“Una de les millors maneres de relacionar-me amb el meu fill, que té trastorn de l’espectre autista, és a través de l’esport. Seré feliç arribant un dia a meta amb ell en una cursa”

“Qualsevol repte que ens posem, fins i tot si no el superem, té un punt d’aprenentatge i fa viure la vida d’una manera més feliç”

Ferran Mascaró Zamora (Barcelona, 1972) és especialista en oftalmologia i exerceix com a responsable de cirurgia orbitària i oculoplàstica a l’Hospital de Bellvitge i al Centre Mèdic Teknon. El doctor Mascaró ha corregut les principals maratons del món i, recentment, ha quedat classificat en sisè lloc en una final mundial de corredors de la seva categoria d’edat a Chicago. En paral·lel, porta a terme una tasca de conscienciació i activisme per donar a conèixer els trastorns de l’espectre autista a través del projecte #josepvalent, dedicat al seu fill.

Quan va començar la seva afició per les curses de fons?

Sempre he estat una persona esportista. De jovenet, jugava a tennis i vaig estar al Club Barcino, a l’equip de Sergi Bruguera. Però, durant la carrera i, sobretot, estudiant el MIR i a la residència, vaig deixar totalment de banda l’esport. M’hi vaig retrobar per pal·liar el mal d’esquena quirúrgic, passada la residència, però era un esport esporàdic. Després, vaig tenir dues criatures amb la meva dona, la Gemma Vilanova. La vida amb nens és molt complexa i l’esport feia que em trobés una mica millor. El més ràpid i que, a més, pots fer tot sol és anar a córrer: anava des de casa meva, a l’avinguda República Argentina, fins a la Carretera de les Aigües, dos o tres quilòmetres pujant i dos o tres quilòmetres de baixada. A les primeres curses a les quals em vaig apuntar, obtenia resultats sorprenentment bons per a l’edat que tenia i això em va animar.

Quin paper hi van jugar les seves circumstàncies familiars?

La vida se’ns va complicar una mica quan ens vam adonar que el nostre fill Josep tenia uns comportaments estranys i, a la llarga, va ser diagnosticat amb un trastorn de l’espectre autista. Això va tensar molt la nostra vida personal i em vaig adonar que córrer em funcionava per trobar-me millor. El Josep va anar creixent (ara mateix té 16 anys) i vaig veure que una de les millors maneres de relacionar-m’hi era a través de l’esport. De petit, era un nen molt escapista i una manera d’estar amb ell era acompanyar-lo en aquestes escapades. Un dia, a la platja de Tamariu, em vaig adonar que, si en comptes de retenir-lo, m’escapava amb ell, el nen començava a córrer sense final. I vaig començar a perseguir-lo amb les vambes i una ampolla d’aigua, fent sortides. La primera vegada van ser gairebé 8 quilòmetres. Per tant, tota la meva vida ha contribuït al fet que córrer estigui introduït en el meu dia a dia, fins i tot, buscant una franja horària per poder sortir-hi diàriament.

En quin moment decideix posar-s’hi més a fons amb les maratons?

M’apuntava a fer curses cada cop més llargues: primer mitges maratons i després, maratons. Vaig córrer la primera marató fa 15 anys i va ser la de Barcelona. Portava un pla d’entrenament i em va sortir bé: una mica menys de tres hores i mitja. No en vaig tenir prou i m’hi vaig tornar a apuntar l’any següent. Vaig trobar amics que també la feien i vaig anar aprenent a entrenar i a millorar les marques. Després de Barcelona, van venir París i Berlín. Llavors, vaig descobrir que hi ha sis maratons al món que són les més importants. Són les majors: Berlín, Londres, Nova York, Chicago, Boston i Tòquio. Si fas totes aquestes curses, et donen una medalla commemorativa, que jo no tinc perquè encara no he anat a Tòquio. El fet és que em vaig anar apuntant a totes aquestes maratons i vaig apuntar-hi també la meva dona, perquè ella forma part de l’equip que cuida el Josep i vaig pensar que també li aniria bé. I, de fet, ella també n’ha fet cinc de sis, com jo.

Quina ha estat fins ara la seva millor marca personal?

Durant un temps vaig anar millorant les meves marques i l’any 2019 va arribar un moment d’estabilitat, quan vaig fer 2 hores i 37 minuts a la marató de Berlín, que es considera la més ràpida del món. M’havia anat tatuant a la cama les meves millors marques i, aquell dia, vaig pensar que la millora constant de la marca s’havia acabat. Va arribar la pandèmia, vaig tenir la malaltia d’una manera bastant intensa, com molts metges, vaig passar una mala època i, òbviament, em vaig desentrenar. El primer dia que ens van deixar sortir, vaig fer pel meu compte el recorregut de la marató de Barcelona en menys de tres hores. Al meu cap rondava la idea que la pandèmia havia suposat un final de la meva vida atlètica una mica xof. L’any següent feia 50 anys i el meu regal d’aniversari va ser tornar a posar-me en marxa i proposar-me aconseguir la meva millor marca passats els 50. Sempre he estat en contra del concepte de què quan et fas gran has d’assumir que hi ha coses que ja no es poden fer. L’edat és important, però és més important allò que facis en aquella edat, no l’edat en sí. Vaig contractar un nou entrenador, el Rubén Bona, i vaig tornar a fer dieta amb una dietista, l’Anna Grífols. Tots dos són experts en atletisme.

Aquests canvis van donar el seu fruit, doncs?

D’entre les majors, ens quedava pendent Boston i vam anar cap allà, però no hi vaig aconseguir millorar la marca, ni tampoc a Londres, uns mesos després. Però, amb aquells resultats em vaig classificar per a la final mundial de corredors de marató de més de 50 anys, que es feia el 2023 a Chicago. Això em va servir de motivació: pensar que potser no faria la meva millor marca, però que podria lluitar contra els vells de més de 50 anys. Com a preparació d’aquesta cursa, vaig tornar a fer la marató de Barcelona i vaig superar la meva marca: vaig fer 2 hores i 36 minuts. Vaig continuar entrenant-me. Chicago és una ciutat molt plana i molt bona per fer marques, tot i que habitualment fa molt vent i mal temps. Però aquell matí, va fer molt bon dia i vaig córrer no tant per batre la marca, sinó contra els meus rivals directes: vaig perseguir un grup de corredors de 50 a 54 anys. Vaig acabar la cursa competint mà a mà amb un corredor de Kazakhstan i el vaig guanyar. A la classificació final, a part d’un temps meravellós de 2 hores i 34 minuts, vaig quedar classificat en sisena posició de la final mundial d’homes de més de 50 anys i també vaig ser el primer català en arribar a la meta. Això et puja l’ego, perquè tinc 52 anys i em dedico a coses molt diferents de córrer maratons. A part de tenir unes bones condicions físiques per a aquest esport, hi ha influït el fet d’haver començat a córrer bastant tard i de no haver tingut lesions ni haver-me excedit de jove fent esport competitiu. També, per suposat, faig les meves proves d’esforç quan toca, segueixo un pla d’entrenament ben fixat i intento fer una dieta correcta.

Podria escollir el pitjor i el millor moment que ha viscut en una cursa al llarg de la seva carrera esportiva?

El pitjor moment va ser la primera de les dues vegades que vaig fer l’Ultra Pirineu, la marató de 100 kilòmetres del Parc Natural del Cadí-Moixeró. Sabia on anava, però no la coneixia i a mitja cursa vaig col·lapsar. Em faltaven moltíssims quilòmetres amb molt desnivell i jo no estava preparat mentalment per aguantar tota aquella estona. Vaig seure a terra, plorant i enfonsat en la misèria. Sort que va venir un altre corredor a seure amb mi i a explicar-me les seves penes: vaig continuar només per deixar-lo de sentir. Vaig poder acabar la cursa i em vaig prometre que tornaria, aquest cop sabent a on anava i mai més he fet una cursa sense provar abans distància i lloc. I el meu millor moment, de felicitat màxima, va ser a Berlin: arribar a meta, fer el meu millor temps i tornar enrere des de la línia de meta per anar a buscar la meva dona, que estava fent aquella mateixa cursa, i acompanyar-la fins al final, on ella també va fer la seva millor marca. Acompanyar-la i compartir això en la mateixa cursa és el que més feliç em fa. Córrer és una activitat molt solitària; si la comparteixes, el gaudi és molt més gran. Recentment he apuntat el meu fill Josep per córrer una cursa de 10.000 metres. Aniré amb ell i ens acompanyaran la Gemma i la nostra filla, per fer més pinya. El repte serà arribar, que no ho dubto, perquè fem curses de 10 kilòmetres cada setmana; però serà arribar també de bon humor. Segurament un dels dies més feliços de la meva vida atlètica serà arribar a meta amb el meu fill en una cursa; de moment, de 10 kilòmetres i, potser més endavant, més llargues.

Algun consell que per als companys i companyes de professió que tinguin interès per les curses de fons?

Mai no és tard per decidir-te a començar una activitat nova o per preparar-te de veritat per fer una activitat que abans havies fet d’una altra manera. El concepte que l’edat ens fa caducs el tenim al cap, no al cos. És molt estrany que el cos tingui caducitat, però és fàcil abonar-se a això. Al sofà és molt fàcil seure-s’hi; el difícil és aixecar-se. Quan em diuen “tu corres molt i això tampoc és sa”, els dic que és difícil demostrar que córrer tant sigui sa, però segur que ho és molt més que seure al sofà amb una cervesa a la mà per veure la televisió. A partir d’una certa edat, l’activitat física feta amb intensitat i amb un bon seguiment és un bé per viure millor, per ser més feliç i per envellir millor. Si, a més, hi afegeixes el concepte de repte, també té un punt de tractament psicològic que et pot ajudar a superar altres coses que no tinguin res a veure amb la cursa en si. Qualsevol repte que ens posem i intentem superar, fins i tot si no el superes, té un punt d’aprenentatge i fa viure la vida d’una manera més feliç.

Quins punts tenen en comú l’exercici de la seva professió i les curses de fons?

Córrer curses i l’activitat, sobretot quirúrgica, que porto a terme tenen bastantes coses en comú. La més important és el concepte de right here, right now, l’ara i l’aquí. Tu et pots preparar molt, estudiar, plantejar una cirurgia o entrenar-te per a una cursa, però arriba un punt en què la cirurgia s’ha de fer en aquell moment, passi el que passi i sigui com sigui. El pacient està anestesiat i estàs a quiròfan i, et trobis bé o malament, les condicions climàtiques siguin bones o dolentes, tinguis l’ajudant que volies o no el tinguis, tinguis el material que volies o no el tinguis… la cirurgia s’ha de fer en aquell moment. Si, a mitja cirurgia, tens un problema, has de tirar endavant. Allò s’ha d’acabar i s’ha d’acabar de la millor manera possible. En una cursa és el mateix: has d’intentar estar el millor preparat possible, però arriba un moment que la cursa és aquell dia i a aquella hora. Si estàs constipat, si plou, si el del costat et fa una escopinada… És igual, ningú no et preguntarà: la cursa l’has de fer en aquell moment i el millor possible. Tant en el món professional com en el món atlètic, cal preparar-se, tenir el millor equip possible, pensar en totes les possibilitats que hi ha, tenir un pla A, un pla B i un pla C i adaptar-se a la situació. Però el més comparable entre les dues tasques és pensar que allò és ara, no demà ni d’aquí a deu minuts: s’ha de fer ara i s’ha de fer el millor possible. D’altra banda, jo ara estic en millor forma física que quan era un resident i a quiròfan ho noto. Em canso menys operant dempeus una òrbita que el meu resident que té 25 anys.

I pel que fa la seva vida personal i familiar?

En relació a l’autisme del meu fill, trobo que hi ha moltes coses de la vida no professional que t’ajuden a fer que la vida professional sigui millor. Dos conceptes del fet de compartir la vida amb el Josep que veig útils per a la meva feina són la relativització dels problemes i el nivell de paciència que aprens a adquirir. En una vida professional com a oftalmòleg tractant malalties importants, cal saber encarar aquestes malalties amb paciència i amb resiliència, sabent que les coses no són fàcils ni immediates. És molt més fàcil traslladar això al teu dia a dia professional si a la teva vida personal ho estàs aplicant cada dia. Si un metge és impacient, si no pot entendre el fracàs o no li pot traslladar al pacient que allò pot passar, serà pitjor metge. Jo em recordo abans de l’existència del Josep i crec que ara el doctor Mascaró és més pacient i més resilient del que ho era abans.

Com va sorgir la idea de #josepvalent?

A part de les maratons i l’oftalmologia, m’agrada molt el tema de les xarxes socials. Tinc un Instagram on penjo les meves activitats professionals, personals, esportives i familiars. Quan penjava alguna cosa del meu fill amb trastorn de l’espectre autista, posava el hashtag #josepvalent, perquè la gent s’adonés que  hi ha coses que per a altres nens poden ser habituals, però que per a ell són un esforç molt important i un signe de valentia. Volia marcar que aquestes coses eren especials. Em vaig adonar que sempre que posava el hashtag, això agradava molt més que no grans operacions de tumors orbitaris, grans gestes o fotos molt boniques. Li agradava fins i tot a gent famosa o gent que jo no coneixia. Una periodista va veure això i ens va voler fer una entrevista a la meva dona i a mi i d’aquí va sorgir la idea d’un llibre. La meva dona va pensar que la nostra història tenia interès per al públic i va escriure, editar i publicar, primer en català i després en castellà, la història dels nostres primers anys amb el Josep. És una aventura real, un llibre de no ficció explicat d’una manera entenedora i divertida que conté deu contes que expliquen com ens relacionem amb el Josep, com correm amb ell i com vivim la vida amb ell. Això li va donar molta difusió i vaig crear un compte d’Instagram específic per al Josep. Intentem penjar coses que facin que la gent sàpiga què vol dir això de l’autisme. Els mitjans tracten l’autisme com si sempre haguessin de ser nens superdotats o de tenir les característiques d’un tipus molt concret d’autisme que, de fet, no és el més freqüent. El més habitual és que tinguin grans dificultats de relació i no està malament que la societat sàpiga que existeixen, perquè així els tractarà millor com a nens i com a adults i, de retruc, tractarà millor les famílies que estem amb ells. El llibre parla d’això, però, sobretot, és un llibre d’aventures divertit i ja se n’han fet diverses edicions en les dues llengües.