“L’estrès o el dol són respostes adaptatives a situacions molt complicades que obliguen a renunciar a drets o a éssers estimats”

“Es tendeix a infravalorar les persones immigrants, però jo crec que són herois del segle XXI”

“A la consulta, veig com pateixen perquè no aconsegueixen feines per enviar diners a les seves famílies. És una preocupació constant”

Joseba Achotegui és metge psiquiatre, especialista en psicoteràpia, salut mental i migració, salut mental comunitària i psicologia evolucionista. També ha estat secretari de la Secció Transcultural de l’Associació Mundial de Pediatria. L’any 2002 va descriure i posar nom al que avui coneixem com la ‘síndrome d’Ulisses’ al seu llibre La depresión de los immigrantes: una perspectiva transcultural.

Fa trenta anys que treballes amb persones immigrants i tenint cura de la seva salut mental. Com et va iniciar en aquest camp?

Vaig començar a investigar el tema de la migració i la salut mental a la Fundació Vidal i Barraquer, que sempre ha dirigit el Dr. Jordi Font, un psiquiatre jesuïta. Als anys vuitanta, ell va començar a investigar l’àmbit de la migració i la salut mental, que en aquella època era quelcom bastant modern. Jordi Font va tenir la intuïció que aquell era un tema important i va organitzar un grup d’investigació amb altres companys, dirigit pel psiquiatre Jorge Tizón. Més tard, aquest grup es va dissoldre i jo vaig ser el que va continuar. A partir d’aquí, amb el suport de Jordi Font, vam organitzar un servei d’atenció de salut mental per a immigrants a l’Hospital de Sant Pere Claver, al barri del Paral·lel, que és una porta d’entrada de població nova a Barcelona i Catalunya. Als anys noranta vaig organitzar un dispensari i és allà on he anat fent les meves investigacions, he escrit mitja dotzena de llibres i he publicat bastants articles. Hi ha hagut més gent que ha anat publicant articles sobre el tema i tot plegat ha anat donant més difusió al concepte de la síndrome d’Ulisses.

Sent tan jove, com va ser que et vas decantar per la salut mental de les persones immigrades?

Al principi no ho veia massa, sincerament. Als anys vuitanta, jo era un psiquiatre que acabava d’acabar l’especialitat i, a aquella edat, tens més interès en temes com l’esquizofrènia o la depressió. A poc a poc, em vaig anar posant en el tema de la immigració i vaig acabar atrapat. És un tema que m’ha fascinat. Jo vinc del País Basc, una zona amb molta migració cap a Amèrica, que, alhora, també ha rebut molta immigració. Pensant-hi, em vaig adonar que havia viscut immers en moviments migratoris. De fet, jo també vaig marxar per venir a Catalunya. L’anàlisi de tot això em va començar a motivar. També tinc molta simpatia cap als immigrants, per això utilitzar el nom d’Ulisses, que és un heroi. Normalment, a l’immigrant se’l tendeix a infravalorar, però jo crec que són una mica els herois del segle XXI. Jo he vist molta fortalesa i solidaritat en els immigrants, i això és admirable.

Per què del segle XXI? Abans era diferent?

A partir de l’any 2000, amb el canvi de segle, es tanquen les fronteres, comencen a aparèixer les pasteres i la migració es converteix en un tema complicat. La gent no té drets laborals, viu amagada i amb por, està indefensa… Als anys noranta, això no ho havia vist. A la meva consulta, quan preguntava als immigrants: “Com té vostè el tema dels papers?”, em responien “Els he de fer, doctor, però vaig molt ocupat i no en tinc temps”. No els hi demanaven, però l’any 2000, el tema dels papers es converteix en un tema de vida o mort. I la prova n’és la gran quantitat de morts que tenim a les fronteres de tot el món, que és un escàndol. El mar Mediterrani, que era un mar de civilització, d’intercanvis i cultures, s’ha convertit en una barrera i en una fossa. És molt trist.

Ara fa vint anys que vas descriure la ‘síndrome d’Ulisses’, també anomenada ‘síndrome de l’immigrant amb estrès crònic i múltiple’. Com ha canviat la salut mental de les persones nouvingudes en aquests vint anys?

Tenim una associació internacional, que es diu la Red Atenea i sabem que la situació és la mateixa al Mediterrani, a la frontera de Mèxic amb els Estats Units, a fronteres d’Àsia o d’Àfrica… La pressió que pateixen els immigrants per poder desplaçar-se és tremenda. Les condicions dels immigrants cada vegada són pitjors, les barreres són més grans, els murs són més alts… Fa quinze dies van arribar tres immigrants en un vaixell que anava a les Canàries i que van fer milers de quilòmetres per l’Atlàntic, des d’un port del Senegal, agafats al timó del vaixell! Això és el capítol que li faltava a L’Odissea. Homer va descriure coses així, les peripècies d’un tal Ulisses que va viure unes aventures tremendes per aconseguir tirar endavant. Estem veient autèntiques odissees i no exagerem gens. Jo diria que les persones immigrants tenen actualment un risc més elevat per a la salut mental. Tenen una situació més dura i molt d’estrès i una de les coses que apareixen és aquesta síndrome d’Ulisses, que anys enrere no es veia tant. Significa que moltes persones del planeta viuen un estrès molt intens i presenten una sèrie de símptomes, que són menors i reactius, com, per exemple, mal de cap, problemes per dormir, nerviosisme, confusions, etc.

Insisteixes a aclarir que la ‘síndrome d’Ulisses’ no és una malaltia…

No és una depressió o una esquizofrènia, sinó que és un quadre d’estrès crònic i múltiple molt intens. L’estrès o el dol no són malalties, són respostes adaptatives als problemes, quan hem de viure situacions molt complicades que ens obliguen a renunciar a drets o als nostres éssers estimats. Això no pertany al camp de la psiquiatria, sinó al camp de la salut mental. Hem fet molta campanya perquè s’entengui la situació dels immigrants per no convertir-los en malalts i estigmatitzar-los més. El que tenen és un problema psicosocial, derivat de viure una situació difícil.

Recentment has publicat el llibre Los siete duelos de la immigración, on desenvolupes una teoria que, de fet, vas començar l’any 1995… N’és una actualització?

El primer que vaig escriure sobre el tema de la salut mental i la immigració va ser en un article que vaig publicar en una revista històrica, l’any 1995. Hi definia els set dols. Després, vaig tenir la idea d’escriure’n un llibre, però, quan vam definir i posar nom a la síndrome d’Ulisses va ser com una marea que m’ha tingut molt ocupat aquests vint anys. Ha tingut molta ressonància, n’he fet cursos i conferències a moltes universitats de Califòrnia… He voltat per tot el món. I sempre m’havia quedat l’espina d’escriure’n un llibre i ara ho he fet. Els set dols són: la família i els éssers estimats, la llengua, la cultura, la terra, l’estatus social, el contacte amb un grup de pertinença i els riscos físics per culpa de viatjar o de viure en males condicions. En aquest llibre es desenvolupa més a fons tota aquella teoria que vaig plantejar l’any 1995. Els dols extrems són la síndrome d’Ulisses: quan no pots veure la teva família, treballes sense drets i sense papers, tens por de ser arrestat, etc.

Tenen més riscos els joves?

Els menors i joves es troben en una situació indefensa, pateixen riscos físics i separacions familiars… Són el perfil típic d’immigrant amb síndrome d’Ulisses. Hi ha el risc que acabin pitjor, que entrin en addiccions, i tot això és molt més complicat de tractar. És millor prevenir.

Què hauríem de fer com a societat per prevenir aquestes situacions?

El tema ens transcendeix, és present a tot el món. Les migracions haurien de ser més segures. És bo que la gent es mogui, però les fronteres estan tancades i la gent viu autèntiques odissees. Europa és el Vell Continent, i no en sentit metafòric, sinó literal. Els estudis de molts bancs diuen contínuament que necessitem 100 milions d’immigrants, que no podem seguir així, no hi ha recanvi generacional. Pel que fa a la natalitat, si continuem així, en cent anys serà un desastre per a Europa. Com a ciutadans, cadascú ha de veure quina actitud pren. És un tema ètic i ideològic. Ajudar les persones que ho passen malament és un dels principis fonamentals de la medicina. Hem d’intentar aproximar-nos més a aquestes persones, donar-los més possibilitats d’integració en els nostres àmbits. Per exemple, no entenc per què els clubs esportius, que són espais molt importants d’integració, posen tantes traves perquè un noi d’origen immigrant s’hi pugui inscriure, en un club de futbol, per exemple. Els demanen certificat mèdic, una quota d’inscripció, el pagament de tot el material, etc. Això fa que molts no hi puguin entrar. Podem fer coses a petita escala per comptar amb aquestes persones i fer que no estiguin tan soles. Són gent valenta i amb molts valors. Personalment, he après molt d’aquestes persones i m’han donat moltes lliçons.

Ens podries explicar alguna d’aquestes lliçons?

M’impressiona molt la solidaritat que tenen i la fidelitat als seus. A vegades els veiem una mica mal vestits i amb un aspecte una mica demacrat. No pensem que aquestes persones segurament podrien viure una mica millor si no haguessin d’enviar diners a les seves famílies. Són gent molt solidària. Hi ha més agències d’enviament de diners que McDonald’s, Starbucks i tot aquest tipus de companyies juntes. He vist a la meva consulta com pateixen perquè no aconsegueixen feines per poder enviar diners a les seves famílies i n’estan constantment preocupats. Podem aprendre molt d’ells, en tots els sentits i nivells. Tenim un cert supremacisme occidental, lligat al neocolonialisme. Això no és ni ètic ni pràctic.

Parles del dol de la terra i dels paisatges…ara també s’està començant a parlar de la migració climàtica…

El canvi climàtic es va produint a poc a poc. Ara bé, és previsible saber que anirà cada vegada a més. no conec cap cas concret on aquesta hagi estat la causa principal de la migració. No és un fenomen que estiguem detectant especialment, perquè, de fet, sempre ha estat present d’una manera indirecta. Lamentablement, el que porta la majoria de gent a emigrar és que no s’estan respectant els drets als seus països. Molts senegalesos, per exemple, venen perquè no poden pescar. A altres països, hi ha conflictes causats pel cobalt o el liti que necessitem per les bateries. El tema de la migració climàtica és un factor afegit.

Els professionals de la salut estan preparats per abordar els problemes derivats del fet migratori?

Sovint ens sentim una mica desbordats. És important que els professionals tinguin coneixements en aquesta temàtica, que participin en sessions de formació on es comentin aquests casos i s’ensenyin estratègies, etc. Malauradament, tot això encara no està contemplat en la formació dels metges. I és un problema, perquè, a Catalunya, tenim gairebé un 20% de població immigrada. No tenir aquesta formació denota un cert racisme. Hi ha patologies presents en menys del 20% de la població i els professionals s’hi formen d’una manera extraordinària, cosa que està molt bé. Però si tens tanta gent amb aquest dol migratori, també seria positiu que els metges ho coneguessin. Ens falta, en aquest sentit, més consciència. Tothom té dret a una atenció de qualitat.

Si poguessis parlar amb el Joseba Achotegui que va acabar Psiquiatria i que estava començant a estudiar aquests temes migratoris, què li diries?

Les coses m’han anat funcionant força bé, no canviaria massa. He pogut estar en el lloc adequat en el moment adequat, sense mirar cap a una altra banda. He recollit una realitat que se m’ha posat al davant. La prova de tot això és que el nostre treball ha tingut força difusió. Fins i tot hem fundat a Londres l’Ulysses Syndrome Institute, on hi ha diferents articles publicats sobre el tema de  diferents països.