“Quan estàs portant el tractor i llaurant, veus com es dibuixen els solcs sobre la terra… I comences a pensar… És una activitat molt reflexiva”

“Em sento còmode al quiròfan i al camp. Però, quan estic al quiròfan, sovint busco sortir de la zona de confort”

Ramon Vilallonga (Andorra, 1976) és un referent en la cirurgia de l’aparell digestiu, cirurgia laparoscòpia avançada i cirurgia robòtica. Treballa a l’Hospital Vall d’Hebron i ho compagina amb activitat privada. És doctor en Medicina per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) amb Premi Extraordinari (2006) i està acreditat com a professor per l’AQU i la UAB. Tot i treballar a Barcelona, viu a Girona, i quan la feina li ho permet, dedica bona part del seu temps a fer senderisme i a la pagesia.

Sempre t’ha agradat el camp i fer de pagès?

L’afició per la pagesia em ve una mica de família. Soc fill d’Encamp, a Andorra, i la meva família eren pagesos. Sempre havien tingut terres per cultivar. Des de ben petit, sempre he vist el treball de l’hort, el cultiu de les terres, especialment el del tabac. A Andorra, durant molts anys s’ha cultivat el tabac, i jo vaig tenir la sort de poder ajudar el meu tiet molts caps de setmana i tots els estius. Fèiem tot el procés del cultiu del tabac, el tallàvem i el penjàvem perquè s’assequés durant els mesos de tardor i hivern.

Actualment, en quins moments et pots dedicar a la pagesia?

Tinc la sort de viure en una casa i a tota la meva família ens agrada molt la cultura del jardí. Passo moltes hores cuidant el jardí, plantem plantes singulars… A més a més, una vegada al mes, el cap de setmana, agafo el tractor i llauro les terres de la meva família política, que estan situades a la vall de Sant Daniel, una petita vall que hi ha prop de Girona. L’altra branca de la meva família política és de Fornells de la Selva. Són catorze germans i la meitat s’han dedicat a la pagesia i tenen una granja de vaques. D’ençà que visc a Girona, que ja fa molts anys, sempre he tingut aquest vincle amb la terra, la granja i la pagesia en general. És una afició relaxant que m’omple molt. Em permet distreure’m, em lliga a la terra i a la natura i em genera un sentiment de pertinença amb alguna cosa. També em lliga amb les arrels i em fa pensar en molta gent que potser no he conegut, però de la qual me n’han parlat: persones que llauraven la terra a mà, sense cap mena d’enginy mecànic.

Viuries en una gran ciutat?

Jo he crescut en un país molt petit, en un entorn vinculat a la muntanya. Vaig viure a Andorra fins als disset o divuit anys, fent moltes activitats de muntanya cada cap de setmana, pescant, etc. Encara avui en dia continuo practicant l’esquí d’alta muntanya i senderisme durant els mesos d’estiu, sobretot pel Montseny o les Gavarres. Tot això ho he mantingut i és el que, fins a cert punt, m’ha fet rebutjar la vida més cosmopolita d’una ciutat gran. Cada dia agafo un tren d’alta velocitat molt còmode i, a Barcelona, em desplaço en transport públic o en moto, per anar a treballar. Però visc a Girona, una ciutat molt més petita, on la gent està acostumada a un ambient més pròxim, a diferència de les grans ciutats, que, lògicament també tenen els seus avantatges.

Avui en dia, podries viure sense aquest contacte freqüent amb la natura i la pagesia?

Si m’hi hagués d’acostumar, suposo que ho faria. Però si t’agrada i ho pots fer, és una sort i poder viure a prop d’un entorn més natural. Fins i tot per als nens petits. Recordo que, quan vam comprar el tractor per llaurar les terres, tots els nens de la família ens van ajudar a pintar-lo de verd i hi vam escriure el nom de la família de Girona. Tot això fa molta il·lusió.

Fins a quin punt treballar la terra et serveix com a via d’escapament de l’estrès de la feina?

La feina de metge pot generar estrès emocional i dificultat en la presa de decisions i, en algun moment, necessites distreure’t, fer coses i intentar desconnectar. Fer feines del camp és una activitat que t’evadeix: estàs portant el tractor i llaurant, veient com es dibuixen els solcs sobre la terra… I tot això et fa pensar. És una activitat molt reflexiva i agradable.

Et resulta complicat compaginar la medicina amb el camp?

És una afició com una altra, però sí que has de trobar el temps per dedica-t’hi. És cert que a mi no m’exigeix una dedicació diària a la terra, no pretenem fer cap cultiu específic. Si m’hi hagués de dedicar de veritat, lògicament, no podria fer de metge. Per mi, és una activitat lúdica.

On estàs més còmode, al camp o al quiròfan?

A priori, al camp. Però, a quiròfan, també estic molt còmode. De tant en tant, hem de sortir de la zona de confort i ens trobem amb situacions més complexes i casos difícils. Però és aquí on també et vols situar si tens un creixement correcte dins la professió. Jo ara tinc una funció molt important de tutorització de cirurgians joves i sé que els casos fàcils no els he de fer jo, sinó ensenyar-los a fer. Diria que, a quiròfan, busco sortir més de la zona de confort que no pas al camp. Però al camp també s’ha de vigilar amb els tractors!

Abans has comentat que t’agrada esquiar.

L’esquí és l’esport nacional a Andorra i tots els nens i nenes n’aprenen ràpidament. Així doncs, he fet esquí des de fa molts anys i, fins i tot, havia competit en esquí alpí. Després, vaig agafar gran afició per l’esquí d’alta muntanya. Ho vaig deixar durant uns anys, però ara ho he reprès d’una manera més activa. Em dona un retorn emocional molt gran. Cal anar-hi ben equipat, saber on vas i avaluar els riscos d’allaus…. Hi ha un seguit de mesures de seguretat que cal prendre, però és una activitat que et dona uns paisatges increïbles, en unes pistes úniques. Ara, de fet, estic estudiant de fer l’Aconcagua durant vint o vint-i-cinc dies, de cara a 2025. És un trekking, que ve lligat a un esperit una mica aventurer. Per molt que intentis dominar la natura, mai ho aconsegueixes.

Veus connexió entre la medicina i la pagesia?

Històricament, moltes medicines provenien de les plantes remeieres i altres tipus de plantes que es cultivaven, no tant en grans explotacions, però sí en petits horts. Per tant, lògicament, tota la farmacopea té una relació amb la natura.

Què passarà quan arribi la jubilació?

Doncs no ho sé. No sé si estaré Barcelona o a Girona o si voldré tornar a Andorra. O, fins i tot, si voldré anar a algun país on encara et puguis aïllar més… Però crec que continuaré fent de pagès. Tindré més temps per cultivar de manera més reglada.