“Escric en italià perquè una novel·la és un acte creatiu i has de dominar bé l’idioma”

“A cada operació, tractament o visita, hi ha tot un món de vivències al darrere. Fent de metge, sentim moltes històries”

“Un aspecte molt positiu de treballar en un hospital comarcal, i que m’ha ensenyat molt com a professional, és l’autonomia”

Laura Minguell Del Lungo (Roma, 1981) és especialista en anestesiologia i reanimació i treballa a l’Hospital de Berga. Escriu des de ben petita: ha publicat un recull d’històries reals i dues novel·les i n’està preparant dues més. Parlem amb ella sobre quina llengua escull per crear els seus llibres i com aconsegueix compaginar l’escriptura amb la vida familiar i professional.

Vas néixer a Itàlia, on vas estudiar medicina i vas fer la residència. Com ha estat la teva trajectòria vital fins arribar a Catalunya?

Des de molt petita, he tingut passió per la lectura i l’escriptura. De fet, vaig dubtar sobre si estudiar medicina o alguna carrera més humanística. Finalment, vaig decidir-me per la medicina i la meva intenció era treballar com a metge humanitari, perquè així podria cultivar aquesta vessant humanista en el meu temps lliure. Vaig fer la residència d’anestesiologia i, en acabar-la, el meu marit va decidir fer una estada formativa com a cirurgià a Barcelona. Ja teníem una nena i vàrem decidir anar-hi a viure. Vaig treballar al SEM i a la Clínica Barraquer i, després, per diverses circumstàncies, hem acabat a Berga. Ara tenim quatre filles i aviat ens mudarem al Garraf. Estem en constant moviment.

Havent treballat a Itàlia i a Catalunya, trobes diferències en la cultura professional o en la manera d’exercir la medicina d’aquí i d’allà?

Vaig trobar-hi molta diferència. El sistema sanitari aquí està molt més estructurat: hospital gran, hospital petit, CAP, CUAP, la medicina de territori, etc. I hi ha un sistema per compartir la informació clínica que funciona molt bé i és molt útil per als metges i per a l’usuari. Això a Itàlia no passa: si el pacient ve d’un altre hospital, és impossible accedir a aquella informació. Tot i que tot és millorable, aquest fet m’encanta i és una de les raons per les quals no tornaria a treballar a Itàlia. Una altra gran diferència d’aquí és la manera de protocol·litzar-ho tot i estandarditzar-ho amb un llenguatge molt codificat. Quan vaig arribar a Barcelona, vaig començar a fer les guàrdies al SEM i, quan arribava a l’hospital, parlaven amb acrònims. Al principi no entenia res. Em va costar aprendre que cada acrònim corresponia amb una patologia o una condició. A Itàlia, no es fan servir. Però, un cop els incorpores, van molt bé.

Els grans centres assistencials com els hospitals terciaris estan sovint presents als mitjans de comunicació, però com és la feina en un hospital comarcal?

Té aspectes positius, com ara ser en un entorn familiar, on ens acabem coneixent tots, tant a nivell interprofessional com entre professionals i pacients. L’atenció que reben els pacients en un hospital comarcal és segurament molt millor quant a proximitat que en un gran hospital, sense dubte. Ho he viscut com a pacient i com a familiar de pacient. Un altre aspecte molt positiu per a mi, i que m’ha ensenyat molt a nivell professional, és l’autonomia. Als hospitals comarcals, en general, t’has d’espavilar. Quan estàs de guàrdia, en el meu cas, ets l’únic anestesiòleg de la comarca i has de poder fer la feina que et toca amb autonomia. Això et proporciona un gran creixement professional. Un altre aspecte positiu és la possibilitat de conciliar la vida laboral amb la vida familiar d’una manera més fàcil. Com a aspecte negatiu, en la meva opinió, hi ha la falta de recursos. Berga és una zona d’alguna manera apartada i, a vegades, tenim dificultats per tenir especialistes o perquè el pacient pugui accedir a l’especialista, als trasllats, etc. Els pobles de la comarca poden estar molt lluny. Caldria, des del meu punt de vista, revisar el pla general del territori i implementar el transport interhospitalari i entre els CAP i els hospitals. Els ciutadans paguen els mateixos impostos a Gósol o a Fígols que a l’Eixample i han de tenir el mateix dret d’accés a la salut. Si les eines que són al territori no són les mateixes que hi ha a les ciutats, hem de fer que el nivell de prestacions sigui el mateix. Per donar la millor solució terapèutica al pacient, a vegades ens trobem coixos, en aquest sentit. D’altra banda, l’autonomia és un aspecte molt bo, però, a vegades també estàs molt sol i falta una mica de xarxa entre hospitals, ens calen més connexions. Estaria molt bé poder treballar d’una manera més conjunta. Els pacients no són “meus” o “teus”, el que hem de fer als hospitals és assumir-los i compartir-los si fa falta.

Has dit que et vas interessar per la literatura des de molt petita. Com va neix aquesta curiositat?

El meu pare, que va morir recentment, era periodista i lingüista. A casa meva es respiraven els llibres, era molt natural tenir-los i anar-los descobrint. Fins als 22 anys portava un registre de tot el que anava llegint i avui dia encara m’apunto les dates quan començo i acabo els llibres i em fixo en les combinacions. Els llibres són el meu món. M’agraden les històries, tant les que llegeixo com les que puc percebre de la gent que m’envolta. Per això he sentit la necessitat d’escriure-les, siguin reals o fruit de la fantasia. Al metro, per exemple, miro la gent i m’imagino la seva història. Fent de metge, com veiem tanta gent, pacients i professionals, i sentim tantes històries, això encara s’ha implementat més. D’aquí va néixer la meva primera novel·la, però quan era nena ja sentia aquesta atracció per les històries: me les inventava i podien acabar com jo volia.

Quan vas fer el pas de publicar els teus escrits?

Primer, amb els estudis, i després, amb la maternitat i la feina, el temps passava volant i no l’aprofitava per posar en pràctica tot el que havia cultivat des de feia temps. Sempre em deia: “quan siguis gran, escriuràs un llibre”. I un dia em vaig adonar que ja era gran i m’hi vaig posar. El 2019 vaig completar la meva primera novel·la, Lucertole, que es va publicar el 2020, i vaig fer realitat el meu gran somni. L’any 2021, vaig publicar la segona, Gli angelli di Barcellona, que era una preqüela de la primera. Ja s’ha traduït al català i aviat trobarà editorial. Aquell mateix any, una amiga meva xilena em va proposar participar en l’escriptura d’un altre llibre, Amándome durante 90 días, un recull d’històries de 90 dones de tot el món que expliquen un moment de les seves vides que les ha portat a estimar-se més a si mateixes.

Quina relació amb la medicina tenen els teus llibres?

La resposta més immediata és que les meves dues primeres novel·les tenen com  a protagonistes metges i pacients. Una resposta una mica més complexa és que la narració està molt lligada a l’àmbit mèdic. Les històries de les persones són molt intenses però desconegudes i jo tinc la necessitat d’explicar-les, evidentment, de manera anònima. Són relats reals, amb molt elements barrejats. Quan llegeixes les meves novel·les, veus que als meus personatges els passen moltes coses, però això és la vida real. Nosaltres ens ho trobem com a metges perquè sentim sovint les històries dels pacients. A cada operació, tractament o visita, hi ha tot un món de vivències al darrere. Quan les poses per escrit en un mateix llibre, sembla massa, però, en realitat, la vida és així, malgrat que en el dia a dia no ens n’assabentem. Això passa amb la caixera del súper o amb el metge que ens atén a la consulta. El que faig és despullar aquests rols que a vegades són asèptics i hi poso persones al darrere.

En quin idioma escrius? Fas servir indistintament italià, català i castellà?

Jo he estat escolaritzada a Itàlia i el meu idioma natural per escriure és l’italià. El castellà el vaig estudiar a l’Instituto Cervantes de petita i em resulta fàcil d’escriure’l, tot i que el parlo fatal. D’altra banda, el meu pare era un enamorat del català, però no me’l va transmetre d’una manera molt estricta. Per tant, el català el parlo i el faig servir per treballar, però no tinc un nivell literari. Escriure una novel·la és un acte creatiu i has de dominar bé l’idioma. Un conte potser sí el puc escriure en català, però una novel·la no.

Com aconsegueixes compaginar la teva vida professional i familiar amb la teva activitat literària?

No ho aconsegueixo [riu]. Els darrers quatre anys es van produir una sèrie de situacions que em van donar la possibilitat de poder escriure, especialment a la nit. També he aprofitat les baixes per maternitat. En aquest moment no puc escriure, però compto amb poder-ho fer aviat, perquè tinc molts projectes. M’interessa molt publicar la meva tercera novel·la, que és una seqüela de la primera i és una novel·la distòpica, deu anys després de la pandèmia. La vaig escriure al març de 2020, quan encara no sabíem com aniria tot plegat. També estem treballant en la traducció a diversos idiomes del recull del relats sobre les 90 dones. A més, tinc dues novel·les en preparació.