“En la carrera esportiva, arriba un punt que has de dir prou. És molt difícil i mai saps quan serà el moment. Per sort, jo vaig poder seguir endavant amb la carrera de Medicina”

“El nostre sistema sanitari públic és molt potent i únic al món. La residència és una gran formació i estic contenta de poder formar-me aquí”

“Hem de tenir en compte el pacient de manera global: per molt que tractem una malaltia, si a casa no hi ha un bon suport, els fàrmacs no funcionen”

Clàudia Dasca Romeu (Sabadell, 1994) és resident de segon any de Medicina Familiar i Comunitària a l’Hospital Mútua de Terrassa. La doctora Dasca neda des que era ben petita i la seva afició la va portar a participar als Jocs Olímpics de Londres l’any 2012, quan tenia només 17 anys. En aquesta entrevista, ens explica què va sentir durant la seva experiència olímpica, com va compaginar la pràctica d’aquesta exigent disciplina esportiva amb l’estudi de la carrera i per què va escollir l’especialitat de Medicina de Família.

Quan vas començar a nedar?

Nedo des de petita. Els meus pares, amb 3 o 4 anys, em van apuntar al típic curset d’estiu a Torredembarra. A l’entrenadora li va semblar que tenia molt bona tècnica i, aprofitant que jo era de Sabadell, va dir als meus pares que, de cara al setembre, podien provar d’apuntar-me als cursos del Club Natació. I així va ser. Vaig apuntar-m’hi al setembre ,i des de llavors, vaig anar entrenant cada vegada més, guanyant petites competicions d’alevins, benjamins i júniors, fins arribar a l’equip absolut. Van ser gairebé setze anys d’entrenaments diaris, tot gràcies a aquell curset de natació.

Com és l’experiència de participar en uns Jocs Olímpics?

Tot comença els anys previs, quan vas veient que, poc a poc, vas aconseguint participar en campionats d’Europa júnior o campionats del món júnior i aconseguint grans fites. L’aspiració màxima d’un esportista és participar en uns Jocs Olímpics. En natació, aquest format és purament individual: la Federació Espanyola marca un temps mínim, hi ha una competició única i específica i és allà on has de fer la marca mínima. I va ser a Málaga, el 2012, on vaig poder fer aquesta marca mínima i anar als Jocs Olímpics de Londres. La veritat és que va ser una experiència increïble, la recordo amb moltíssima emoció. I crec que m’ha servit també per a qualsevol objectiu, per petit que sigui, que m’hagi pogut marcar a posteriori, ja sigui amb la carrera, amb el MIR o amb la residència. És una experiència única i sempre la recordaré. Vam tenir la sort que va ser a Londres i va venir la meva família. És una fita única de la qual jo m’emporto l’experiència que vaig adquirir i també la preparació. No deixa de ser l’objectiu final, però hi ha uns mesos i uns anys previs de preparació i d’entrenaments que, evidentment, van ser durs: molts dies de sacrificis, molts dies d’intentar compaginar els entrenaments diaris amb el batxillerat. No va ser una etapa fàcil, però al final ho vaig aconseguir i n’estic molt contenta.

Si haguessis d’elegir un moment especial o únic de la teva carrera esportiva, quin escolliries?

El moment en què soc a la competició que anomenem trials, els classificatoris per anar als Jocs Olímpics. Estic nedant la prova amb la qual vaig participar, els 400 metres estils, acabo la meva prova, toco la paret…. Tenim unes plaques electròniques que, automàticament, quan toques la paret, veus en un marcador electrònic el temps. Crec que aquest és el moment més emocionant que he pogut viure: tocar la paret, veure el temps i saber que havia fet aquesta marca mínima tan esperada, que portava tants mesos tenint en ment. A dia d’avui, evidentment, me’n recordo, jo tenia aquest objectiu. Veure aquesta marca per sota de la mínima va ser veure que, per fi, havia aconseguit tot el que m’havia proposat, era la màxima aspiració que tenia. Aquest seria el moment més emocionant i únic que sempre recordaré.

Què ha aportat la pràctica d’un esport tan exigent a la teva professió de metgessa?

Tenen molts símils. Medicina és una carrera de fons, és una de les carreres amb més anys d’universitat i hi ha moment durs i exàmens complicats. És una carrera molt exigent i que porta a ser constant, Tot i tenir mals moments o mals exàmens, has de seguir estudiant i intentar no anar enrere. Si havia aconseguit això a nivell esportiu, també ho podia aconseguir als estudis. Jo sempre pensava que si em podia aixecar a les 6 del matí per anar a entrenar, també podia fer-ho per estudiar. A mi em va tocar estudiar el MIR en plena pandèmia, no va ser un context fàcil. Tot han sigut petits entrebancs que, per sort, he portat al terreny de la constància. i, sobretot, no he tirat la tovallola. Si algú em vol definir, seria aquesta persona que sempre tira endavant, que tindrà mals moments, però seguirà endavant. Si realment tens un objectiu en ment, el somies cada dia, tot es pot aconseguir. Així vaig fer amb el tema esportiu i després amb la carrera i el MIR. I ara, amb la residència, igual.

De tota manera, aquesta compaginació no sembla fàcil… Com ho vas portar en el seu moment? Continues nedant actualment?

Ara ja no estic nedant. Em vaig retirar l’any 2014. A Catalunya, és complicat compaginar una carrera esportiva d’elit amb una carrera tan exigent com Medicina. Vaig estar compaginant els estudis i la natació fins a tercer de carrera, quan vaig posar fi a la meva carrera esportiva perquè, al final, no acabaves fent bé ni una cosa ni l’altra. Jo vaig estudiar a la Universitat Autònoma de Barcelona i després vaig anar a l’Hospital Germans Trias de Badalona. Els primers dos anys els vaig fer al campus de Bellaterra i allà hi ha un programa que es diu Tutoresport, que cal mencionar perquè em va permetre compaginar la carrera de Medicina amb els meus entrenaments diaris de natació. Vaig tenir la sort que la doctora Rosa Mirapeix s’encarregués de la meva tutorització. Ella parlava amb els professors quan havia d’estar mesos fora per una competició o una concentració per tal de poder compaginar de la millor manera possible els exàmens. Aquests dos anys van ser molt bons i ho vaig poder compaginar bastant bé. Però el problema ve quan jo ja començo a l’hospital i tot és més difícil. La natació t’exigeix molt temps, eren 6 o 7 hores d’entrenament, havia d’anar a la universitat al matí i, a la tarda, fer les pràctiques… Al final, has de ser una mica realista amb tu mateixa i pensar a què vols aspirar quan siguis gran. En la carrera esportiva, arriba un punt que has de dir prou. És molt difícil i mai saps quan serà el moment. Jo li vaig posar fi l’any 2014, molt contenta d’on vaig arribar. Per sort, vaig poder seguir endavant amb la carrera de Medicina.

Durant la primera onada de la pandèmia de COVID-19 vas fer de voluntària a l’Hospital Germans Trias malgrat que encara estaves estudiant. Què t’hi va portar a fer-ho?

Al febrer i març de 2020, estava a sisè de carrera fent les pràctiques al servei de Medicina Interna de l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol i comencem a sentir les notícies que hi ha el virus, que sembla que ve cap aquí. Evidentment després es confirma, totes les pràctiques s’aturen i ens envien cap a casa. Però, al cap de dos dies, veuen que es necessita gent per treballar i, amb diversos companys de classe, decidim enviar el nostre currículum i ens agafen. Jo vaig voler col·laborar perquè estava havent-hi una pandèmia mundial i havia de fer alguna cosa, havia d’ajudar fent el que fos, no m’importava: necessitava ajudar i aportar el meu granet de sorra. Vaig treballar a l’hospital diàriament i vaig estar a la planta de Medicina Interna. M’encarregava de reunir-me cada dia amb els diversos equips mèdics que portaven els pacients i fer la comunicació amb les famílies en un moment tan complicat. Es va crear molt vincle amb les famílies, encara que fos telefònicament: quan a una persona l’acabes trucant cada dia durant dos mesos, hi acabes tenint un vincle. Van ser gairebé tres mesos on van haver-hi moments molt durs i complicats, hi havia pacients que no milloraven. Però m’emporto una molt bona experiència, tant amb l’equip mèdic amb el qual vaig estar col·laborant com amb les famílies. Poder tenir aquest vincle diari em va donar molt aprenentatge quant a relació metge-pacient i metge-familiar.

Per què vas escollir l’especialitat de Medicina de Família?

Jo tenia molt clar que m’agradava la medicina transversal. Al pacient se l’ha de tenir en compte en global: té una família, un entorn social, una vida personal i laboral, etc. Se l’ha de tenir en compte en conjunt. Per molt que tractis una malaltia, si a casa no hi ha un bon suport familiar o no hi ha un vincle, els fàrmacs no funcionen. També volia fer una especialitat que tingués un coneixement transversal de cardiologia, pneumologia, traumatologia, dermatologia, etc. Nosaltres en encarreguem de tenir una visió global i veure si hi ha alguna cosa per la qual s’ha de derivar a un altre especialista. Jo volia saber de tot una mica sense saber específicament molt només d’una cosa. Personalment, crec que la medicina va molt és enllà de les especialitats i sentia que la residència en Medicina de Família em serviria per llegir un electro, per veure una placa, per definir una lesió cutània i, al mateix temps, per tenir més vincle amb el pacient si hi ha un problema familiar o social. Vaig fer aquesta elecció per tenir un coneixement global.

Què li aconsellaries a altres companys residents que tinguin aficions com la teva?

Cadascú té la seva història i mai penses que tu pots ser important. Està molt bé que feu aquestes entrevistes personals i estic agraïda que hagueu pensat en la meva història. Ja fa 11 anys que no nedo, però ho visc amb molt bon record. El més important és animar tots els estudiants de medicina, residents o, fins i tot, adjunts: si s’ha aconseguit acabar la carrera i tenir una especialitat, es pot aconseguir tot. Jo soc molt positiva en aquest sentit. Falta molt a canviar a la sanitat. Tenim un sistema sanitari públic súper potent, únic al món. Pocs països tenen la sort de tenir grans professionals i la residència és una gran formació, perquè tenim un contracte laboral però, alhora, ens estem formant. Estic contenta de poder-me formar aquí. Quan acabi la residència ja veuré què faig, encara no ho tinc clar perquè és veritat que les condicions aquí no són les ideals. Però pel que fa a la formació fins a tenir l’especialitat, és un molt bon lloc. Tenim la sort que és un sistema que funciona molt bé, tot i que, malauradament, falten molts professionals, sobretot a l’atenció primària. Però, si cadascú aporta el seu granet de sorra, es pot intentar canviar o millorar una mica la situació en què estem ara.