Categoria: Actualitat

“Hi ha dues coses que els tutors sempre diem als residents: la primera, que han d’aprendre a lluitar contra la incertesa i la segona, que han de fer una bona gestió del temps”

“Els residents ja són adults i, per tant, nosaltres no podem fer-los de pares, tot i que, de vegades, és inevitable”

“Amb el pacient t’hi has de relacionar, l’has d’entendre, hi has de parlar… És una de les habilitats que els residents han d’aprendre i, alhora, una de les que més els estressa quan comencen”

“Hi ha un excés de burocràcia durant la docència del MIR, quan el més important hauria de ser la relació entre tutor i resident, el feedback i l’autoreflexió”

L’etapa de formació com a especialistes és d’una gran intensitat per als joves metges. No tan sols pel que fa a l’adquisició de nous coneixements, sinó també a assumir responsabilitats i aprofundir en habilitats com la comunicació amb el pacient. En tota aquesta etapa, hi ha una figura cabdal que els acompanya: el tutor o tutora de residents. Els tutors tenen un paper fonamental en la seva formació i són una peça clau per mantenir la qualitat del sistema sanitari. El metge de família Albert Casasa (Barcelona, 1965) fa més de 20 anys que fa de tutor de metges i metgesses residents. És cap d’estudis de la unitat docent d’ACEBA (Associació Catalana d’Equips de Base Associativa) i, en aquesta entrevista, ens parla de la seva experiència.

Continua la lectura de “Albert Casasa, metge de Família i tutor de metges residents: “Diuen que els residents s’assemblen als seus tutors en l’estil a l’hora d’exercir. El vincle sovint va més enllà de la residència”” →

“Per tal que una aturada cardiorespiratòria sigui reversible, cal actuar de manera immediata, en els tres primers minuts. Això significa que les primeres persones que veuen la persona afectada, haurien de fer alguna cosa”

“Una RCP no és un massatge. Són compressions toràciques que deprimeixen el tòrax 5 centímetres, amb una freqüència de 100-120 per minut”

“El Consell Català de Ressuscitació, des de l’any 2006, té un programa que es diu ‘Suport vital a l’escola’, en el qual els nens i les nenes, des dels tres anys, van aprenent coses, fins que arriben al final de l’etapa obligatòria sabent fer una seqüència completa de suport vital bàsic”

“Com a mesura aïllada, un DEA és el que més vides salva, però, si es combina amb RCP, podem arribar a duplicar el percentatge de supervivència”

Ricard Molina (Barcelona, 1957) és metge especialista en Medicina Intensiva. Tot i estar jubilat de l’assistència és un membre molt actiu del Consell Català de Ressuscitació (CCR). El doctor Molina ens explica de manera molt clara quina seria la millor manera d’actuar davant d’un cas d’aturada cardiorespiratòria i insisteix en l’enorme importància de formar la població en maniobres de ressuscitació cardiopulmonar (RCP).

Continua la lectura de “Ricard Molina, metge intensivista: “El 90% de les aturades cardiorespiratòries tenen lloc fora dels hospitals. Per tant, la primera atenció no és cosa de metges, sinó de ciutadans”” →

“Mitjançant ulleres de realitat virtual, els pacients poden visualitzar amb antelació què passarà quan arribi el moment de sotmetre’s a un tractament real”

“Molts estudis mostren que el 10% dels pacients ingressats requeririen intervencions de salut mental. El fet de no rebre aquesta atenció suposa més hospitalització, més temps d’estada i pitjor pronòstic”

“La realitat virtual també s’utilitza amb pacients cremats. Hi veuen paisatges de gel, de neu… i això fa que tolerin les cures, que són molt doloroses, amb molta menys medicació”

“Tot allò que es visualitza i es torna real esdevé, de cop, un objectiu que el pacient pot arribar a aconseguir”

Tenir el camí marcat i saber què passarà, d’una manera fictícia, mitjançant la realitat virtual, ens permet plantejar-nos com farem les coses o com durem a terme els canvis que hem de fer. Ens dona un camí i, quan el tenim una mica dibuixat al nostre cervell, és quan podem començar a avançar i fer passos endavant. Ens permet reduir una mica aquesta incertesa. L’aplicació de la realitat virtual en l’àmbit de la salut està revolucionant àmbits com la formació dels professionals a través de la simulació, però també d’altres com la rehabilitació de pacients i, sobretot, determinades intervencions en l’àmbit de la salut mental. La psiquiatra de la Unitat de Psiquiatria d’Enllaç i Medicina Psicosomàtica Hospitalària de l’Hospital Vall d’Hebron, Mar Baz (Esplugues de Llobregat, 1987), ens parla d’aquestes aplicacions que ja s’empren en l’àmbit assistencial.

Continua la lectura de “Mar Baz, psiquiatra: “Saber què pot passar a través d’un món virtual i controlat redueix l’angoixa que la incertesa genera al pacient”” →

“Expliquem històries de les nostres famílies durant la Guerra Civil, amb la intenció de posar negre sobre blanc, sense odi ni acritud, testimonis que, d’altra manera, s’oblidarien”

Cadascun dels autors ha fet un capítol sobre la seva vivència personal o d’algú de la seva família. És una microhistòria de la Guerra Civil Espanyola.

“La meva aportació parla de la germana del meu sogre, que va morir, amb catorze anys al bombardeig de Granollers, l’any 1938. Hi van morir més de 250 persones”

“Tenim dues coses molt importants a l’abast: la llengua i el seny. Per tant, expliquem-ho, parlem-ne. No ens quedem en el silenci”

Ramon Abad Belando (Barcelona, 1950) és metge jubilat, especialista en Aparell Digestiu, però, sobretot, en endoscòpia digestiva. A banda d’això, li encanta l’antropologia, viatjar -ha recorregut mig món- i conèixer altres cultures. Un bon dia, amb una colla d’amics de l’escola, van decidir engegar un projecte per recollir històries de la Guerra Civil. Fa uns mesos, van treure el primer volum d’una sèrie de tres llibres, documents de gran valor per preservar la memòria històrica. El projecte està obert a col·laboracions a través de la web memorialvocesocultas.com.

Continua la lectura de “Ramon Abad, metge jubilat especialista en l’aparell digestiu. Ha recopilat testimonis de la Guerra Civil: “No podem deixar que la memòria històrica personal es perdi. Hem de saber què va passar perquè no torni a passar”” →

“Vaig escriure l’obra de teatre Pijamas Verdes just després d’acabar la residència, rememorant totes les situacions que havia viscut. Va ser una espècie de catarsi”

“Centrar-se en la medicina està molt bé, però no hem d’oblidar totes les altres facetes que tenim”

“És una mica absurd que una persona que ha d’atendre i ajudar els altres a recuperar la salut, estigui malalta per la pressió i el desgast”

“La medicina, com el teatre, també té molt d’art, de connectar amb el pacient i amb el present”

Àngel Gávila (Castelldefels, 1988) és metge especialista en Cirurgia General i de l’Aparell Digestiu i actualment fa guàrdies al Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM), a Fundació Hospitalàries Sant Boi i al Consorci de Transport Sanitari Regió de Girona. Quan surt de la feina, Gávila puja als escenaris, perquè compagina la medicina amb la seva faceta d’actor. El doctor Gávila també ha escrit una obra de teatre musical, que ell mateix representa, basada en la seva etapa de resident, on retrata amb humor i sensibilitat la pressió i el patiment que poden viure els professionals de la salut durant la residència i, a la vegada, convida a reflexionar sobre la importància de tenir cura de la salut mental. L’obra du per títol Pijamas Verdes i la Fundació Galatea i el Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB) l’han programat per als propers 3 d’octubre, a les 20 hores, i 4 d’octubre, a les 18 hores, a la sala d’actes del CoMB.

Continua la lectura de “Ángel Gávila, cirurgià, actor i escriptor: “La residència no pot ser una etapa on pots perdre l’energia i la salut, com a mi em va passar”” →

“Ara només faig ballet un dia a la setmana, però hi dedico tres hores i aquell dia és sagrat”

“Quan ballo soc jo mateixa. Amb el ballet, connectes amb el teu cos, et coneixes cada múscul. Ballar em permet desconnectar de l’hospital i fer esport i art a la vegada”

“Amb set anys, vaig fer una gira per Rússia. Hi vaig estar un mes sencer. Recordo que hi vam anar en autobús. Vam sortir d’Arenys i vam arribar fins a Moscou. També vam passar per Varsòvia”

La metgessa Loida Galvany (1980, Blanes) és cap del servei de Dermatologia del Consorci Sanitari Integral i també treballa com a dermatòloga en dues clíniques privades. La doctora Galvany té una gran passió per la dansa des de ben petita i ha fet ballet durant tota la seva vida. Va començar quan encara no anava ni a l’escola i avui dia hi dedica tres hores a la setmana. Parlem amb ella sobre aquesta afició que l’ha acompanyat sempre.

Continua la lectura de “Loida Galvany, dermatòloga i ballarina de dansa clàssica: “Tant el ballet com la medicina requereixen disciplina, constància i sentiment”” →

“M’agradaria que els meus pacients tinguessin la certesa que, com a metgessa, estaré sempre de la seva part”

“Quan vaig arribar a sisè i vaig estar uns quants mesos a un CAP, em vaig enamorar de la MFiC, perquè va més enllà del diagnòstic i el tractament de les malalties i té en compte les persones com a éssers que pensem, que ens relacionem i que també patim”

“Si a la carrera es veiés l’especialitat de MFiC una mica abans -com la resta d’especialitats- segurament els alumnes la tindrien més en consideració a l’hora de triar”

Mònica Retuerto (Barcelona, 2000) és resident de primer any de Medicina Familiar i Comunitària (MFiC) a l’Hospital de Sant Pau i al CAP Roger, al barri de Sants-Badal de Barcelona. La doctora Retuerto ha començat la residència fa tan sols unes setmanes i ho ha fet amb molt d’entusiasme i una gran vocació per l’especialitat que ha triat. En aquesta entrevista, ens explica per què l’ha escollit, què espera d’aquesta nova etapa professional i vital que comença i com es veu d’aquí a uns anys.

Continua la lectura de “Mònica Retuerto, R1 de Medicina Familiar i Comunitària: “La medicina és humanista per naturalesa. Si li treus això, serà molt científica, però deixarà de ser medicina”” →

“Ara faig, sobretot, maratons i triatlons, però m’agrada més el trail perquè permet no mirar el rellotge… Hi ets tu amb la natura”

“No podem intentar transmetre estils de vida saludables si nosaltres som els primers que no fem exercici. A més, l’activitat física ens allibera i ens ajuda a ser millors metges”

Ester Puig (Manresa, 1996) és resident de tercer any d’oftalmologia a l’Hospital del Mar. La doctora Puig és també una apassionada de l’esport, la nutrició equilibrada i la vida saludable. Fa bici de carretera i maratons, però el que més l’apassiona és córrer trail. Va ser una de les impulsores del grup de running de Barcelona Cri Cri Run, que té per objectiu motivar la gent jove a córrer trail i, actualment, és una de les trainners i líders d’Oysho Running Club.

Continua la lectura de “Ester Puig, R3 d’oftalmologia i ‘runner’: “Córrer em va permetre desconnectar quan estudiava per al MIR. Fins i tot, m’ajudava a fixar els coneixements. En tornava de més bon humor i dormia més tranquil·la”” →