que em demanaven per classificar-me… I, a sobre, fent rècord d’Espanya! En tinc molt bon record. Amb el parèntesi de la COVID-19 vaig perdre una mica aquell millor moment esportiu que havia assolit, però em vaig recuperar bé i vam anar a Tòquio. Van ser uns Jocs atípics. Estava totalment preparada per fer la meva millor actuació i vaig estar molt a prop de la meva millor marca. No en puc demanar res més. Estic molt contenta amb el que vaig fer. Vaig gaudir de cada moment de l’experiència dels Jocs.

Fent una mica de cronologia, veiem que no has parat. El 2021 vas als Jocs de Tòquio, el 2022 acabes la carrera de Medicina i, l’any següent, fas l’examen MIR… Ara estàs en plena residència. En algun moment has necessitat parar o t’ho has plantejat?

Durant la carrera, no. Creia que podia amb tot el que em demanaven, gràcies a la meva organització i demanant ajuda quan en necessitava. Amb l’examen MIR vaig haver de parar un moment per pensar. Volia aconseguir una plaça d’Aparell Digestiu a prop de casa meva. Era una exigència molt important i no podia fer-ho a mitges. No em podia permetre set hores d’entrenament. Ho tenia molt clar. L’agost abans de l’examen vaig anar al campionat de Roma i vaig arribar a la semifinal. Després, vaig deixar d’entrenar i em vaig quedar a la cadira estudiant. Va ser un contrast molt gran, tot i que nedava dues vegades a la setmana, però van ser tres o quatre mesos sense entrenament. Almenys em vaig presentar a l’examen com volia. Vaig fer el millor examen que vaig poder i vaig treure una bona posició, que em va permetre triar exactament la plaça que volia: Aparell Digestiu a l’Hospital Germans Trias i Pujol, on havia estudiat i on sempre m’han tractat súper bé. Després de l’examen, la gent em preguntava on aniria de vacances i jo els responia: “Dilluns torno a entrenar!” Em miraven amb cara de pena, però jo el que volia era tornar a l’aigua l’abans possible i tornar a posar-me en forma. Tenia molt clar que intentaria la classificació per als Jocs Olímpics de París, però m’hi vaig quedar a 9 centèsimes. No canviaria per res el meu final de carrera esportiva. Estic molt orgullosa de tot el que he aconseguit. 

Amb la teva trajectòria, mai et vas plantejar alguna especialitat més relacionada amb l’esport. Què et va fer decidir per l’aparell digestiu?

Quan vaig fer les pràctiques de sisè a l’Hospital Germans Trias em va encantar aquest tipus de patologia. És molt completa i complexa. Era com un repte que havia d’aconseguir. Va arribar un moment en què tenia molt clar que volia això. És veritat, però, que no em vull distanciar de l’esport. M’encantaria poder estar vinculada a la Federació Espanyola, a la Federació Catalana, al Club Natació Sant Andreu. Seria una manera de tornar el que ells han fet per a mi. Quan acabi la residència, m’agradaria poder-los ajudar en forma d’atenció mèdica. És el que tinc al cap.

Has viscut una experiència acadèmica i esportiva molt intensa, amb competicions, calendaris… Com has gestionat l’estrès i la pressió?

És complicat… Però, a grans trets -i aquesta és la meva filosofia de vida-, crec que és important que, quan fas alguna cosa, has de saber per què la fas i per què has triat aquell estil de vida. Si ho fas perquè t’agrada, en principi, anar un dilluns a treballar no hauria de ser un problema, perquè se suposa que t’agrada el que fas. Però és molt fàcil entrar en un cercle dolent d’actituds i emocions i és molt important identificar quan no estem passant per un bon moment, acceptar-ho i fer quelcom per canviar-ho. També identificar els moments d’estrès que tindrem i assumir, abans no arribin, que sentirem malestar i coses que no ens agraden, però sempre després intentar recordar per què fem les coses. Evidentment, no hi ha un camí on tot sigui preciós en cap carrera, ni esportiva ni professional, però sempre hem de plantejar-nos que estem fent el que volem.

Què creus que ha aportat la natació a la teva visió de la medicina i de l’assistència?

Moltes coses. Per exemple, una idea de salut en general. La societat hauria de millorar una mica amb el tema de la cura de la pròpia salut. Aquí tenim molta feina a fer. M’encanta poder promoure l’esport i poder promoure la medicina i la salut pública. Tots hauríem de buscar un envelliment sa per poder tenir millor qualitat de vida.

Una última pregunta… És tan dura la residència com els entrenaments?

No! Entrenant he arribat a uns límits que mai m’hauria imaginat… Viure amb l’energia al mínim durant tants anys, a causa del cansament i de la pressió de les competicions, no és un repte apte per a tothom. És cert que la residència és molt dura, sobretot perquè estàs aprenent i et trobes en moments incòmodes perquè no en saps prou i no estàs a la teva zona de confort. Però, per a mi, mai ha estat un problema posar-hi actitud i ganes i, sobretot, assumir que m’equivocaré i que després ja ho faré millor. Ara em sento capaç de tot perquè he passat i he superat coses que mai m’hauria imaginat i que m’han fet molt forta.