“Quan treballava, aprofitava els diumenges per anar a la muntanya. Era com una cura per tornar-hi dilluns amb els ànims recuperats”

“La vellesa comporta renúncies, però hem de continuar fent tot allò que la salut ens permet”

“M’agrada molt escriure: em vaig jubilar el juliol del 2013 i l’octubre següent ja començava uns cursos a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu”

Miquel Ylla Boré (Vic, 1948) és cardiòleg i especialista en medicina de muntanya i està jubilat des de 2013. Durant la seva carrera professional, ha treballat a la Clínica l’Aliança de Vic, la Clínica de Vic i l’Hospital General de Vic i també ha tingut una consulta privada i ha estat professor a la Universitat de Vic. Des de ben jove ha compaginat la medicina amb la seva afició per la muntanya i ha fet desenes de cims arreu del món. Esquiador, escalador i alpinista, també ha escrit diversos llibres relacionats amb la natura. Té una col·lecció de més de 10.000 llibres de muntanya i presideix l’Associació Cultural del Llibre de Muntanya.

Com va arribar a fer-se especialista en medicina de muntanya?

Sempre he anat a la muntanya en grup. Soc soci de la Unió Excursionista de Taradell, amb qui he fet diverses expedicions. He estat cinc vegades a l’Himàlaia, cinc als Andes i tres a l’Àfrica, fent muntanya. Quan acompanyes un grup d’alpinistes i ets metge, automàticament, et converteixes en el metge de l’expedició. Això em va portar a pensar que havia d’aprendre sobre medicina de muntanya. Vaig seguir uns cursos molt interessants que feia a l’Hospital de Puigcerdà un metge que ha escrit molts llibres de medicina de muntanya, que és l’Enric Subirats i, al final, em van donar el títol d’especialista de medicina de muntanya i després em van oferir la possibilitat de ser-ne professor. Així és com vaig passar de ser alumne a professor de medicina i socorrisme a la muntanya.

Ha convertit el seu antic despatx de cardiòleg en una biblioteca amb més de 10.000 llibres de muntanya. Com va començar a fer aquesta col·lecció?

M’agrada molt llegir i escriure. Vaig començar a comprar llibres relacionats amb l’alpinisme i l’escalada i es van començar a acumular, a omplir prestatgeries de casa. Va arribar un moment en què vaig haver de prendre una decisió. Coincidint amb la meva jubilació i que a la consulta ja no tenia tanta feina, vaig començar a portar llibres al despatx i vaig comprar armaris i prestatges. Ara tinc tot el despatx de cardiologia convertit en una biblioteca de viatges, muntanya i natura.

I fins i tot ha començat a organitzar-hi visites guiades…

L’any 2016, Vic va ser Capital de Cultura i l’Ajuntament, sabent que jo tenia aquesta col·lecció de llibres, em va demanar si podia obrir aquest despatx-biblioteca al públic. Vaig dir que sí i, durant aquell any, vaig fer moltes visites guiades. Això em va donar un cert renom, em van entrevistar a TV3, a El Periódico, a La Vanguardia… Va arribar a orelles de molta gent, de manera que encara ara hi faig hi alguna.

Però d’on li ve aquesta fal·lera per la muntanya?

El meu pare ja havia estat president de la Unió Excursionista de Vic i és a través d’ell que vaig començar a anar a la muntanya. També va ser un dels primers esquiadors de Vic i em portava a esquiar. De manera que, segurament, la meva afició a l’alpinisme i a la muntanya li dec al meu pare. Tinc la sort que el meu fill també ha seguit aquesta afició i que tinc un net que també fa curses i esquí de muntanya. Aquest estiu vam estar a la regió d’Abruzzo, a Itàlia, i va fer dues plates al campionat del món de curses de muntanya. Per tant, entre el meu pare, jo mateix, el meu fill i el meu net, som quatre generacions connectades per aquesta afició de la muntanya i de l’esquí.

Què va ser primer: l’esquí, alpinisme o l’escalada?

Vaig començar amb el meu pare a fer sortides a muntanya i també a esquiar des de petit. També vaig començar a escalar de jove, però vaig tenir la mala sort que dos companys meus van morir en un accident d’escalada i això va provocar que, a casa, cada vegada que sortia a escalar, ma mare es posés a plorar. Al final, vaig decidir deixar-ho perquè no volia que es convertís en un conflicte familiar. Quan la meva mare, per desgràcia, va morir i el meu pare també, em vaig veure una mica més lliure. Els vaig trair i vaig recuperar una mica a l’afició a l’escalada. Lògicament, ara tinc 75 anys i escalo de segon de corda, faig vies relativament fàcils i no passo de cinquè grau. Bàsicament, continuo fent alguna escaladeta. També m’ha anat molt bé això que el meu net faci esquí de muntanya i participi en campionats, perquè, com que tinc temps, el segueixo. He estat a Andorra, a Sierra Nevada, als Alps… Em va molt bé perquè puc practicar l’esport que m’agrada i, de passada, fer assistència al meu net de 16 anys.

Què li aportava la muntanya quan encara exercia la medicina?

Quan treballava m’era molt més complicat anar a la muntanya i havia d’aprofitar els caps de setmana per anar-hi. Treballava moltes hores amb aquesta pluriocupació dels metges. Sortia de casa a les vuit del matí i tornava a les deu de la nit i això em provocava estrès i cansament, així que anar a la muntanya els diumenges m’anava fantàstic. Per mi, era tornar a començar el dilluns amb tots els ànims recuperats. Era com una cura, això de poder sortir a la muntanya els diumenges. Les expedicions també eren molt complicades perquè hi havia de dedicar el meu període de vacances i adaptar-lo a les sortides de les expedicions. Una vegada jubilat, tot això s’ha arreglat perquè tinc molt més temps.

I què li aporta la muntanya ara?

Per mi, la muntanya ho és tot. Tinc una gran sort. Tinc 75 anys i molts companys de la meva edat, malauradament, tenen algun problema de salut que els impedeix sortir. A mi la salut m’ha acompanyat. Encara puc esquiar i fer ascensions, no les que feia abans, però Déu n’hi do. Soc conscient que un dia això s’acabarà i, com dic en molts dels meus escrits, m’hauré de mirar les muntanyes des de baix. Això és difícil, perquè envellir és renunciar. La vellesa porta una renúncia, però hem de renunciar a allò que, malauradament, ja no podem fer i continuar fent el que la salut ens permet. Jo, de moment, vaig a totes, no vull pas quedar-me enrere.

Des de quan escriu llibres relacionats amb la muntanya?

Sempre he estat molt aficionat a escriure. De petit, ja guanyava premis de redacció a l’escola. Sempre he pensat que escriure és un ofici. Hi ha molta gent que es pensa que escriure és agafar un paper i un llapis i posar-s’hi. Però, de la mateixa manera que per fer música has d’anar a l’escola de música i per fer ballet a una de ball, per escriure has d’anar a una escola d’escriptura. Jo em vaig jubilar el juliol del 2013 i l’octubre següent ja començava uns cursos a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, on m’han ensenyat l’ofici d’escriure. M’he passat set anys a l’Ateneu. Segurament encara hi aniria, però, malauradament, hi va haver la pandèmia i no vam poder fer classes presencials i vaig deixar d’anar-hi. Els cursos m’han permès escriure diversos llibres. En porto cinc de publicats, tots de tema de muntanya: Mirar precipici avall, de Cossetània Edicions i Editorial Alpina;  Per què escric, d’Impremta Moderna, i el més gruixut, El llibre que va fer cim. Vivències de muntanya, que explica totes les meves vivències de muntanya. M’he atrevit també amb una ficció. Vaig ficcionar la meva ascensió al Kilimanjaro i vaig escriure una petita novel·la, Jérome.

Quins són els cims més destacats que ha fet?

He estat cinc vegades a l’Himàlaia. Soc un alpinista que no ha fet grans proeses. Jo dic que soc sismilista. Els nostres objectius (dic nostres perquè anàvem en grup) eren fer sis mils. Fer un sis mil no té res a veure amb un set mil o un vuit mil. Fem cims que no tenen gaire dificultat tècnica i hem buscat muntanyes a l’Himàlaia, als Andes… He estat a Bolívia, a l’Equador, a l’Àfrica…

Com va acabar sent president de l’Associació Cultural del Llibre de Muntanya?

Tot això m’hi ha dut. He passat de ser cardiòleg i anar a congressos de medicina a estar molt lligat amb editorials i llibreries. Soc el president de l’Associació Cultural del Llibre de Muntanya i cada any organitzem la Fira del Llibre de Muntanya a Vic. Ja portem 22 anys i convoquem també un premi editorial. La fira té molt èxit, compta amb unes 12.000 visites i hi convidem alpinistes d’elit.