“La llibertat del jazz em dona molta satisfacció. És una creació efímera que apareix i desapareix cada vegada que fas un concert”

“Tocar en una cobla tots els caps de setmana quan era jove em va ajudar a perdre la por escènica i a ser molt més bon comunicador”

“Amb les notes de tall per entrar a Medicina, ens estem perdent persones humanistes i empàtiques: els qui tenen un grup de música, els qui anaven a l’esplai, els que fan teatre, els voluntaris d’una ONG, els viatgers o els que fan una cervesa al vespre amb els amics”

Ramon Grimalt Santacana (Terrassa, 1965) és especialista en dermatologia i treballa com a professor de Dermatologia a la Universitat Internacional de Catalunya (UIC), a més d’exercir a la seva pròpia consulta a Sabadell i Terrassa. El doctor Grimalt es defineix a si mateix com a “metge ultrapolifacètic”, ja que, més enllà de la seva activitat professional, els seus interessos abasten des de la informàtica a l’ornitologia, passant per l’atletisme, els idiomes o, fins i tot, el pilotatge d’avions. En aquesta ocasió, però, parlem amb ell sobre la seva faceta com a contrabaixista en una banda de jazz.

Les teves aficions inclouen fer esport, la programació informàtica, tocar diversos instruments, l’observació d’ocells o ser pilot d’avió. D’on treus el temps i l’energia?

Doncs la veritat és que he passat molts anys de la meva vida dormint quatre hores al dia i això m’ha ajudat molt a fer tantes coses. També he après a fer microaprofitament del temps: si només tens tres minuts lliures, potser et fa mandra dedicar-te a alguna cosa, però si dediques aquests tres minuts a fer-ho, potser en trauràs un rendiment. M’agraden les llengües, tocar diversos instruments i he tingut moltes aficions de tota mena. Sempre m’ha ajudat fer microestudiades de coses que, de micro en micro, acaben donant un cert rendiment.

Què en treus, de tota aquesta pluriactivitat? Creus que té algun impacte positiu en la teva tasca com a metge?

M’aporta satisfacció personal. Hi ha persones que dediquen tot el seu temps i la seva intensitat a una sola afició i en són excel·lents i hi ha persones que ens definim com a tastaolletes. A mi m’agrada fer coses diferents. No n’arribo mai a assolir un gran nivell, però el repte de fer una cosa nova i aconseguir aprendre com funciona m’apassiona. No arribo a l’excel·lència, però no me’n canso ni m’avorreixo. Pel que fa a ser metge, potser l’ornitologia o la música m’han ajudat a aprofundir en el vessant mes humà i humanista de la medicina, no tan clínic o científic. Cada cop estic més convençut que la feina de metge és més una humanitat que una ciència. Ens han posat a la classificació de les ciències i el batxillerat previ és científic, però la nostra feina és molt humanista.

Parlem de la teva faceta com a músic. Quan et va començar a interessar?

Tot i que el meu pare era metge i la meva mare mestra, a casa, des de petits, hem tingut formació musical. El meu germà gran és director d’orquestra i una germana també toca en una orquestra. Al principi vaig tenir una formació molt reglada, de conservatori, amb lliçons de piano molt avorrides. Més endavant, amb els amics, ens posàvem els discs dels Beatles i n’intentàvem treure els acords. Aquí vaig aprendre a desenvolupar l’oïda musical, que és el secret i l’equivalent a l’ull clínic: si sents la música, l’entens i la pots transcriure, la pots gaudir molt més. Igual que quan, com a metge, estàs veient un malalt i pots intuir, per un sisè sentit, un sentit entrenat, el que li passa. La persona que creu que no té oïda musical és com l’estudiant de medicina que encara no té ull clínic: és una qüestió d’entrenament. És veritat que hi ha alumnes brillants que, amb menys entrenament, desenvoluparan un gran ull clínic i hi ha estudiants que necessitaran més temps; però tots, amb un entrenament adequat, en música i en medicina, podem assolir un grau de satisfacció suficient.

En aquest sentit, doncs, què creus que té més importància: el talent natural o el treball persistent?

Si en Messi era un gran futbolista és perquè feia vuit hores al dia de futbol i perquè tenia un talent natural. La majoria de genis barregen les dues coses, però la majoria dels mortals el que hem de fer és dedicar-hi moltes hores. A l’hora d’aprendre música, la gent té molta por, però passa com quan sents la veu d’un amic i reconeixes qui és o quan saps que després d’un “hola, què tal?” va un “com estàs?”. Si sents un acord i algú t’ha dit abans que es tracta d’una sèptima disminuïda, una quinta augmentada, un acord menor o una escala melòdica, si algú t’ho ha explicat i el teu cervell ho ha entès, allò ja ho tens, no has de fer-hi l’esforç. Tot això es fa a través d’un entrenament dirigit d’una manera adequada. Al conservatori no es fa aquesta tasca de fer entendre una harmonia o d’aprendre quin acord va després d’un altre. Memoritzar peces musicals no ensenya música.

Per què vas decidir tocar el contrabaix?

Bé, jo toco bastants instruments, però, de manera més professional, ara toco el contrabaix en una banda de jazz i vaig fer els estudis reglats de grau professional de clarinetista, tot i que com més gaudeixo és tocant el piano. Passa el mateix que amb la pintura. Si una persona és artística, si té aquesta capacitat, no dubta quan ha d’agafar un pinzell, un raspall, una espàtula o un corró: és capaç d’expressar-se igualment. La part complicada de l’artista és al cap, no als dits. En la música costa més d’entendre, sembla que la part tècnica de tocar un saxo, un violí o una guitarra els separa molt. Però realment no és així, sobretot en el jazz. La gràcia rau en la creativitat, no en el nombre de notes per segon que fas. Un trombó de vares és un instrument que no té una gran agilitat, però amb quatre notes ben posades pot afegir molt més que un solo de saxo tenor. No és tan important la tècnica, sinó l’aprenentatge cognitiu d’entendre la música i tenir una idea d’allò que es té al cap en el moment i es vol expressar. El contrabaix m’aporta molt perquè no cal tant virtuosisme i sí aquesta part més sòlida d’harmonia i de coneixement de l’estructura de les peces que toquem.

Què té el jazz que t’ha enganxat més que el repertori clàssic?

No ho sé, és difícil d’entendre-ho. He tocat molta música de cambra, m’agrada tocar música que ja està escrita. Toquem una peça que algú va escriure fa uns anys i la intentem interpretar d’una manera que sigui agradable per a l’oïda i per als músics. Però té una gràcia limitada, molt estructurada: requereix entrenament i memorització. Ara mateix em dona molta més satisfacció aquesta lliure improvisació del jazz: hi ha unes pautes, però les segueixes amb una gran llibertat. Com més desenvolupada tens l’oïda, més gaudeixes d’aquesta llibertat. Hi ha una estructura harmònica que els músics anem seguint i que podem variar. Escoltant el que el company fa en aquell moment, a tu et surt una cosa o una altra. Això és molt maco, és una creació efímera que apareix i desapareix cada vegada que fas un concert o un assaig. De vegades ha sortit una cosa fantàstica i d’altres, més normal, però s’ha parit en aquell moment i s’esfuma en aquell moment. Això, a tots el qui ho fem, ens dona una gran satisfacció.

Tens una banda fixa amb la qual assages sovint i hi fas concerts?

Normalment assajo sol a casa i toco en una banda amb la qual fem música swing i jazz de New Orleans. Tanmateix, sovint vas a tocar amb gent a la qual no has vist mai i no saps ni qui són, però tothom coneix el llenguatge i les estructures i és una part molt xula de la creativitat. De la mateixa manera que tu i jo no ens coneixíem però hem parlat una estona i podríem parlar una estona més: sabem que tu fas preguntes i jo hi dono respostes. El jazz és el mateix: un tira un tema i l’altre contesta; es fa un solo i un altre respon i, al final, tothom aixeca el cap i allò s’acaba.

Què és el que gaudeixes més quan fas de músic?

Els metges cada dia parlem amb els pacients i, en el meu cas, a més, soc professor i participo en sessions clíniques, congressos i comunicacions. Per tant,  tenim aquest repte comunicatiu: necessitem que el pacient o els nostres col·legues de professió ens entenguin. Hi ha professionals a qui això els costa, els talla o els fa sentir en evidència. Jo vaig començar a fer de músic molt jove. Tocava en una cobla cada cap de setmana i això m’ha ajudat a perdre la por escènica i a ser molt més bon comunicador. No m’imposa gens que la gent m’escolti, a l’inrevés, és el premi després de tants assajos. De la mateixa manera, em motiva molt més parlar en un congrés davant de 500 persones que fer una sessió davant de 20. També m’agrada preparar els concerts, tots els músics de jazz fem moltes hores d’escolta d’altres músics. De fet, això de la creativitat és una mica trampós.

Què vols dir?

Quan un músic improvisa, s’està inventant les coses en aquell moment, però realment el que fa el cervell és buscar microfragments de coses que ja ha sentit o ha fet servir abans. Igual que quan parlem ens inventem el text, no tenim un guió, però hi ha estructures dins el nostre cap que hem fet servir abans i aprofitem per fer el nostre discurs. Com més parlem, més fluid serà. A la música improvisada passa el mateix: totes les notes inventades que toca un músic se les inventa al moment, però ja formen part del seu repertori, del seu llenguatge musical. Només els grans genis són els qui no repeteixen pràcticament res, com un gran escriptor no fa servir frases fetes. La creativitat es basa en què hi hagi poca part repetitiva i adquirida i molta de nova, inventada i creada en aquell moment.

En ple acte creatiu, doncs, quan estàs tocant, el teu vessant de metge hi és present d’alguna manera?

Intento que no, encara que els companys facin la broma quan em presenten. A Terrassa, tenim la Jazz Cava i he tingut la sort de tocar-hi moltes vegades. Molta gent em coneix. Cadascú és lliure de dedicar el seu temps de lleure a allò que vulgui i a mi em donen satisfacció la música i l’esport. Potser el pacient pot jutjar-ho i pensar que no estic centrat en la medicina, però tornem al que deia al principi de l’entrevista: cada vegada tinc més clar que el metge més bo és el metge més humanista, el metge amb més capacitat empàtica, el metge que ha estat més en contacte amb la societat i amb les persones. Amb la música o amb els esports d’equip això s’aconsegueix. Com més relacions socials tens, més capacitat de comprendre els pacients tindràs i més empàtic seràs. Ho veig així i ho transmeto als meus estudiants. Ara, per arribar a la carrera han hagut de ser uns clavacolzes a l’institut. Cal treure notes excel·lents i, amb les notes de tall ,ens estem perdent persones humanistes i empàtiques: els qui tenien un grup de música, els qui estaven a l’esplai, els que feien teatre, els voluntaris d’una ONG, els qui els agrada viatjar o els qui fan una cervesa al vespre amb els amics. Aquestes persones tenen més capacitat de connectar que qui es tanca en una biblioteca sis hores al dia per estudiar la Selectivitat. Precisament a Dermatologia, on es demana una nota molt alta, sempre faig la broma als meus alumnes i els dic: “sortiu a fer una birra amb els amics, que això us donarà més números per ser bons metges” .

I fent de metge a la consulta o donant classe, hi apareix el Grimalt músic?

Aquí sí que crec que hi ha molt d’això. Als metges ens toca fer teatre, una mica de show adequat a la persona que tens al davant. De la mateixa manera, a congressos, fent ponències, en llegir-les, hi ha una part artística, creativa o exagerada, sense arribar a fer el pallasso. La nostra feina és comunicar i per comunicar cal deixar-se anar i cal ser una mica valent, atrevit, trencador. Si estàs sis o set hores en un congrés i sents tota l’estona un discurs monòton i avorrit, et costa molt que allò et cridi l’atenció. Si hi poses entusiasme i energia, això ajuda més a transmetre. En general, doncs, a les ponències i a les classes, no tenir por escènica i posar tota l’energia per atreure l’atenció ajuden a comunicar.

Algun consell per als companys de professió als qui els interessi el jazz?

Els qui alguna vegada heu pensat que volíeu fer música i no ho heu fet, penseu que sempre hi sou a temps. La música dona moltíssima satisfacció i cadascú decideix fins a on s’hi exposa. Sí que us aconsellaria buscar el suport d’un professional modern, perquè us ajudarà molt tenir algú que us faci entendre la música, no memoritzar-la. Es gaudeix molt més de la part cognitiva. Igual com els metges ens dediquem a entendre les malalties, si entens les harmonies i entens la música, la pots gaudir molt més. Que no us espanti: qualsevol instrument és totalment assequible. Ningú no us exigirà tocar mil semicorxeres al minut, no cal fer això per gaudir de la música. Mai és tard per posar-se a estudiar, a tocar i a gaudir de la música.