“Sempre dic que qui aprèn més quan s’ensenya és el professor, perquè ha d’aconseguir que cada alumne superi les seves dificultats”

“L’orgue va estar molts anys fora de les esglésies. Ja existia a Alexandria i, a Roma i a Grècia, va ser un instrument de l’àmbit popular”

L’orgue es toca amb les mans, però també amb els peus. Abans, el pedal no es podia estudiar a casa. El que feia era preparar la part manual i, quan anava al conservatori, feia la conjunció de mans i peus”

Jordi Figueras Carreras (Terrassa, 1952) és metge especialista en Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia, actualment jubilat, i també professional de l’orgue. Ha estat concertista i professor d’aquest instrument al Conservatori de Terrassa durant més de trenta anys i, en aquesta entrevista, ens parla de com ha estat combinar la feina de metge amb la de músic i mestre d’orgue.

D’on et ve l’interès per la música?

De la meva família. Per una banda, el meu pare era un gran melòman i, quan jo era petit, als anys cinquanta, ja tenia molta discografia i aparells per escoltar música que molta gent no tenia. Per altra banda, la meva mare havia estudiat piano i havia tocat en públic. Escoltava molta música a casa i en tenia uns bons antecedents.

I, en concret, com i per què vas començar a tocar l’orgue?

De petits, els meus germans i jo vam començar a fer classes de música amb una professora que venia a casa i que ens ensenyava piano i solfeig. Un Sant Jordi, una tieta àvia em va portar una partitura de la Toccata i Fuga, una transcripció per a piano del romàntic Ferruccio Busoni que era dificilíssima. El meu pare em va escoltar intentant tocar la peça i em va dir que es tractava de la Toccata i Fuga de Johann Sebastian Bach, la peça més famosa del repertori organístic, i que la tenia en un disc… Encara el guardo com una joia. Aquí va començar la meva afició. Em van portar al Conservatori de Terrassa, però ens van dir que les inscripcions no es feien fins al cap d’uns mesos, així que em van dur al de Barcelona. Va ser una sort, perquè allà em va atendre la vídua d’un organista que em va explicar que allà m’ensenyaria una professora d’orgue molt bona. I així va ser, vaig tenir de professora Montserrat Torrent, que l’abril del 2026 farà cent anys i que és una gran concertista i una professora molt seriosa, amb contactes a Europa. Ja en aquella època, feia música com cal.

Quants anys d’estudi es necessiten per treure’s la carrera d’organista?

El pla de l’any 1966, que és el que vaig seguir, eren set anys d’orgue, que es començaven a quart de piano, però ara funciona diferent. La gent pot començar qualsevol instrument als vuit anys, en canvi, l’orgue no es podia tan aviat. El Conservatori de Terrassa va ser el primer on vam impulsar que els nanos de vuit anys, encara que no arribessin a les tecles del pedal, poguessin començar amb l’orgue manual. Jo mateix en vaig ser un dels impulsors. Si un nen de vuit anys volia estudiar orgue, havia d’estar quatre anys estudiant piano. Per a l’organista, estudiar piano és bo, però ara, als vuit anys, ja es pot començar a tocar els pedals i a palpar l’instrument.

A quina edat vas començar tu amb l’orgue?

Vaig començar les classes d’orgue quan tenia divuit anys, un curs abans de començar la universitat. A l’escola, em deixaven marxar una hora abans per poder agafar el tren i anar a Barcelona, al Conservatori.

Sempre has pogut compaginar bé la teva carrera de Medicina amb la d’organista?

Sempre ha estat molt difícil combinar els dos vessants, però es pot anar fent. Sovint anava a dormir a les dues de la matinada i em llevava a les sis per escoltar música o estudiar medicina. El cap de setmana, també sortia poquíssim, però hi ha moltes persones que fan Medicina i altres activitats alhora. Portava una vida atrafegada. A més, treballava com a metge a Vilafranca i vivia a Terrassa, la qual cosa suposava desplaçaments continus. És cert que vaig desaparèixer una mica de la família per dedicar-me a aquestes dues activitats. En aquest sentit, m’agradaria destacar el paper de la meva dona, que ha aguantat tenir-me sovint fora, sigui per la medicina o per la música, i és gràcies a ella que he aconseguit tot això.

En algun moment has hagut de deixar de banda alguna de les dues coses?
Quan vaig fer el segon curs de Medicina em vaig dedicar més a l’orgue i vaig fer aquell curs en dos anys. Vaig acabar medicina un any més tard, però els darrers cursos d’orgue també els vaig fer en dos anys. Fins a l’any 1976 no vaig acabar els estudis d’orgue i medicina. 

L’orgue és un instrument gran. Com es practica a casa?

L’orgue es toca amb les mans, però també amb els peus. El repertori alemany, el mitjà francès, l’ibèric i el català es toquen amb unes tecles al pedal i abans el pedal no es podia estudiar a casa. El que feia era preparar la part manual a casa i, quan anava al conservatori, feia la conjunció de mans i pedal. Ara és molt pràctic perquè es fan orgues per a casa. De fet, jo en tinc un amb pedaler. També s’utilitzen els electròfons, que no són orgues, però són el que mal anomenen orgues electrònics. Aquests instruments, almenys, tenen els teclats com l’orgue i permeten practicar a casa amb auriculars a la nit. Això sí, els orgues per catedral tenen trenta registres, mentre que els de casa en tenen quatre o cinc.

Fa segles que l’orgue està íntimament lligat a les esglésies. Com es viu l’experiència de tocar en aquests espais?

Igual que passa amb les campanes, l’orgue va estar molts anys fora de les esglésies. Ja hi havia orgues 146 anys abans de Jesucrist, a Alexandria. I, a Roma i Grècia, va ser un instrument de l’àmbit popular. Van ser els benedictins els qui van integrar-lo dins les esglésies. De totes maneres, siguis més o menys creient, practicant religiós o no, l’orgue porta una influència religiosa que és evident i important. Ha estat l’instrument més important de les esglésies, és molt religiós i molts estan orientats al servei litúrgic i a corals. És un instrument que té aquestes connotacions molt particulars d’estar en una nau, amb tota una tradició històrica. Tot i això, molts organistes no són creients o practicants d’una religió.

Has tocat l’orgue també fora d’una església o catedral?

Sí, per exemple al Palau de la Música o en auditoris, tot i que principalment he tocat en esglésies.

A banda de ser traumatòleg i organista professional, també has estat professor d’orgue al Conservatori de Terrassa durant més de trenta anys.

Sí, vaig començar com a docent al Conservatori de Terrassa l’any 1977 i vaig ser-ho fins al 2012. Jo vaig fer la residència de Traumatologia a Terrassa. De fet, vaig ser dels primers residents de Traumatologia de l’Hospital Universitari de Terrassa. En aquella època, em van proposar ser professor d’orgue i vaig acceptar-ho perquè vaig veure que mentre fes la residència mèdica, com que feia una especialitat quirúrgica, m’implicaria deixar de tocar l’orgue. Això em va mantenir lligat a la música, perquè vaig compatibilitzar la residència amb fer unes quantes hores de classe al conservatori. Vaig exercir la medicina des del 1976 fins al 2012, però, per poder-ho compaginar amb l’orgue, vaig rebaixar l’activitat quirúrgica i em vaig dedicar més a la traumatologia assistencial. Per poder-te dedicar a l’activitat quirúrgica en Traumatologia, necessites estar molt al dia i molt actiu. No hauria pogut compaginar les dues activitats. De la mateixa manera, tampoc he dedicat tota la vida a ser organista professional o docent. Per tant, he sacrificat una mica de les dues parts. 

I ara que estàs jubilat, a què dediques el teu temps?

Tinc amics metges que, amb la meva edat, encara estan fent activitat assistencial a la sanitat privada. Jo, en canvi, després de jubilar-me, m’he dedicat al vessant musical.

Què t’ha aportat ser mestre d’orgue?

Sempre dic que qui aprèn més quan ensenya no és l’alumne, sinó el professor, perquè has de tractar una persona i has d’aconseguir que dugui a terme una activitat. Això porta molta feina i has de treballar molt. L’alumne aprèn si treballa i escolta el professor. Però, com a professor, n’aprens encara més, perquè et trobes amb les dificultats que té cada alumne i has d’aconseguir que les superi. Aquesta dificultat t’habilita en molts més aspectes que no pas si només et dediques a concertista. Si ets concertista, tens feina amb tu mateix, però, si et dediques a ensenyar perquè els altres toquin, tens una feina molt diferent. 

Després de tots aquests anys compaginant la medicina i la música, trobes algun punt en comú entre les dues facetes? 

Sobretot, l’estudi i el fet d’intentar fer les coses bé. De vegades no s’aconsegueix, però, en medicina, has d’intentar fer molt bé les coses i ser molt curós amb tot el treball que fas. També hi ha una cosa que els metges vivim molt de prop, que és la realitat de la vida i la mort. Això també va molt lligat a la música, perquè crea esperança. De fet, hi ha molts metges que són músics. I crec que es deu a una necessitat d’aquest art que té un paral·lelisme amb la vida, que és una cosa que no controlem. Per més que estudiem música, és quelcom difícil que sempre comença i acaba. Tu toques per acabar un concert i quan acabes de tocar, la música ja no hi és. Crec que aquest paral·lelisme amb la vida és el que fa que a molts metges els agradi aquest art temporal, que no és plàstic i no perdura.

Creus que és valuós que els metges tinguin aficions artístiques?  

Sí, et permet desconnectar de tots els problemes i càrregues. També ocorre amb altres activitats, com llegir o fer esport. La dispersió que et generen aquestes activitats t’ajuda amb els problemes que et pugui crear l’altre. 

Quin és el record més bonic que tens vinculat amb l’orgue? 

Quan vaig començar a estudiar orgue a Terrassa no n’hi havia cap i, quan vaig començar a tocar a la ciutat, només n’hi havia un a la parròquia del Sant Esperit, que és el que ara es troba a la Catedral. El que em satisfà molt és haver aconseguit que Terrassa hagi passat de no tenir cap orgue a tenir-ne dos i també el fet que hi hagi una mica d’activitat organística a la ciutat, la que li correspon proporcionalment.