“Persones que restauren instruments antics sostenen que no s’han de tocar i que han d’estar a la vitrina d’un museu. No és la meva visió. El més bonic dels instruments és sentir-los”

“Tocar un instrument antic no té cap dificultat: qui toca una guitarra clàssica pot tocar una cítola o un llaüt”

“La música m’ha servit per relacionar-me amb persones de tot el món”

“Toco música música antiga, però també tinc un grup de versions de pop-rock i m’ho passo pipa tocant Deep Purple o Stevie Wonder”

Xurxo Romaní de Gabriel (La Corunya, 1966) és metge dermatòleg i treballa a l’Hospital General de Granollers. És un gran aficionat a la música tradicional i antiga i toca diferents instruments, principalment la viola de roda i la cítola, amb els quals ha fet múltiples concerts i ha gravat diversos treballs. Parlem amb el doctor Romaní sobre el seu interès per la música antiga i sobre les peculiaritats dels instruments medievals i d’aquest tipus de repertori. Podeu escoltar la seva música a Spotify i al seu perfil de YouTube.

Quan i com va néixer el teu interès per la música?

Vinc d’una família on es cantava molt i es tocaven instruments, a casa meva sempre n’hi va haver. El meu pare, que també era metge, tocava la gaita i la mandolina. L’interès per cantar i per tocar sempre l’havia tingut present i, a poc a poc, es va materialitzant en les músiques d’arrel i la música folk. El primer instrument que vaig aprendre a tocar va ser la gaita, però sempre sense estudis de música. I després, ja als anys universitaris a Santiago, vaig formar part de diversos grups de música popular i també vaig pertànyer a l’estudiantina, que és un lloc on s’aprèn moltíssima música malgrat la gent es pensi que només es fan farres, que també. Allà vaig aprendre a tocar la mandolina, també la guitarra, la gaita -que ja la tocava-, altres instruments de corda, la flauta travessera… Tot això d’una manera osmòtica i autodidacta. Això es va materialitzar en diversos  grup d’amics que tocàvem versions. Als estius viatjava, m’emportava la gaita i tocava al carrer, guanyant diners per menjar. Després vaig venir a fer la residència de Dermatologia a l’Hospital de Sant Pau a Barcelona i no tenia cap pretensió de seguir fent música. Quin temps tindria?, em preguntava, però, al final, sempre hi ha temps per a tot.

Vas seguir tocant durant la teva residència, doncs?

Els primers anys de la residència a Barcelona em vaig incorporar a un grup que ja existia, que es deia Ondina Xana i que feia música folk d’arrel tant mediterrània com atlàntica. Vam fer molts concerts i va ser una experiència que em va obrir molt a altres instruments, a altres músiques i a altres ritmes. Durant aquell temps vaig començar a estudiar una mica de solfeig, no de manera reglada, perquè no tinc cap títol musical, però sí que vaig anar a cursos. Després, poc a poc, vaig arribar a l’instrument que jo volia tocar: la samfoina o viola de roda, un estrany instrument medieval. Amb aquest sí que vaig fer molts cursos i classes magistrals. Això em va fer introduir-me en allò que volia estudiar de manera més profunda: la música antiga, la música medieval i renaixentista. 

Per què precisament la música antiga?

Sempre m’ha agradat la història i entendre-la. M’agraden aquestes músiques i aquests instruments que han desaparegut del món de la música culta, com la baglama, el sitar, la gaita o la samfoina. Vaig començar a fer cursos sobre la part més musicològica de la música antiga: vaig aprendre la notació medieval, cant gregorià, etc. A partir d’aquí van començar projectes menys basats en el folk i més en la música antiga. Vaig tocar molts anys al grup Organistrum, que combinava la passió per aquests sons i on hi havia violes de roda, cítoles, flautes de bec i percussió. Ho enfocàvem sempre amb la idea lúdica que això ho fas perquè t’ho passes bé i perquè t’agrada aquesta música. Llavors també vaig començar a aprofundir en la cítola, un instrument de corda que és un avantpassat de la guitarra. Les persones que fem música antiga volem que s’entengui el que representava en el seu moment. De la mateixa manera que el rock and roll dels anys 1950 cal lligar-lo amb el seu context, la seva societat i la seva història, la música del segle XIII cal intentar explicar-la.

Com vas arribar a enregistrar música i a tenir discos gravats?

Va arribar el moment on semblava que no era gaire difícil gravar música i tenir un petit estudi. Vaig muntar l’estudi a casa i vaig aprendre tècniques de gravació i edició. A Sant Cugat, on visc, hi ha el col·lectiu A Contratemps, que es dedica a les músiques històriques i del qual en formo part. El darrer projecte que tinc es diu Arc & Volta, un duo on hi ha una viola de roda, que és la volta, i una viola da gamba, que és l’arc i que toca l’Ana Cerezo. Tenim un disc a punt de sortir i busquem el nostre camí per tocar i passar-ho bé.

Has explorat altres músiques?

Els instruments amb els quals vaig començar eren de la música popular, amb un so especial i unes limitacions, però també amb un encant i un misteri. Per exemple, s’han de netejar amb un cotó que funcioni, una resina adequada, afinar-los… Són instruments que, dins de la seva imperfecció i complexitat, em fascinen. Però molta gent pensa que qui toca això només fa això… I jo tinc un grup a Sant Cugat de versions de pop-rock. Ens fem dir Los Mandangas i m’ho passo pipa tocant Deep Purple amb la guitarra elèctrica o cantant Stevie Wonder. La música per a mi no és quelcom amb què m’hagi de guanyar la vida, sinó el meu element de diversió i de relació. Al final m’ha servit per conèixer moltíssima gent i relacionar-me amb persones de tot el món i m’ha permès, per exemple, estar tocant dins la catedral de L’Havana en un festival de música antiga. 

Has esmentat algunes particularitats dels instruments antics. Quines altres en tenen?

Conèixer aquests instruments i tenir-ne un no és fàcil. Una viola de roda no es compra en una botiga, l’ha de fer un luthier. És tot un món. Després cal que sigui un instrument que funcioni, que sigui afinable. A vegades admiro la gent que toca una guitarra elèctrica bona, la porta a l’escenari i està afinada des de fa una setmana. En un concert d’aquests, els músics estan afinant després de cada tema. Pel que fa a com tocar-los, no hi ha cap dificultat: qui toca una guitarra clàssica pot tocar una cítola o un llaüt. Però és veritat que, en la interpretació històrica, l’ideal és prendre’t el teu temps, anar a les fonts i saber quins eren realment els arranjaments i els formalismes que hi havia. Allò que tu toques potser no ha de sonar com sonava al segle XVII. A més, ningú sap del cert com sonava. Però, si més no, s’hauria d’aproximar a allò que la persona que ho va composar en el seu dia volia que sonés. No és només una qüestió formal, no són coses de museu: si toques aquella música d’una manera aproximada a com es va concebre, és així com sona bé i és autèntica. Es pot tocar el Concierto de Aranjuez amb guitarra elèctrica i sona bé, però no és el que es pretenia originalment.

Tu mateix també experimentes amb instruments antics?

El músic que toca aquests instruments pot fer-ho des de molts enfocaments. Jo he fet sonar la viola de roda amb un pedal d’efectes com si fos una guitarra elèctrica. És bonic i és lícit: a la música no se li han de posar barreres. En algun concert d’Arc & Volta hem tocat Losing my religion de R.E.M. La gent se sorprèn i sona molt bé. La música és la llibertat. Davant d’un públic acadèmic, cal intentar aproximar-se a la interpretació més academicista. Davant d’un públic que vol passar-s’ho bé, el que cal és fer música. Com dic sovint, primer música, després antiga. Conec persones que restauren instruments del segle XVI i sostenen que no s’han de tocar i han d’estar a la vitrina d’un museu. És una visió, però no és la meva. El més bonic dels instruments és sentir-los.

Quina sensació o moment especial rescataries de la teva carrera musical?

Moltíssims. La música té aquest poder. No cal parlar cap idioma. Estàs allà tocant i, si estàs convençut d’allò que fas i la gent que t’està veient ho entén, la comunicació és total. Recordo una vegada, amb Organistrum, tocant amb un cor a la Capella de Santa Àgata, a la Plaça del Rei. Als que fem música antiga ens agrada tocar en llocs on l’entorn t’acompanya. Aquell concert es feia on teòricament la reina Isabel i el rei Ferran van rebre Colom el dia que va tornar d’Amèrica amb els indígenes, les plantes i els tresors. Ser-hi allà, en aquell lloc, ja et commou i sembla que tocaràs millor. També hi ha hagut moments especials, com un dia que estava tocant la gaita al carrer i hi va aparèixer un gallec que em va portar a casa seva. Això t’emociona. O una altra vegada, tocant en una estació de tren a l’antiga Iugoslàvia, la gent m’envoltava i deien: “gaida, gaida”. Ells tenen un instrument igual, de fet, hi ha una gaita a cada país d’Europa. Em van portar a casa del millor gaiter de la zona, que em va convidar a aiguardent i vam acabar tocant enmig d’una gran festa. És això el que té de bonic la música: el fet de no guardar-la per a un sol i fer-hi una festa. Amb l’estudiantina també vaig tocar a la catedral de Breda davant la reina d’Holanda. En aquella època vaig recórrer molts indrets del món i és increïble com t’arribes a ficar a casa de la gent.

Has escrit un article sobre les malalties descrites a les Cantigas d’Alfons X. Aquí vas trobar un nexe d’unió entre les teves dues dedicacions, medicina i música antiga.

Aquesta és una de les coincidències més afortunades de la meva vida professional. Jo sempre he estat un boig de les Cantigas a Santa Maria d’Alfons X el Savi, perquè està considerada la millor col·lecció de poesia musicada de la història de la humanitat. En un curs em vaig fer amic d’Andrew Casson, un matemàtic que ha fet un web on analitza totes les Cantigas. Com que expliquen miracles de persones que estan malaltes, per què no intentar revisar això? Veure i analitzar les malalties que s’hi descriuen, els remeis que es fan servir, etc. Hi estan representades tot tipus de malalties: lepra, sarna, psoriasi, ergotisme, endimoniats…. Les Cantigas són com un còmic, un espectacle multimèdia amb imatge, música, història i iconografia. Al treball vaig col·laborar amb el doctor Xavier Sierra i van acabar sent dos articles. Analitzàvem cada malaltia, per què se li deia així, per què rebia aquella cura, com es representava, etc. Això es va representar en un espectacle en el qual jo cantava una cantiga i l’anàvem explicant amb imatges.

I al pel que fa al teu article sobre la dermatologia a l’obra de Hildegard von Bingen…?

Hildegard von Bingen és un personatge absolutament indefinible. Va viure a l’inici del segon mil·lenni. Va ser monja, arquitecta, pintora, música, metgessa, musicoterapeuta… Una Leonardo Da Vinci 500 anys abans, però silenciada com totes les grans dones de la història. Amb la meva germana, que és filòloga alemanya, vam anar a trobar els seus llibres i tractats i vam intentar resumir què havia aportat aquesta dona a la dermatologia. És impressionant. Va descriure per primera vegada que la sarna estava causada per una petita bestioleta, tot i que ella no era capaç de veure-la; va escriure sobre la psoriasi i sobre la lepra; va ser la primera dona a descriure l’orgasme femení; va ser la primera científica que va explicar què era una migranya i què eren les aures… Era un personatge fascinant. En un espectacle amb la soprano i dermatòloga Núria Lamas, ella cantava, jo l’acompanyava i ho explicàvem.

Creus que la música i la medicina són vasos comunicants?

Crec que sí, hi ha un transvasament emocional. No només la música. També qui escriu, qui pinta, tot allò que facis en un àmbit de la teva vida aporta quelcom valuós a l’altre. Per mi, és evident.