“Tots els instruments musicals acaben generant patologies per inflamació o sobrecàrrega articular… La pràctica requereix càrregues repetitives i asimètriques i moltes hores en postures poc ergonòmiques i en un context d’estrès”

“Dels castells m’agrada la idea de compartir un projecte col·lectiu amb gent diferent per fer una cosa gairebé absurda. Perquè, això dels castells, en el fons, no té cap sentit!”

“El swing m’inspira moltíssim. Fa més de 20 anys que ballo Lindy Hop amb la meva dona i em fa sentir tremendament realitzat i feliç”

Jaume Rosset (Terrassa, 1964) és un metge polifacètic que s’ha obert el seu particular camí. És especialista en cirurgia ortopèdica i traumatologia i també en medicina de l’esport. Els seus pacients tenen un tret característic: són artistes que acudeixen a Institut de Fisiologia i medicina de l’art de Terrassa, on n’és el director. Rosset és un gran aficionat al món casteller i, com a metge, ha contribuït decisivament a millorar la seguretat i el benestar dels castellers. De fet, va ser el responsable de la incorporació del casc que porta la mainada i ha publicat nombrosos estudis científics sobre prevenció de lesions i millores del rendiment dels castellers. Té una visió artística de tot allò que fa i és un apassionat del ball. El trobareu sovint a la Jazz Cava de Terrassa ballant Lindy Hop.

Què és la medicina de l’art?

En medicina, s’han desenvolupat especialitats per atendre col·lectius que tenen unes patologies específiques o uns requeriments especials, com és el cas de la medicina de l’esport o la del treball. Fa temps que vam detectar que els artistes escènics presentaven unes característiques prou diferenciades per necessitar uns professionals de la salut especialitzats en la medicina de l’art. I, tot i que formalment no en tinc el títol, fa molts anys que em dedico a estudiar aquestes patologies i a intentar donar-hi un tractament especialitzat.

Té alguna cosa especial que els teus pacients siguin gairebé tots músics?

No es poden crear estereotips, perquè hi ha diferents tipus d’artistes. Però, en general, són persones molt sensibles, molt perfeccionistes i, sovint, molt obsessives. La seva carrera es veu sovint truncada a causa d’una lesió, amb tot el que comporta des del punt de vista econòmic i laboral. Però, sobretot, els afecta des del punt de vista emocional. La seva vida moltes vegades gira exclusivament al voltant d’aquesta activitat i això és un problema. També tenen un alt grau d’exigència respecte a la seva recuperació. Demanen no haver de parar de fer l’activitat o recuperar-se al 100% i això, a vegades, no és possible. Com a professional de la salut, et posa en un terreny d’exigència complicat i has d’estar-hi avesat.

Cada instrument o disciplina té lligades les seves pròpies patologies. Ens en podries posar exemples?

En general, tots els instruments acaben generant patologies per inflamació, sobrecàrrega articular a les mans, a la columna… La pràctica requereix càrregues repetitives, asimètriques i moltes hores de treball en postures poc ergonòmiques i en un context d’estrès. Els músics presenten patologies bastant comunes, però, si pensem en els músics de vent, per exemple, en tenen algunes que no es veuen en cap altre àmbit de la medicina, com la ruptura del múscul articular dels llavis o afeccions de les estructures de la cara. Ningú de nosaltres es trenca els llavis bufant espelmes o xiulat. En canvi, ells sí. Això ens ha portat a desenvolupar eines diagnòstiques específiques. 

També ets un gran aficionat al món casteller. Com es veu un castell amb ulls de traumatòleg?

Vaig entrar a fer castells amb els Minyons de Terrassa l’any 1992 i, a banda de posar-me allà sota a fer la feina ben feta, em vaig començar a preguntar com podíem evitar les lesions ocasionades per les càrregues de treball i les caigudes. I vaig començar a estudiar-ho. L’activitat dels castells té una aparença d’alt risc, però, a la pràctica, t’adones que no és tant com sembla. Hi ha lesions, evidentment, i jo volia quantificar-les, estudiar-les, fer prevenció i millorar la capacitat física dels castellers. M’hi vaig posar i, des de llavors, no he parat. De fet, la meva tesi doctoral va ser sobre les repercussions físiques i psíquiques de l’activitat castellera.

El que va començar com una afició també s’ha convertit en part de la teva feina. Un metge no es pot despendre de la bata mai?

Ho intento. Quan vaig a un concert o a un ballet intento gaudir i no veure-hi les males postures o les possibles patologies, però, a vegades, se’m fa molt difícil [riu]. No puc desconnectar al 100% i això es va reproduint en cadascun dels àmbits de la meva vida.

Què és el més t’agrada dels castells?

El treball col·lectiu, sentir que una formigueta sumada a moltes formiguetes són capaces de fer coses increïbles i, sobretot, l’emoció de compartir un projecte comú que sovint es fa realitat i que et genera una intensitat emocional endorfínica que difícilment la vius amb altres coses. M’agrada tenir aquest projecte col·lectiu amb gent molt diferent de tu i que, plegats, ens posem junts físicament per fer una cosa gairebé absurda. Perquè això dels castells, en el fons, no té cap sentit! Però és un projecte compartit molt gratificant.

Quin és el teu lloc al castell?

Sempre he estat un casteller de base i estic a la soca. No he pujat mai, no m’interessa. Allà a sota, hi estic bé. En els castells és important la diversitat i aquesta és la gràcia. Necessitem gent àgil i que pesi poc perquè pugi dalt de tot, gent forta i musculosa en la part inferior, gent molt resistent que pugui tenir una o dues persones a sobre que es van movent i gent com jo, que és prima i una mica alta, que es col·loca en un punt determinat que necessita persones d’aquestes característiques.

A tu et devem, en bona part, el casc que porta la mainada als castells. Com hi vau arribar?

Les estadístiques que teníem ens deien que les lesions amb la canalla no eren altament freqüents, però que hi havia un punt feble: el cap. La coordinadora de colles castelleres es va plantejar si això es podia resoldre i me’n va fer l’encàrrec. Vam desenvolupar un casc amb prou capacitat d’absorció d’energia per evitar les lesions, que no interferís en l’activitat i que no generés problemes als altres castellers que rebessin l’impacte. Tècnicament, va ser molt difícil, però, per sort, vam trobar una empresa a Yecla (Múrcia) amb la capacitat d’I+D per resoldre-ho. Inicialment, hi havia una part del món casteller que no hi estava d’acord, perquè era una manera de fer que els castells es veiessin com una activitat més perillosa, però les evidències eren clares. I hi havíem trobat la solució adequada.

Després de la feina de metge i dels castells, et queda una mica de temps per ballar. Què significa el swing per a tu?

Sempre m’ha agradat el ball de parella i, si pot ser, el ball de parella social. Vaig començar de molt jovenet amb les sardanes i després amb els balls d’envelat. I, tot d’una, vaig veure una parella ballant Lindy Hop, que es balla amb la música swing, el jazz dels anys 30 i 40, i me’n vaig quedar absolutament enamorat i captivat. Fa més de 20 anys que ballo i, amb la meva dona, anem, com a mínim, un dia a la setmana a la Jazz Cava de Terrassa. No ens en perdem ni una! Amb el Lindy Hop he trobat una música que m’inspira moltíssim, que em porta a moure’m i que em permet interaccions amb la parella d’una manera que em sento tremendament realitzat i feliç. Als castells hi ha molta intensitat, però dura segons, el moment d’aconseguir descarregar-lo. En el ball, la sensació de benestar és més continuada. Dura el que dura el ball.

Què té aquesta música. Què té el swing?

La música swing m’agrada, m’inspira i em fa moure. I a més, té improvisació. Malgrat que els passos són limitats, la manera com tu els encadenes o com interaccionis amb la parella fa que cada vegada sigui una experiència absolutament nova. És una creació del moment i és absolutament recompensant.

Així doncs, podríem dir que ets un metge artista que cura artistes?

Que curo artistes, això segur. I artista… jo penso que també. En el fons, sí. En moltes de les coses que faig, l’art hi està implicat al 100%. En el fons, d’alguna manera o altra, també genero una expressió artística. Em sona estrany, però analitzat d’aquesta manera, sí.

Et sents el metge dels castellers?

En moltes de les activitats en què he acabat destinant-hi hores i neurones he estat pioner. Això té avantatges perquè obres camí i acabes sent el millor en això, perquè no hi ha ningú més que ho faci! [riu]. M’ha passat en el món de la música, dels castells… Però alhora és un handicap, perquè sovint et trobes molt sol. Ningú no et pot ajudar a trobar respostes. Això és estimulant, però, evidentment, també és un desgast. Per exemple, en el món dels castells, has de lluitar no només per resoldre els reptes científics, tècnics i mèdics, sinó també per superar aspectes més socials i reticències al canvi pel conservadorisme.  En el món de la música també existeix aquest conservadorisme: si el violí sempre s’ha tocat d’aquesta manera, ara per què hem de fer modificacions ergonòmiques? Per què ens hi hem de preparar físicament?

Malgrat que són avenços per a la salut, per què creus que hi ha tanta reticència al canvi?

A banda de la qüestió de “sempre ho hem fet així i per què hem de canviar”, que em trobo molt amb els músics, en el fons, canviar es veu com assumir una debilitat. Si tots els altres ho han fet així, per què jo ara he de ser diferent? És que jo no soc tan bo com ells? No estic tan ben preparat? Jo diria: El que tu ets, és més intel·ligent! Tu et prepares perquè la teva activitat representa unes càrregues i té uns riscos. I, si nosaltres fem aquestes preparacions o modificacions posturals, en gaudiràs més, tindràs més rendiment i, per tant, voldrà dir que ets un músic més espavilat, no un músic més dèbil.