“La microbiota intestinal és com la nostra empremta. Hi ha unes condicions que, normalment, s’estableixen el primer any de vida i que es mantenen força constants al llarg de la vida”

“La malaltia inflamatòria intestinal normalment es diagnostica entre els 20 i els 40 anys. Són edats clau en el desenvolupament psicològic, social i laboral i la vida s’hi veu molt condicionada”

“En els darrers anys hi ha hagut un augment d’aquestes malalties als països industrialitzats. Això està relacionat amb l’estil de vida: aliments processats, microplàstics, la manera de cuinar…”

Lucía Márquez Mosquera (Ourense, 1974) és gastroenteròloga i coordinadora de la Unitat de Malaltia Inflamatòria Intestinal de l’Hospital del Mar de Barcelona. En aquesta entrevista, ens parla de com afecten aquestes malalties als pacients i també del paper que té en la nostra salut la microbiota intestinal, el conjunt de microorganismes que habiten al nostre intestí. Tot i que la majoria són beneficiosos, Márquez parla dels problemes que pot provocar un desequilibri en aquest ecosistema.

Què és la microbiota intestinal i des de quan sabem que és tan important per a la nostra salut? 

La microbiota és un ecosistema que conviu amb nosaltres, que està present al tracte gastrointestinal i que està compost per molts bacteris, virus, fongs i altres microorganismes que encara avui dia no coneixem del tot. És clau per mantenir una bona salut intestinal, per a una correcta absorció dels nutrients i també per evitar moltes malalties d’origen immunològic. En els darrers anys, hem disposat de molta més informació, arran d’alguns estudis de microbiota i de l’increment de la incidència de moltes malalties intestinals. Cada vegada en tenim més coneixement, però encara queda molt per descobrir.

Cada persona té la seva pròpia microbiota?

Sí, és com la nostra empremta. Hi ha unes condicions, que normalment s’estableixen el primer any de vida, que es mantenen més o menys constants al llarg de la vida. Per descomptat, hi ha moments en què una infecció o un tractament antibiòtic poden modificar aquesta microbiota, però la tendència és el retorn cap a l’ambient microbiològic de cadascú.

Quina relació té la microbiota o les seves alteracions amb les anomenades malalties inflamatòries intestinals, com ara la malaltia de Crohn o la colitis ulcerosa?

Hi ha diferents malalties inflamatòries intestinals, però les més freqüents són aquestes dues: la malaltia de Crohn i la colitis ulcerosa. La colitis ulcerosa afecta, com n’indica el nom, únicament el còlon. En el cas de la malaltia de Crohn, pot afectar qualsevol punt del tracte gastrointestinal. Totes dues són malalties poligèniques i complexes. Poligèniques, perquè hi ha un cert factor genètic implicat, però, no només d’un gen, sinó d’una combinació d’alteracions en diferents gens que provoquen un risc de patir la malaltia. Ara bé, per desenvolupar la malaltia, també són necessaris factors ambientals, d’aquí que siguin malalties complexes. Aquests factors ambientals no es coneixen del tot, però sí que hi ha estudis epidemiològics o dades indirectes que indiquen que estarien vinculats a l’estil de vida i a la industrialització, que tenen un impacte directe en el que mengem i, per tant, en la microbiota intestinal.

Quan apareixen aquestes malalties vol dir, doncs, que la microbiota s’ha alterat d’una manera significativa?

El problema és que moltes vegades no podem dir si això és una causa o una conseqüència de la malaltia. Una persona pot tenir una alteració en la seva microbiota intestinal, que, com hem dit, està condicionada pel seu estil de vida i per la seva càrrega genètica. Ara bé, quan trobem aquestes alteracions, el pacient ja té la malaltia. Així doncs: això és una conseqüència de la malaltia o realment ja hi era des del principi? I és aquí on estem ara, intentant aclarir, amb diferents estudis, si aquesta alteració està més implicada en la causalitat de la malaltia o si és una conseqüència de la inflamació intestinal.

Són malalties que tenen a veure amb el sistema immunitari?

Exactament. Tot i que són malalties que, si som curosos, no podem anomenar autoimmunes, perquè no hi ha uns anticossos que identifiquem contra el budell, per exemple. Però sí que sabem que són una alteració de la resposta immunitària, que és descontrolada i que acaba lesionant el teixit intestinal.

Què provoquen aquestes lesions? Com viuen els pacients amb la malaltia?

Els pacients amb la malaltia inflamatòria intestinal poden tenir un ventall de símptomes molt ampli, però, en principi, com que hi ha l’aparició d’úlceres al budell, això els provoca dolor abdominal i, moltes vegades, diarrea amb sang. En alguns casos, hi ha tanta inflamació que el budell es tanca una mica i pot haver-hi clínica d’oclusió intestinal. I tot això associat sovint a urgència defecatòria, incontinència defecatòria, pèrdua de pes, anèmia, problemes amb l’absorció de nutrients… De vegades, s’associa també a una afectació en altres parts del cos, com, per exemple a les articulacions o a la pell.

La malaltia de Crohn afecta tot el tracte intestinal, però tenim entre sis i set metres d’intestí…

En el cas de la malaltia de Crohn, l’afectació és parcial, hi ha zones afectades i n’hi ha de no afectades. En funció de l’extensió i del lloc en què es localitzen les lesions, el pacient pot tenir uns símptomes o uns altres. Tenim uns sis metres de budell prim i una mica més d’un metre de còlon. Si una persona té una afectació molt extensa, tindrà una dificultat per a l’absorció de nutrients. En canvi, si té una afectació molt localitzada, llavors probablement, no tindrà aquests símptomes, però sí que podrà patir dolor abdominal, diarrea, etc. Acostuma a ser una malaltia molt estigmatitzant, perquè no és el mateix explicar que pateixes dolor que explicar que tens urgència o incontinència defecatòria. Parlem de malalties que, normalment, diagnostiquem entre els 20 i els 40 anys, tot i que també hi ha diagnòstics en gent gran o en nens. Són edats clau en el desenvolupament psicològic, social i laboral. La vida s’hi veu molt condicionada.

És cert que aquest tipus de patologies van en augment?

Sí, en els darrers anys, n’hi ha hagut un increment clar als països més industrialitzats. Els països amb una incidència més elevada són els Estats Units, Canadà, Països Baixos, Bèlgica i els països escandinaus. Amb el pas dels anys, la incidència també ha anat creixent als països del sud d’Europa, que es van industrialitzar una mica més tard. I ara anem veient el mateix a l’Àsia. I tot això està relacionat amb l’estil de vida, amb el fet de menjar més o menys processats, amb la manera com emboliquem el menjar i la presència de microplàstics, amb el tipus d’emulsionants que afegim a alguns aliments o amb la manera de cuinar. Encara hi ha molt a descobrir.

Quina és la qualitat de vida dels pacients?

Afortunadament, en els darrers anys, hi ha hagut molts nous tractaments que poden controlar la malaltia i, de fet, aconseguim que la majoria dels pacients facin una vida normal: treballar, tenir fills, viatjar, fer esport, etc. Però sí que és veritat que encara hi ha un percentatge, cada vegada més petit, de pacients a qui no aconseguim controlar del tot els símptomes, i això els condiciona molt la seva vida. Sempre poso el mateix exemple: per venir fins aquí a fer aquesta entrevista, jo no m’he preocupat de res. Ni pel fet d’anar en transport públic, ni tampoc de què em passaria en arribar a l’estudi. Però, si jo tingués una colitis ulcerosa o una malaltia de Crohn, m’hauria hagut de programar el dia. Potser no hauria menjat, perquè això estimularia anar al lavabo i, segurament, no hauria vingut en autobús per si de cas. Quan hagués arribat a l’estudi, segurament el primer que hauria fet hauria estat localitzar un lavabo per organitzar-me. No ho sembla, però la gent que pateix aquestes malalties normalitza aquest tipus de situacions. La malaltia condiciona moltes coses del dia a dia: sortir amb els amics, tenir parella, tenir una feina de cara al públic, etc.

Quins són aquests tractaments dels quals es disposa ara mateix? Com és l’abordatge d’aquests pacients?

Ara mateix, l’abordatge d’aquests pacients es basa, sobretot, en tractament mèdic. En general, deixem els tractaments quirúrgics per als casos en què els tractaments mèdics no funcionen. Tenim tractaments antiinflamatoris, com els esteroides o mesalazina, que és un fàrmac antiinflamatori dirigit a aquest tipus de malalties. I, després, tenim els tractaments biològics o antibiòtics, que són anticossos que van dirigits a bloquejar una via inflamatòria, de tal manera que es bloqueja aquesta activitat descontrolada del sistema immune. Així doncs, moltes vegades s’aconsegueix que es curi la mucosa del budell i que es mantingui estable. El problema és que aquestes malalties normalment cursen per brots. De sobte, es produeix un brot, hi ha una activació inflamatòria, tornes a tenir símptomes i tornes a tenir úlceres al budell. Si passa això, has de trobar un tractament que controli la malaltia en el moment agut, però també que després mantingui estable aquesta remissió.

S’ha investigat l’ús del trasplantament de femta per tractar aquest tipus de malalties?

Aquest és un tema una mica controvertit. Hi ha evidència científica des dels anys 50 o 60, que és quan s’identifiquen els primers casos d’infecció per Clostridium difficile, un bacteri que, precisament, creix en situacions postantibiòtic o postingrés hospitalari. Quan hi ha una alteració de la microbiota, aquest bacteri creix i desplaça la resta de la microbiota intestinal. En aquests casos, si un antibiòtic no funciona, hi ha l’alternativa de fer un trasplantament fecal, que consisteix a donar microbiota fecal de donants sans a aquests pacients. S’ha demostrat que això funciona i ajuda una mica a repoblar la microbiota intestinal. També s’ha proposat per combatre la malaltia inflamatòria intestinal i hi ha alguns assajos clínics en marxa, però els resultats han sigut bastant decebedors. Perquè, si parlem de complexitat d’ecosistema i de malaltia complexa, que vol dir que hi ha alteracions que no coneixem, el problema és que no sabem què hem de donar. El que s’ha intentat és agafar microbiota fecal dels que anomenen ‘superdonants’, persones joves sense cap malaltia immunològica i amb pocs antecedents d’utilització d’antibiòtics. Així doncs, no sabem ben bé si això estimula el creixement d’altres bacteris que són beneficiosos o si el que compta és l’equilibri entre tots els agents. Tampoc sabem massa de virus i de fongs encara. En aquest terreny, encara queda molt per fer.

Les persones que pateixen alguna malaltia inflamatòria intestinal tenen més risc de patir un càncer colorectal? Necessiten un control especial?

Normalment, sobretot els pacients amb colitis ulcerosa o amb malaltia de Crohn que afecti el còlon, sí que presenten un risc incrementat de càncer colorectal. Però això, moltes vegades, està vinculat al mal control de la inflamació. Els pacients que porten molts anys amb aquestes malalties entren en un programa de seguiment endoscòpic per tal de detectar, el més precoçment possible, tumors o altres tipus de lesions. La realitat és que, en els darrers anys, amb un bon control de la inflamació, ens trobem amb molt pocs casos de tumors. Al final, són pacients que estan més controlats que la població general.