“Les dones grans cauen el doble que els homes. Tenen menys força, menys equilibri i menys capacitat per a la marxa”

“Si fem prevenció, ensenyant a caure d’una determinada manera, podem arribar a reduir el risc de fractures en un 30%”

“Arran d’una caiguda, a part de les habilitats físiques, es produeix una pèrdua important de confiança, de qualitat de vida i de benestar emocional”

Rafael Azagra Ledesma (Saragossa, 1953) és metge de família al CAP Badia (Vallès Occidental). Conversem amb el doctor Azagra sobre les caigudes en gent gran: quins riscos comporten, com es poden evitar i com un programa pioner d’origen neozelandès aplicat com a estudi científic ha aconseguit reduir-ne la incidència. 

Les caigudes en gent gran són realment un problema de salut pública? Podem fer-nos-en a la idea quantitativament?

Sí, són un problema de salut pública; fins i tot, sovint podem posar l’etiqueta d’epidèmia de caigudes. Posant-hi números, una dada ja establerta i assumida indica que al voltant del 30 % de les persones de més de 65 anys han caigut l’any anterior. Això és un estàndard internacional. Nosaltres hem fet un estudi propi i específic i ens hi acostem molt. En un estudi clínic en persones per sobre de 75 anys, veiem que s’arriben a produir entre el 35 i el 40 % de caigudes en l’any anterior. Quan visitem persones i fem l’exploració d’aquesta circumstància, aquest és l’estàndard. Òbviament, no totes les caigudes tenen una transcendència greu, però n’hi ha que són molt greus o que arriben a ser suficientment greus. És important perquè afecten població gran, envellida, amb certa fragilitat i, en situacions socioeconòmiques menys afavorides, afecta més.

Les caigudes es produeixen bàsicament a dins del domicili o a fora?

Quan parlem de caigudes, ens referim, en general, a les caigudes que es produeixen fora de l’hospital, perquè també n’hi ha un munt dins de l’hospital. Parlem de gent que viu a casa seva, que viuen a la comunitat. Hi ha caigudes al domicili, amb unes conseqüències determinades i per unes causes determinades, i hi ha una part molt important que succeeixen al carrer, en la vida habitual.

I són més freqüents entre les dones… Per què?

El nostre grup de treball ha fet diferents estudis epidemiològics i, just abans de la pandèmia, va fer-ne un de molt interessant. Es va escollir població a l’atzar i vam fer dos grups. En un grup, vam fer una intervenció determinada i, en l’altre, vam seguir el curs clínic habitual. La diferència més important que vam veure és que les dones cauen el doble que els homes en les mateixes circumstàncies d’edat. I hem vist més coses en aquest estudi. Quan analitzem i mesurem valors com la força, la marxa i l’equilibri, les dones tenen una puntuació pitjor en tots. Menys força ja està assumit, però es va demostrar que tenien també menys equilibri, menys capacitat per a la marxa i menys capacitat per reaccionar davant unes certes circumstàncies. El que ja coneixíem des del punt de vista epidemiològic ho hem pogut demostrar amb dades científiques.

Què comporta una caiguda en una persona gran? És habitual que faci una davallada a partir de la caiguda?

La seqüència dels fets és la següent: una vegada ingressen per una fractura greu i, per tant, requereixen una intervenció per una fractura de maluc, per exemple, al voltant del 5 % moren durant els primers cinc dies. Al voltant del 20 % moren durant el primer any. Aquesta és la gravetat de les conseqüències de les caigudes. En sobreviu, afortunadament, el 80%. Han patit una circumstància greu i els costa recuperar-se i la seva convalescència és pitjor que en altres circumstàncies d’edat. El que succeeix és una pèrdua de confiança, una pèrdua de les habilitats, una constatació que una caiguda que té a veure amb una disminució de les capacitats físiques pròpies arriba a tenir conseqüències cognitives. Això acaba provocant pèrdua de confiança, por a caure i una disminució de les pròpies habilitats. Fins i tot, i això està molt demostrat, a part de les habilitats, perden qualitat de vida i benestar emocional, en fer una davallada important. Això ho veiem sovint i ha estat quantificat en aquest sentit. En més del 85% de les fractures està implicada una caiguda prèvia. Quan analitzem les fractures, sovint no pensem en aquest factor, però està molt demostrat que sempre hi ha una caiguda prèvia. Es deia que algunes són perquè l’os no està ben preparat i amb un petit gest poden caure, però això no supera el 12-15 %. Al 85 % de les fractures hi ha una caiguda accidental prèvia. Aquestes circumstàncies fan que hi hagi una davallada important posterior. Fins i tot una caiguda sense conseqüències greus també comporta una pèrdua de confiança i, per tant, hi ha tendència al sedentarisme i a no participar en activitats físiques.

Com es poden prevenir les caigudes?

El nostre grup de recerca prové del món de l’osteoporosi i de les fractures i ja li estem canviant el nom, perquè, des de fa cinc anys, estem centrant tots els esforços en tot allò previ a la fractura. En un estudi publicat al British Medical Journal el 2008, es va demostrar que, quan fem intervencions sobre l’os, amb medicaments o a través d’aspectes concrets mèdics clàssics, podem arribar a reduir entre el 3 i el 5% la probabilitat d’evolució de fractures. Quan fem actuacions sobre prevenció general de caigudes, en general, podem arribar al 7-10%. Però si, a més, fem prevenció, ensenyant una determinada forma de caure i com protegir-se en les caigudes, podem arribar a reduir-ne el risc en un 30%. Això se’ns planteja com a resposta científica demostrada i contrastada i el nostre propi grup, a l’hora de fer intervencions, s’ha anat decantant cada cop més per intervenir en la prevenció de caigudes.

Per tant, es tractaria d’aprendre a caure, per dir-ho d’alguna manera?

Parlem de persones per sobre de 75 anys, no ho oblidem. Es tracta de millorar la resposta a les caigudes que, d’altra banda, segur que es produiran. La prevenció no suposa un risc zero, no podem garantir que no hi haurà caigudes, però, quan arribin a caure, és important que tinguin mitjans per protegir-se millor. Si evitem una sèrie de formes de caure, tindrem una major protecció.

Quin és el projecte que el seu equip ha posat en marxa en aquest sentit?

Provenim d’un grup en el qual hi van participar deu poblacions, deu centres d’atenció primària, del Vallès Oriental i Occidental, que ja va donar uns resultats. El projecte actual es considera una mena de spin-off del que va sortir aquella primera vegada. I, com que tenim recursos limitats, vam decidir començar per la població més vulnerable: la gent gran i les dones. La intervenció prèvia, que nosaltres repetim ara, es basa en el Programa Otago. Otago és una regió molt gran de Nova Zelanda on s’han especialitzat en prevenció de les caigudes en tots els àmbits: infantils, de tercera edat, al carrer, als hospitals, etc. Un d’aquests àmbits, del qual se’n va fer un assaig clínic i una metanàlisi, és sobre prevenció de caigudes en gent gran amb un programa concret d’exercicis. Són 17 exercicis: 5 de força i 12 d’equilibri, junt amb 11 d’escalfament. També els ensinistrem a saber què han de fer quan ensopeguen, com a part afegida a aquest programa. L’avantatge del programa és que és molt estàndard i molt aplicable a gent gran, perquè està molt adaptat. Prèviament, havíem trobat molts tipus d’exercicis, de rehabilitació per a diversos problemes de salut, però no havien estat mesurats en diferents poblacions i testats. A Catalunya i a Espanya, s’han fet alguns cursos on s’han entrenat infermeres i personal de fisioteràpia en aquest programa. És un programa senzill perquè és repetitiu i s’ha demostrat que les persones grans milloren amb aquests exercicis de força i d’equilibri. Això s’ajunta amb el fet d’ensinistrar-los en el supòsit d’una caiguda o ensopegada, per saber on han de posar la mà. Sempre és millor que puguin caure sobre la mà, malgrat es produeixi una fractura a la mà, que no de costat i sense control. Els ensinistrem en la forma de caure, però fonamentalment millorant la força i l’equilibri. L’estudi previ va demostrar, comparant les dades entre el grup d’intervenció i el grup de control, una reducció del 36% en caigudes, amb tot el que això comporta posteriorment.

Com s’aplica aquest programa a Badia del Vallès?

A Badia s’ha donat una suma de factors concrets: tenim una població molt coneguda, molt a l’abast, petita, concentrada, amb un Ajuntament molt cooperador i una població gran molt activa. El que busquem és fer un estudi d’una manera científicament correcta per tal que en puguem analitzar els resultats. No ho farem aleatòriament, sinó que ho aplicarem amb totes les dones, en dos grups. El primer any intervindrem en un grup de 300 dones i, a part de la intervenció que fem amb el programa d’exercicis, en 12 sessions durant 6 setmanes, després en farem un seguiment trimestral durant un any. Aquest seguiment serà una entrevista motivadora: preguntarem si han caigut o no i si tenen conseqüències. Però també volem incentivar i mantenir l’exercici que els hem ensenyat i ho farem amb uns vídeos on surten les pròpies pacients amb una fisioterapeuta. Elles han gravat els exercicis i, al cap de tres mesos, els haurien de poder reprendre a casa seva. Volem testar si hi ha adherència.

Si el programa té dades positives, està previst estendre’l a Catalunya?

Aquest és l’objectiu final d’un projecte d’aquest estil d’un grup de recerca com el nostre. Que això es pugui demostrar. Però tots sabem que el que es demana és evidència científica. Per tant, nosaltres ja hem generat una evidència i volem transformar aquesta evidència en salut. A la vegada, volem donar-li el format científic per poder analitzar-ho en detall i que això es pugui estendre. Vam rebre la visita del conseller de Salut al centre, ha estat a les nostres instal·lacions veient com funcionava. Li vam presentar el projecte i ell s’ha compromès a donar les eines perquè això pugui facilitar-se. Tenim un problema global de detecció dins del sistema sanitari, perquè els pacients no estan ben identificats. No enregistrem bé les persones que han caigut. Aquesta és una de les propostes que li hem fet al conseller: que ens ajudi a fer millors registres que ens permetin detectar les persones que serien prioritàries per poder intervenir i poder estendre el projecte.