“Quan vaig decidir venir a Barcelona sabia que el català formaria part de la meva vida. Els primers dos mesos a la facultat de Medicina no vaig dir a ningú que era de fora per poder millorar-lo”

“M’agradaria ser una oftalmòloga que tracta bé els seus pacients. Pot sonar molt bàsic, però no vull oblidar per què faig la feina que faig”

“Tres setmanes de pràctiques en un hospital em van canviar la vida, quan vaig viure la satisfacció que aporta la relació metge-pacient”

La vida de vegades guarda sorpreses. Quan Alicia Albaladejo (La Roda, Albacete, 1996) va agafar les maletes per estudiar Ciències Biomèdiques a Barcelona, no s’esperava que al final acabaria a la facultat de Medicina de la UAB per convertir-se en metgessa. Unes setmanes de pràctiques a l’hospital ho van canviar tot. Aquest any, ha fet l’examen MIR i comença l’especialitat d’Oftalmologia a l’Hospital Clínic. Un fet curiós d’Albaladejo és que, durant un temps, va ocultar el seu origen manxec als companys de Medicina. Així va aconseguir que tothom li parlés en català, una llengua que domina i que ja forma part de la seva vida i professió.

Vas estudiar Ciències Biomèdiques i després Medicina a la UAB. Per què vas fer el canvi?

Quan estava al final de l’ESO ja tenia molt clar que em volia dedicar a l’àmbit de les ciències de la salut. Em suscitava molta curiositat i era un àmbit que em permetria fer recerca. En aquell moment, m’atreien més les coses petites, moleculars. Saber com funcionava el cos humà a un nivell més micro. Ho tenia bastant clar i em veia treballant en un laboratori. Però, cap al final de la carrera, em vaig adonar que això no m’omplia. Era molt solitari i potser no era el que m’esperava. A la vegada, vaig començar a fer unes pràctiques a l’hospital amb algunes assignatures no gaire assistencials i m’hi vaig començar a veure. Potser el meu lloc era amb els pacients i no pas al laboratori. Vaig començar a dubtar i al final vaig fer Medicina.

Vas entrar a través de la carrera o de la selectivitat?

Va haver-hi una mica d’embolic. Jo volia entrar amb la nota de la carrera, perquè les assignatures específiques de la selectivitat només tenen una validesa de dos anys i ja m’havien caducat. A Ciències Biomèdiques tenia bona nota, però no va ser suficient per entrar a Medicina, així que, un any després, vaig haver de fer de nou les assignatures específiques a la selectivitat i llavors sí que vaig entrar a Medicina. Va passar un any entremig de les dues carreres.

Tenies molt clar que volies fer Medicina?

Cap a tercer o quart de Ciències Biomèdiques encara en dubtava. Si ho hagués tingut molt clar en aquell moment, potser ja m’hi hauria canviat i convalidat assignatures. Ho hauria fet més curt. Però, com que la recerca també m’agradava, vaig decidir pensar-m’ho una mica més. Aquell any entre les dues carreres em va servir també per reafirmar-me i dir: “si passa aquest any i segueixo pensant que vull fer Medicina, és que ho he de fer”. Finalment, em van convalidar els dos primers anys i vaig entrar a tercer de Medicina.

Quines coses van passar durant aquella setmana de pràctiques que van fer que et veiessis com a metgessa?

Quan vaig arribar a Catalunya, era una persona bastant tímida i no em veia amb pacients. No creia que la professió de metge fos per a mi. Però, quan vaig fer pràctiques a l’hospital, vaig començar a veure i a viure la satisfacció que aporta la relació metge-pacient. La veritat és que aquelles tres setmanes que vam estar a l’hospital em van canviar bastant la vida. En aquell moment vaig veure que podia aportar alguna cosa a l’assistència. Encara continuo sent molt friqui de la recerca i voldria fer-ne en el futur, però vaig veure que també podia formar part de la Medicina.

Quan vas prendre la decisió de venir a Barcelona a estudiar, tenies alguna idea de com seria la teva relació amb el català?

Pensava que el català formaria part de la meva vida i, de fet, quan vaig fer el pas de venir, ja va ser amb la idea d’aprendre’l. Aprendre una altra llengua, per a mi, era una motivació més. Si vaig a un lloc, el primer que faig és conèixer la seva cultura i jo volia expressar-me en català. Va ser un procés bastant natural. Al principi vaig fer el típic curset de la universitat, però després ha sigut més la immersió a diferents àmbits: al meu equip de vòlei, a la universitat… Quan vaig entrar a Medicina no vaig dir a ningú que era de fora perquè no m’associessin al castellà i així poder millorar el meu català. Un més o dos més tard vaig dir als companys que era d’Albacete i tothom es va quedar sorprès. Crec que és qüestió de posar-li ganes i motivació. Al final, el dia a dia és el que marca la diferència. Pensar que puc atendre una persona, que està en situació de vulnerabilitat, en la seva llengua i fer que es pugui sentir més com a casa és una motivació.

Expressar-te amb fluïdesa en català t’ajuda en la relació amb els pacients i amb els companys?

Sens dubte. És cert que la meva llengua materna és el castellà i crec que mai podré donar l’atenció en català com la dono en castellà. Però també soc capaç de sacrificar això si l’altra persona se sent més còmoda quan l’atenc en català. Òbviament, fer servir la llengua del pacient pot fer que se senti millor i també és una manera que vegi que estàs més per ell o ella perquè l’estàs atenent de la millor manera que saps. La gent valora que els que venim de fora vulguem estimar la cultura d’aquí i una part molt important de la cultura és la llengua.

Sobre l’etapa MIR que acabes de començar, què n’esperes?

Tinc moltes ganes de posar en pràctica els coneixements, trobar-me davant dels pacients i veure què els puc aportar. En relació amb l’oftalmologia, crec que a la carrera es dona d’una manera molt resumida i ara podré aprofundir en un camp que realment m’interessa molt. Per últim, també espero incorporar la part de la recerca que porto gràcies a la formació en ciències biomèdiques. Falta veure com puc encabir tot això a la residència i compaginar aquestes dues facetes que m’agraden en el meu futur professional.

Com t’agradaria veure’t quan acabis el MIR?

M’agradaria ser una oftalmòloga que tracta bé els seus pacients. Potser sona molt bàsic, però no voldria oblidar per què faig la feina que faig. Vull aprendre a  donar la millor atenció als pacients i les pacients i, a la vegada, avançar en el camp de la recerca i trobar-hi el meu lloc. Espero trobar una línia d’investigació que em motivi i seguir en això.