El blog del teu col·legi professional

“Mitjançant ulleres de realitat virtual, els pacients poden visualitzar amb antelació què passarà quan arribi el moment de sotmetre’s a un tractament real”

“Molts estudis mostren que el 10% dels pacients ingressats requeririen intervencions de salut mental. El fet de no rebre aquesta atenció suposa més hospitalització, més temps d’estada i pitjor pronòstic”

“La realitat virtual també s’utilitza amb pacients cremats. Hi veuen paisatges de gel, de neu… i això fa que tolerin les cures, que són molt doloroses, amb molta menys medicació”

“Tot allò que es visualitza i es torna real esdevé, de cop, un objectiu que el pacient pot arribar a aconseguir”

Tenir el camí marcat i saber què passarà, d’una manera fictícia, mitjançant la realitat virtual, ens permet plantejar-nos com farem les coses o com durem a terme els canvis que hem de fer. Ens dona un camí i, quan el tenim una mica dibuixat al nostre cervell, és quan podem començar a avançar i fer passos endavant. Ens permet reduir una mica aquesta incertesa. L’aplicació de la realitat virtual en l’àmbit de la salut està revolucionant àmbits com la formació dels professionals a través de la simulació, però també d’altres com la rehabilitació de pacients i, sobretot, determinades intervencions en l’àmbit de la salut mental. La psiquiatra de la Unitat de Psiquiatria d’Enllaç i Medicina Psicosomàtica Hospitalària de l’Hospital Vall d’Hebron, Mar Baz (Esplugues de Llobregat, 1987), ens parla d’aquestes aplicacions que ja s’empren en l’àmbit assistencial.

“Expliquem històries de les nostres famílies durant la Guerra Civil, amb la intenció de posar negre sobre blanc, sense odi ni acritud, testimonis que, d’altra manera, s’oblidarien”

Cadascun dels autors ha fet un capítol sobre la seva vivència personal o d’algú de la seva família. És una microhistòria de la Guerra Civil Espanyola.

“La meva aportació parla de la germana del meu sogre, que va morir, amb catorze anys al bombardeig de Granollers, l’any 1938. Hi van morir més de 250 persones”

“Tenim dues coses molt importants a l’abast: la llengua i el seny. Per tant, expliquem-ho, parlem-ne. No ens quedem en el silenci”

Ramon Abad Belando (Barcelona, 1950) és metge jubilat, especialista en Aparell Digestiu, però, sobretot, en endoscòpia digestiva. A banda d’això, li encanta l’antropologia, viatjar -ha recorregut mig món- i conèixer altres cultures. Un bon dia, amb una colla d’amics de l’escola, van decidir engegar un projecte per recollir històries de la Guerra Civil. Fa uns mesos, van treure el primer volum d’una sèrie de tres llibres, documents de gran valor per preservar la memòria històrica. El projecte està obert a col·laboracions a través de la web memorialvocesocultas.com.

“Vaig escriure l’obra de teatre Pijamas Verdes just després d’acabar la residència, rememorant totes les situacions que havia viscut. Va ser una espècie de catarsi”

“Centrar-se en la medicina està molt bé, però no hem d’oblidar totes les altres facetes que tenim”

“És una mica absurd que una persona que ha d’atendre i ajudar els altres a recuperar la salut, estigui malalta per la pressió i el desgast”

“La medicina, com el teatre, també té molt d’art, de connectar amb el pacient i amb el present”

Àngel Gávila (Castelldefels, 1988) és metge especialista en Cirurgia General i de l’Aparell Digestiu i actualment fa guàrdies al Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM), a Fundació Hospitalàries Sant Boi i al Consorci de Transport Sanitari Regió de Girona. Quan surt de la feina, Gávila puja als escenaris, perquè compagina la medicina amb la seva faceta d’actor. El doctor Gávila també ha escrit una obra de teatre musical, que ell mateix representa, basada en la seva etapa de resident, on retrata amb humor i sensibilitat la pressió i el patiment que poden viure els professionals de la salut durant la residència i, a la vegada, convida a reflexionar sobre la importància de tenir cura de la salut mental. L’obra du per títol Pijamas Verdes i la Fundació Galatea i el Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB) l’han programat per als propers 3 d’octubre, a les 20 hores, i 4 d’octubre, a les 18 hores, a la sala d’actes del CoMB.

“Ara només faig ballet un dia a la setmana, però hi dedico tres hores i aquell dia és sagrat”

“Quan ballo soc jo mateixa. Amb el ballet, connectes amb el teu cos, et coneixes cada múscul. Ballar em permet desconnectar de l’hospital i fer esport i art a la vegada”

“Amb set anys, vaig fer una gira per Rússia. Hi vaig estar un mes sencer. Recordo que hi vam anar en autobús. Vam sortir d’Arenys i vam arribar fins a Moscou. També vam passar per Varsòvia”

La metgessa Loida Galvany (1980, Blanes) és cap del servei de Dermatologia del Consorci Sanitari Integral i també treballa com a dermatòloga en dues clíniques privades. La doctora Galvany té una gran passió per la dansa des de ben petita i ha fet ballet durant tota la seva vida. Va començar quan encara no anava ni a l’escola i avui dia hi dedica tres hores a la setmana. Parlem amb ella sobre aquesta afició que l’ha acompanyat sempre.

“M’agradaria que els meus pacients tinguessin la certesa que, com a metgessa, estaré sempre de la seva part”

“Quan vaig arribar a sisè i vaig estar uns quants mesos a un CAP, em vaig enamorar de la MFiC, perquè va més enllà del diagnòstic i el tractament de les malalties i té en compte les persones com a éssers que pensem, que ens relacionem i que també patim”

“Si a la carrera es veiés l’especialitat de MFiC una mica abans -com la resta d’especialitats- segurament els alumnes la tindrien més en consideració a l’hora de triar”

Mònica Retuerto (Barcelona, 2000) és resident de primer any de Medicina Familiar i Comunitària (MFiC) a l’Hospital de Sant Pau i al CAP Roger, al barri de Sants-Badal de Barcelona. La doctora Retuerto ha començat la residència fa tan sols unes setmanes i ho ha fet amb molt d’entusiasme i una gran vocació per l’especialitat que ha triat. En aquesta entrevista, ens explica per què l’ha escollit, què espera d’aquesta nova etapa professional i vital que comença i com es veu d’aquí a uns anys.