“Si el sistema sanitari fos un castell, l’atenció primària seria la pinya: hem d’estar forts i cohesionats i tenir inversions perquè el castell no trontolli ni faci llenya”

“La medicina de família és l’essència de la medicina: tracta les persones en la seva globalitat, és propera i parla de tu a tu al pacient. El mirem als ulls i l’escoltem”

“És molt important que els metges de tots els àmbits assistencials ens reunim, que ens posem cara i ens coneguem”

Cristina Escardó Font (Olèrdola, 1982) és especialista en medicina familiar i comunitària i treballa al consultori local de La Ràpita (Alt Penedès). Parlem amb la doctora Escardó sobre els valors i principis fonamentals que defineixen el que hauria de ser una atenció primària de qualitat, un àmbit assistencial que obté uns resultats en salut molt importants però sovint poc visibilitzats.

La longitudinalitat és un principi bàsic de l’atenció primària, però un concepte potser poc conegut pels usuaris. Què és i per què és tan important?

La longitudinalitat és la relació continuada en el temps amb el pacient. Ens permet conèixer com és el pacient, tenir-hi confiança i un bon vincle. Més enllà de tractar malalties, tractem persones i aquest coneixement tan proper, tan global i tan ampli de la persona ens permet identificar molt bé les seves necessitats i problemes i poder afinar millor determinats diagnòstics. S’han fet molts estudis que parlen dels beneficis d’aquesta longitudinalitat; un dels més recents, a Noruega, amb una mostra de 4,5 milions de pacients. L’estudi va demostrar que aquesta relació continuada amb el mateix metge de família, durant un mínim de 15 anys, redueix en un 30% el fet d’anar a urgències; en un 28%, les hospitalitzacions; i en un 25%, la mortalitat. Són dades espectaculars i podem afirmar que el fet de tenir el mateix metge de família, juntament amb la mateixa infermera si és possible, salva vides.

Si aquest resultat l’hagués obtingut un nou fàrmac innovador…

…Doncs seria notícia a tots els telenotícies, diaris i revistes. A l’atenció primària no sortim als grans titulars, però fem una feina molt important. Són resultats a llarg termini i, per tant, no tan visibles.

L’accessibilitat és un altre concepte clau de l’atenció primària. Què vol dir exactament? Accessibilitat vol dir sempre immediatesa?

L’accessibilitat no vol dir que ens hagin d’atendre exactament el mateix dia que demanem la visita. És evident que a l’atenció primària hem de ser accessibles, però no podem confondre això amb la immediatesa. A la societat d’avui dia potser estem acostumats a tenir les coses ara i aquí, però no li podem demanar això a l’atenció primària: no és assumible i desprestigiaríem la nostra feina, perquè no podrem atendre bé d’aquesta manera. El concepte d’accessibilitat es refereix al temps que passa entre que una persona fa una demanda de salut fins que aquesta li és resolta. Per mirar de tenir la millor accessibilitat possible, fa temps que a l’atenció primària es treballa amb unes agendes denominades “de programació per motius”, on està tot molt estandarditzat. Depèn de quin motiu es demani, l’administratiu de salut sap si la demanda és urgent i s’ha de visitar al dia o si es pot esperar dos o tres dies.

És diferent aquesta accessibilitat en l’àmbit rural?

Jo que estic en una zona rural, en un consultori molt petit on estem sols, tenim una accessibilitat molt alta. No és com un consultori urbà, on pots derivar a un company de la tarda. Formem un equip i hi ha coses que les pot resoldre l’administratiu des del taulell, altres coses que es poden derivar i resoldre a infermeria i d’altres que hem d’atendre nosaltres. També és veritat que això seria l’ideal. Mirem de fer-ho, però jo parlo des de la meva experiència en un consultori local. Hi ha gent que voldria ser atesa més ràpid i no podem fer-ho, però mirem de complir al màxim. A la nostra zona, a l’àmbit rural, l’accessibilitat la tenim al 70-80 %, és a dir, que de cada deu persones que ens demanen una atenció, als cinc dies n’hem pogut donar cita a set.

Un altre concepte important és la integració, és a dir, la coordinació entre diferents nivells assistencials (primària, hospitalària, sociosanitària, salut mental, etc.)…

És important que els metges de tots aquets àmbits ens reunim, ens posem cara, que els especialistes de l’atenció primària i de l’hospitalària ens coneguem. Al territori català s’acostumen a fer trobades per coordinar circuits, derivacions, decidir quines proves s’han de demanar primer, etc. Això mirem de tenir-ho bastant protocol·litzat. Però és veritat que també ens trobem a vegades amb algunes especialitats hospitalàries que ens posen més entrebancs que d’altres a l’hora de derivar, això és una realitat. A vegades ens retornen derivacions que consideren que ells no han de veure i ens toca als metges de família dir als pacients que aquell especialista no el visitarà pel motiu que sigui. No és sempre així, però ens hi trobem. Si considerem que hem seguit el protocol que havíem acordat, ho hem de comentar amb les nostres direccions i fer incidències en relació al retorn d’aquestes derivacions amb l’objectiu de millorar el circuit.

I pel que fa al circuit de les teleconsultes, que s’han implantat molt més arrel de la pandèmia?

Abans ja hi treballàvem, però és veritat que arrel de la pandèmia han augmentat. És una manera de tenir l’especialista hospitalari a prop i accessible. Potser podem resoldre una demanda de salut concreta d’un pacient concret fent una teleconsulta amb un programa informàtic i no cal que l’especialista d’hospital acabi visitant el pacient. Això genera més rapidesa a l’hora de tenir resposta. No sempre funciona, però en general n’estem força contents. A la nostra zona, per exemple, hi ha la teledermatologia: passem fotos d’algunes lesions als dermatòlegs i ells ens diuen si n’hem de fer cas o no. Està molt bé, però també ens sobrecarrega: hem de fer la foto, enviar, veure si ens responen, etc. És feina, però ens ajuda.

La globalitat és un altre concepte important a l’atenció primària. Inclou la prevenció, l’atenció comunitària, etc. Són aspectes que tenen resultats a llarg termini i també, per tant, poc visibles.

Bona part de la nostra activitat assistencial la dediquem al seguiment de les patologies cròniques. També fem tasques de prevenció i d’atenció a la comunitat, però el gran gruix és el malalt crònic. Això dona molts resultats, però, efectivament, són poc visibles: no tenim resultats que obrin un telenotícies o siguin primera pàgina d’un diari. Però cal saber que un bon seguiment i control de patologies cròniques ens evitarà moltes complicacions en un futur i això és de gran transcendència per al pacient i, de retruc, per al sistema sanitari. Al final, en realitat, l’èxit del sistema hauria de ser que l’usuari no hagués d’arribar a un trasplantament, per exemple. Com que jo vinc del Penedès, on es fan molt bons castells, faré un símil casteller. Si comparem els diferents àmbits assistencials amb un castell, tots sabem que, perquè el castell no caigui, és bàsica una bona pinya. L’atenció primària seríem la pinya del sistema sanitari: és molt important que estiguem forts i cohesionats, que treballem en equip i que tinguem inversions per sostenir aquest sistema sanitari, perquè no trontolli i no faci llenya. Crec que aquest símil s’entén prou bé. Hi haurà pacients que hauran de pujar cap a alguna especialitat molt concreta, perfecte. Però, després, sempre acabaran baixant a la nostra pinya, perquè nosaltres, a l’atenció primària, sempre hi som.

Què li diries a un estudiant de Medicina per engrescar-lo a triar l’especialitat de Medicina de Família?

La Medicina de Família és l’essència de la medicina, sense desprestigiar les altres especialitats. És una medicina que tracta les persones en la seva globalitat, és propera i parla de tu a tu, de cara al pacient. El mirem als ulls, l’escoltem. L’acompanyem al llarg de la seva vida: tenim pacients des dels 15 anys fins al moment de la seva mort. El coneixement que tenim sobre ells és molt gran i la confiança i complicitat que es genera és única. No crec que hi hagi cap altra especialitat mèdica que sigui tan bonica i tan completa com la nostra. Evidentment, no tot són flors i violes i tenim molts problemes, entrebancs i dificultats. Però el que ens fa seguir endavant i no defallir és el tracte amb el pacient, amb les persones, i posar-les al centre, que és el més important.