“La vida és com el teatre: la manera com entra un pacient, com s’asseu, com parla, com gesticula… Com a metges, ens hem de posar en situació”

“M’agrada actuar i pujar a un escenari, però tinc clara la meva professió des dels 12 anys. Sempre que hi havia una ferida, jo havia de ser allà. Ajudar la gent era una cosa que em sortia”

“De vegades, saps que el pacient, per més que el confortis, sortirà tocat. Però cultivar la nostra part més humanística també ens ajuda a fer un més bon ús del llenguatge”

Dani Antolín Hernández (1990) és metge de família al CAP Ripoll, on treballa des de fa uns mesos. El doctor Antolín té moltes aficions, però en destaca el teatre i la música. Va començar a formar-se en interpretació en un moment molt difícil de la seva vida i, des d’aleshores, ha estat una companya de viatge que li ha aportat eines molt valuoses per al seu dia a dia, tant en el camp personal com en el professional.

Com vas començar al món del teatre?

Vaig començar-hi en un moment molt complicat de la meva vida. Tenia 21 anys, feia tercer de carrera i vaig fer un intent de suïcidi. El meu germà feia teatre als Lluïsos de Gràcia, a Barcelona, i, a banda de buscar ajuda professional, vaig pensar que el teatre podia ser una via per poder expressar-me. Jo era una persona molt tímida i intentava passar molt desapercebut, tot el contrari d’ara. Arran de tot això, vaig començar cursos bàsics de teatre a una escola de Girona que es deia El Galliner, on hi vaig anar fins que vaig començar la residència. Vaig fer diversos cursos, participava en performances… Inclús, quan ja havia començat la residència a la Fundació Althaia de Manresa, baixava de tant en tant a Girona a fer alguna performance d’aquestes. A Manresa, vaig continuar a l’escola del teatre Kursaal un parell o tres d’anys i després vaig anar-me’n a l’Escola de Teatre Musical de Calaf a fer alguna coseta de teatre musical. Ara baixo a Vic un cop a la setmana a fer teatre a l’escola Escènic Vic.

Has arribat a fer alguna cosa a escala professional?

Amb una antiga companya d’escola que és dramaturga, vaig fer una col·laboració molt petita assessorant sobre temes mèdics en un guió teatral, però, al final, el projecte no es va arribar a fer. Amb tot, és una cosa que voldria continuar fent en algun moment. Hi ha molts shows mèdics on hi ha metges al darrere. La sèrie The Good Doctor, per exemple, compta amb metges que col·laboren en temes de guió, perquè no es diguin coses fora de lloc i intentant portar la realitat al teatre o a les sèries. M’agradaria aportar aquesta part de rigor i aquesta expertesa.

En tots aquests anys que t’has format en interpretació, t’ha passat pel cap dedicar-t’hi professionalment?

M’agrada actuar. Pujar a un escenari sempre agrada, però veient com és aquest món, no m’hi dedicaria. La meva professió la tinc clara des dels 12 anys. Sempre que hi havia una ferida, algú que queia, jo havia de ser allà. Ajudar la gent era una cosa que em sortia. I això que no vinc de família de metges. En soc l’únic. No em dedicaria mai a ser actor professional. Però em seguiré formant en teatre, perquè m’aporta coses per al meu dia a dia.

Què t’aporta que puguis aplicar al teu dia a dia com a metge?

M’ha donat moltes eines. Per exemple, per gestionar situacions tenses. Cada vegada que entres en un box o que arriba un pacient, et trobes en un escenari teatral molt gran. La vida és teatre. La manera com entra un pacient, la manera com s’asseu, la manera com et parla, com gesticula… Com a metges, ens hem de posar en situació i utilitzar un to, uns recursos… Depèn com t’entri el pacient, has de saber gestionar-ho i has de fer-ho molt ràpid. Al teatre pot ser que un company es deixi una línia perquè s’ha despistat, però tu has de seguir. Fem exercicis d’emoció on hi has d’entrar. De sobte, tens davant una persona emprenyada i has de ser súper ràpid i pensar: “D’acord, la situació ha canviat. M’està parlant amb molta mala llet quan fa mitja hora o el dia abans estava molt content”. També m’ha servit a l’hora de donar males notícies. Perquè no en sabem gaire. És una assignatura pendent a la carrera. No crec que tinguem prou formació per donar certes informacions. I és molt complicat, perquè, de vegades, saps que el pacient, per més que el confortis, sortirà d’allà tocat. Crec que, en general, cultivar la nostra part més humanística també ens ajuda a fer un més bon ús del llenguatge. Perquè, ja pots ser molt bon metge, que, si no saps transmetre les coses a la persona que tens davant amb un llenguatge fàcil i clar, sense infantilitzar-la ni ser paternalista, potser no ets tan bo.

El teatre t’ha ajudat a posar-te en el lloc dels pacients?

Sí. Però també hi ha situacions en què, amb l’empatia i l’assertivitat, no en tens prou i en què has de cultivar altres coses. Per exemple, el teatre també m’ha servit per aprendre a canviar ràpidament el xip i això va bé per gestionar situacions d’estrès i d’angoixa. Tenir el títol de metge no implica que siguis empàtic, vol dir que t’has tret una carrera de molts anys i que has fet un MIR. Això també ho pot fer algú a qui només li agradi molt estudiar. En especialitats com la meva, l’atenció a les persones és molt directa. Cada dia hem de lidiar amb la persona i amb la seva història. Cada cop es fan més simulacions a les facultats, però continua sent una assignatura pendent. Si tinguéssim un punt més d’empatia o milloréssim la nostra gestió emocional, aniríem molt millor.

La professió mèdica té altes taxes de burnout. Fins a quin punt creus que tenir altres interessos, com el teatre en el teu cas, pot ajudar a prevenir-ho?

Ajuda molt. En el meu cas, no només el teatre, sinó també el piano, o l’activisme, perquè també estic implicat a la Casa LGTBI de Barcelona. Al final treballem amb persones i potser un pacient s’enfada o tu no tens el millor dels teus dies… Arriba un moment en què tot això crema i has de tenir mesures de protecció… També destacaria la Fundació Galatea, que fa una feina brutal. Cada vegada hi ha més consciència que ens hem de cuidar i que cal cuidar els que cuiden, però, com a professió, encara ens costa molt acceptar quan necessitem ajuda. Com a metges, tenim una responsabilitat social que pesa molt.

Quins beneficis t’ha aportat la música?

No en soc un expert, però s’ha demostrat que la música, en demències o altres tipus de patologies, sobretot en temes psiquiàtrics, ajuda moltíssim. Fa relativament poc, va morir el cantant Tony Bennett i era molt curiós, perquè tenia algun tipus de demència, però durant molt de temps s’encordava de les seves cançons. Tu li posaves música i ell cantava, no se saltava una lletra. Al final ja sí, perquè la malaltia va avançant… De petit, em vaig quedar amb ganes de fer guitarra i, en lloc d’això, vaig fer idiomes, que també m’han ajudat moltíssim. Però era una d’aquelles coses que em van quedar pendents… I, ja de gran, ha estat quan he començat piano.