“Em vaig aficionar de debò al pessebre quan em vaig estrenar com a pare, molt inspirat amb l’afició que m’havia inculcat el pare. Els amics venen a casa a veure’l i és una excusa per trobar-nos, felicitar-nos el Nadal i fer-nos una abraçada”

“El ferromodelisme és creatiu i divertit i fa treballar el cervell. Recuperar aquesta afició em va salvar, psicològicament, durant la pandèmia. A més, n’he après molt d’electricitat i d’electrònica”

Jaume Padrós (Barcelona, 1959) és metge de família i una persona compromesa amb la professió. Des de 2014, presideix el Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB). Els seus amics el coneixen bé per les seves aficions. Padrós és un gran pessebrista i visitar-lo a casa seva durant el Nadal -i fins a la Candelera, com marca la tradició- vol dir entrar en un món on pastors i altres personatges marxen cap al Naixement, dins d’un sofisticat pessebre de gairebé 3 metres de llarg, amb salts d’aigua inclosos, on es fa de dia i de nit, amb àngels que volen i, fins i tot, amb un infern basat en els pastorets de Folch i Torres que inclou una olla al foc que podem fer esclatar. Padrós, no només es dedica cada any a muntar el pessebre. Durant la pandèmia, va recuperar l’afició al tren elèctric i al ferromodelisme. Ha recreat un paisatge de muntanya i ha imaginat una línia que uneix la Seu d’Urgell i Manresa i un cremallera de Talló al Moixeró . Amics periodistes li han prestat la veu per anunciar les parades.

Com va començar l’afició pel pessebre?

El meu pare i la meva mare creaven un gran ambient de Nadal a casa. El meu pare era molt manetes i havia fet una cova amb pasta de paper. Era una cova molt gran, almenys jo la recordo així. Cada any compràvem alguna figura nova. No era només muntar el pessebre, sinó tot el que ho envoltava. Era tota una litúrgia: anar a la Fira de Sant Llúcia, amb aquell ambient que hi havia a la Catedral i amb aquell fred. Veia la il·lusió dels nens, les figures, els ornaments, l’olor de molsa… Guarníem la casa, posàvem l’arbre de Nadal i el pessebre era la cirereta. El meu pare en feia tota la preparació i després venia el moment final de col·locar-ho tot: les figures, les llums…  Cada vegada que fèiem el pessebre amb la família era un acte pedagògic i intentàvem que s’assemblés al que diu la narrativa del Nadal tradicional català de Josep Maria de Sagarra: amb la mula, el bou i els Reis d’Orient, que cada dia fèiem avançar en el camí. Hi participàvem tots i el meu pare feia de director d’orquestra. Aquest record d’infantesa m’ha quedat guardat molt intensament. El gust per la maqueta i el pessebre sempre l’he tingut, però m’hi vaig aficionar de debò quan em vaig estrenar com a pare, ara fa 36 anys. Volia traslladar a la meva família aquelles vivències bones que havia tingut. I vaig tenir la sort que, amb la meva dona, compartíem el mateix esperit.

Com és el teu pessebre?

Cada any hi ha alguna novetat. És un pessebre al qual li hem posat, a part de molta estima, molta imaginació. Fa gairebé 3 metres d’ample i té coses curioses que he anat aplicant sense ser-ne expert. M’hi estic cinc o sis dies preparant tota l’estructura del pessebre i intentant que tots els artefactes funcionin any rere any. Hi ha un àngel que baixa del cel, un altre que apareix i desapareix, salts d’aigua… Ara ja en venen de semblants ja preparats, però abans aquests mecanismes els havies de construir tu. Això ho feia quan sortia de la feina, els caps de setmana, anant a dormir tant… Un any se’m va ocórrer, inspirant-me en els pastorets de Folch i Torres, que hi havia d’existir l’infern.

Com és aquest infern?

El meu infern està sota la muntanya, a les cavernes. Hi ha tres dimoniets. Com que tinc tres fills, doncs havia d’haver-n’hi tres. Hi ha una olla encesa amb foc real, que la pots fer esclatar i fa com una mena d’explosió amb olor de sofre. Se’m va ocórrer un mecanisme per fer-la petar, però no l’explicaré perquè si no, perd la gràcia. Els que venen a veure el pessebre, envien a l’infern aquelles coses dolentes que volen fer desaparèixer. Tinc molts amics que els agrada venir per fer explotar l’olla de l’infern de les calderes d’en Pere Botero del pessebre del doctor Padrós. En realitat, però, és una excusa per trobar-nos, felicitar-nos per Nadal, cantar una nadala, fer-nos una abraçada i testimoniar l’afecte i l’estima.

A banda, també fas ferromodelisme. És una afició que beu del pessebre?

És una manera diferent de fer pessebre. A casa, sempre ens ha agradat molt això els trens elèctrics. Recordo que, de petits, teníem tren i que l’havíem de desar cada vegada perquè no teníem espai. El posàvem en un taulell que teníem penjat a la paret. És una afició que tenia aparcada, però la COVID-19 ho va canviar tot…

Què va passar?

En passar moltes hores a casa, se’t desperten coses i vaig veure que era un bon moment. Recuperar aquesta afició em va salvar, des del punt de vista psicològic. Podia sublimar les tensions perquè estava concentrat en com havia de fer una muntanya, un camí o una connexió. Això és creatiu, divertit i fa treballar el cervell. He après molt d’electricitat i d’electrònica a còpia d’equivocar-me molt, de veure qui ho fa bé, amb tutorials de Youtube. Genera un estrès creatiu, em fa treballar el cervell i les mans.

T’agrada treballar amb les mans?

M’agrada la part creativa amb una finalitat. Hi ha una vena artística i creativa que m’agrada molt i, quan hi estic ficat, reconec que em desconnecta de les preocupacions.

Quina mena de paisatge has recreat des que has recuperat l’afició?

He recreat un paisatge de muntanya. És una maqueta de dos metres i mig per metre i mig, aproximadament. He inventat que a Bellver de Cerdanya hi ha una línia de tren que connecta Manresa amb la Seu d’Urgell i, després, que, des de Bellver, surt un cremallera que puja fins al Moixeró. La gent que em coneix i que coneix la zona, riu. Pots comprar moltes peces, però has de posar-hi molta imaginació. Amb totes les aficions, has de saber també buscar un equilibri, perquè, de vegades, són com una droga i no pares. A més, a mi, personalment, recuperar una afició que vaig deixar 40 anys enrere m’ha anat molt bé.

Ens han dir que les estacions tenen, fins i tot, megafonia…

Sí. Vaig demanar a alguns periodistes que són amics si volien posar veu a les estacions. Hi ha les veus de Laura Rosell, Lídia Heredia, Cristina Puig i, també, de Queco Novell. Els ho vaig agrair molt. I fa gràcia, perquè estàs a l’estació i sents: “Tren procedent de la Seu d’Urgell, que té destinació a Manresa i té parada a l’estació de…” i vas sentint a Lídia Heredia, per exemple, anomenant tots els pobles que hi ha des de Guardiola de Berguedà fins a Manresa. O de Bellver fins a la Seu, passant per Martinet i pels Banys de Sant Vicenç. Té gràcia perquè aquesta línia no existeix, és una creació imaginària.

Seria viable?

No ho sé, però se n’havia parlat. Jo crec que un bon servei públic ferroviari a Catalunya cohesionaria molt més el territori i, en alguns casos, evitaria l’aïllament. Sempre he sigut molt defensor del tren.

A banda dels pessebres i del ferromodelisme, també pintes aquarel·les.

És una afició que tenia ja abans de la pandèmia, però que llavors se’m va enfortir molt. Tenia necessitat de tenir temps per no pensar. Em trobava molts dies que, a les cinc del matí, tenia els ulls oberts i pintar o anar a la maqueta em relaxava. En canvi, em costava molt agafar un llibre i concentrar-me, perquè, de seguida, em venia al cap la pandèmia.

Aquestes aficions requereixen atenció i minuciositat. La intenció és relaxar-te?

Hi ha una pulsió creativa. Em relaxa des del punt de vista de la preocupació tòxica, però quan hi ha un element creatiu que no surt… fins que no el resolc, no paro. Si, per exemple, he de fer un muntatge on, quan es fa de dia, s’han d’apagar les estrelles i no em funciona, puc anar a dormir i no aconsegueixo agafar el son.

La medicina és una professió que necessita descansar la ment amb aquesta mena d’aficions?

Els metges tenim tant de contacte amb el que és la vida i les experiències vitals d’altres que, a vegades, tenim la necessitat de fer coses creatives, per ansietat o per una pulsió creativa. Sempre hi ha hagut una associació entre els metges i les activitats creatives i amb l’humanisme. Això ens aproxima molt a les persones. Moltes de les entrevistes que s’han publicat al pòdcast Hipòcrates en Pijama i al bloc del CoMB demostren que molts professionals tenen aficions amb un punt de servei a la comunitat. En el meu cas, el pessebre és un motiu de socialització, de trobada.

Tornant al pessebre. Cada any incorpores una novetat, veritat? Quina serà la del 2024?

Sempre hi poso alguna cosa nova. Un any, va ser un pastor que, en comptes de portar un sac de patates o mongetes, portava un flascó de vacuna contra la COVID-19. El 2020 i 2021 van ser molt durs, sobretot l’hivern de 2020. La vacuna va ser un moment d’esperança molt important. El missatge del pessebre també és d’esperança. L’any passat, un altre pastor portava una pancarta que deia amnistia, com a espai de reconciliació. Per aquest any, encara no ho sé… Hi haurà alguna sorpresa, alguna cosa divertida. Al costat del pessebre sempre hi ha un poema. Aquest any segur que hi serà el Poema de Nadal de Salvat-Papasseit, ja que celebrem els 100 anys de la seva mort. És un poema que, quan el llegeixo, m’emociona. Quan el recitava el meu pare, em posava la pell de gallina i considero que és extraordinari.

Poema de Nadal

Sento el fred de la nit
                                     i la simbomba fosca
Així el grup d’homes joves que ara passa cantant
Sento el carro dels apis
                                        que l’empedrat recolza
i els altres qui l’avencen tots d’adreça al mercat

Els de casa a la cuina
                                                prop del braser que crema
amb el gas tot encès han enllestit el gall
Ara esguardo la lluna que m’ apar lluna plena
i ells recullen les plomes
                                           i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres
– i tan pobres com som-
                                          Jesús ja serà nat
Ens mirarà un moment a l’hora de les postres
i després de mirar -nos arrencarà a plorar

Joan Salvat-Papasseit