Laia: “La carrera professional en el tennis femení és molt més curta que en el masculí. Vam posar-ho tot a la balança i vam triar la medicina”

Laia: “Quan vam fer els 33 o 34 anys, ens van demanar si podíem tornar a jugar com a sèniors. Hem tornat a agafar bon nivell i estem guanyant tornejos nacionals i internacionals”

Lara: “El tennis exigeix molt, però també és un esport molt complet: implica coordinació, resistència, concentració i lluita. Gràcies al tennis soc la metge que soc”

Lara: “Jugo molt millor a dobles amb la meva germana que amb qualsevol altra persona. Ella sap on soc en qualsevol moment, sense mirar-me. És una connexió molt única”

Laia i Lara Grau (Barcelona, 1979) són germanes bessones i, des de ben petites, juguen al tennis. Les dues són metgesses: la Laia és neuròloga a l’Hospital Germans Trias, de Badalona, i la Lara psiquiatria i cap de secció d’Addiccions del servei de Psiquiatria a l’Hospital Vall d’Hebron, de Barcelona. També comparteixen consulta privada. Tot i que van abandonar el tennis mentre feien la carrera, actualment tornen a competir. A més, treballen per demostrar que l’esport és beneficiós per al cervell.

Quant fa que jugueu al tennis?

Laia G.: Vam començar amb només quatre anys, a l’escola de tennis del Real Club de Polo. Jugàvem tres vegades a la setmana, i més endavant, sent Infantils [a partir dels 13 anys], teníem un nivell bastant alt. Com que estàvem sempre juntes, el meu pare, que era psiquiatra, ens va separar una temporada perquè desenvolupéssim cadascuna la nostra personalitat. Jo, que tenia un nivell una mica més alt, entrenant al CAR (Centre d’Alt Rendiment) de Sant Cugat i a l’Acadèmia de Tennis Bruguera, i la Lara va continuar jugant al Club de Polo. Amb disset anys, jugàvem vuitenes de final i tornejos internacionals i combinàvem els estudis amb el tennis, jugant unes cinc hores al dia. Al final, ens van fer escollir: continueu jugant al tennis o estudieu Medicina.

Lara G.: Quan vam fer la selectivitat, vam treure prou nota per entrar a Medicina. Aquell estiu, vam haver de decidir, perquè combinar les dues coses no era possible… I vam decidir ser metges.

Vau decidir les dues, de manera independent, ser metges?

Lara G. : No. Vaig preguntar-li a la Laia: “què hem d’estudiar, Medicina?”. Ja sabíem que havíem de ser metges des que vam començar a jugar a tennis. Tots els familiars que han estudiat alguna cosa són metges. Aleshores, ja vam fer tota la primària i la secundària enfocades a entrar a la carrera.

Laia G.: Al principi, ho combinàvem amb el tennis, però érem conscients de les nostres limitacions. Sabíem que jugàvem bé, però dubtàvem si podríem guanyar-nos la vida com a professionals. També érem molt assenyades i havíem vist que la carrera professional en el tennis femení és molt més curta que en el masculí. Vam fer balança i vam triar la medicina.

I les dues vau decidir centrar-vos en el cervell.

Lara G.: Sí, però això va venir més tard. Quan va tocar escollir especialitat, el meu pare ens va preguntar quina de les dues es dedicaria a la psiquiatria i, com que jo no sabia què escollir, m’hi vaig decantar. La Laia, en canvi, va decidir ser neuròloga a quart de carrera, ho tenia molt clar.

Laia G. : Mentre estudiàvem ja no jugàvem de manera professional, però donàvem classes. La Lara era la subdirectora de l’escola de tenis del Club de Polo i es va plantejar dedicar-se a l’ensenyament del tennis, però la vam convèncer perquè fes el MIR i escollís una especialitat. Jo vaig fer l’especialitat a Can Ruti [Hospital Germans Trias] i ella, a Torribera [a Santa Coloma de Gramenet] i, quan la Lara rotava per Neurologia, li tocava amb mi. Els pacients es tornaven bojos quan ens veien a les dues passant visita.

Ara torneu a jugar a tennis i ho feu com a parella.

Laia G.: Sí, ara sí. Amb el MIR vam deixar de jugar i no vam tocar una raqueta en deu anys. Jo ho vivia amb una mica de frustració, perquè, després de l’esforç per arribar ben amunt, no ho vaig aconseguir.

Lara G.: Per mi no va ser frustrant, però sí que estava cansada de tantes coses. Vaig decidir que ja havia donat prou i que em dedicaria a la feina i als estudis.

Laia G.: No va ser fins que vam fer els 33 o 34 anys que els equips ens van demanar si podíem tornar a jugar com a veteranes, com a sèniors. I ara ho juguem tot: individuals, dobles, campionats per equips… Hem tornat a agafar un bon nivell i estem guanyant en tornejos nacionals i internacionals.

De quina fita esteu més orgulloses en l’àmbit esportiu?

Laia G.: Jo crec que de l’ITF (International Tennis Federation), que són uns tornejos internacionals sènior als quals ens apuntem per parelles. Hi ha tres categories, A, B i C, i vam guanyar en la categoria A, que és la més important.

Lara G,: Vam guanyar dobles contra tot pronòstic. Vam jugar contra exprofessionals molt bones. Nosaltres no som doblistes, sinó que acostumem a jugar singles. Guanyar en una categoria que no és la nostra va ser molt maco i juntes encara ens va fer més il·lusió.

Penseu que la vostra connexió durant tants anys us ha ajudat a jugar millor en dobles?

Lara G.: I tant… Jo jugo molt millor a dobles amb la meva germana que amb qualsevol altra persona. Ella sap on soc en qualsevol moment, sense mirar-me. És una connexió molt única: només veure-la, ja sé si hauré de jugar més perquè ella està nerviosa.

Laia G.: Ens connectem molt, però també ens enfadem molt. Hi ha molta confiança per a tot.

I en la medicina, també heu treballat juntes i heu tingut aquesta connexió?

Lara G.: Sí, és el que deia. Jo vaig anar a Torribera per anar juntes a la feina i, tot i que ara estic a Vall d’Hebron i la Laia segueix a Can Ruti, tenim la consulta privada juntes. Treballem allà un parell de dies a la setmana i sempre ens fem coincidir. I com que ens dediquem a la neurologia i a la psiquiatria, de vegades, ens derivem pacients entre nosaltres.

Laia G.: Quan ens veuen caminar amunt i avall, a mi amb bata i a la Lara sense, si no saben que som dues, sempre es sorprenen. Després, si em demanen que els recomani una psiquiatra, jo sempre recomano la Lara i els aviso que té la mateixa cara i la mateixa veu que jo.

Ara també esteu fent conferències sobre com l’esport té un efecte positiu en la salut mental.

Lara G.: Ara es parla molt del cervell, de la salut mental i de l’esport. Vam fer aquestes xerrades al club i, després, també les he fet a l’hospital. Com a psiquiatra, sempre recomano als meus pacients que facin esport, perquè, tot i que evidentment no és un tractament que pugui arribar a substituir la medicació, en casos de depressió o ansietat lleus, està demostrat que contribueix en la recuperació.

Ho heu vist en vosaltres mateixes i ho heu vist en els vostres pacients… És recurrent parlar de l’esport en les vostres consultes?

Lara G.: Sí, és molt recurrent. Soc la cap de secció d’Addiccions del servei de Psiquiatria a Vall d’Hebron i a tots els meus pacients els dic que facin exercici. Per allunyar-se del consum, han de restituir altres aficions i jo sempre insisteixo en l’esport, en parlo contínuament.

Laia G.: Jo també he volgut integrar l’esport en l’àmbit de la neurologia, així que, a Can Ruti, vam fer un treball sobre com l’exercici ajuda a controlar les crisis epilèptiques. Inclús vam presentar l’estudi al Congrés Nacional de Neurologia. Se sap que l’esport és beneficiós, només s’han de fer investigacions com aquesta que ho demostrin.

Retornant una mica al tennis. Ara competiu molt en parella, però en algun moment heu competit com a rivals?

Lara G.: Hem jugat l’una contra l’altra, però som incapaces de competir. Queda malament dir-ho ara, però inclús quan érem petites, els resultats estaven totalment pactats.

Laia G.: Així com hi ha altres parelles de bessones dins el circuit nacional que acostumen a ser molt competitives entre elles, jo no puc competir amb la meva germana perquè vull que guanyi ella… I ella vol que guanyi jo.

Lara G.: A més, quan juguem alhora en partits diferents, no ens podem concentrar en el nostre propi partit perquè estem més pendents del que fa l’altra. Intentem evitar coincidir en horaris, i si ho fem, intentem que ens toqui en pistes contigües. Així queda més dissimulat.

Laia G.: Sí, inclús les companyes pateixen.

Què és el que més us agrada del tennis?

Laia G.: Guanyar. Som molt dolentes perdent, molt competitives. Tot i així, penso que això ens ha ajudat molt a la feina, tenim unes capacitats organitzatives i de superació molt grans. M’ha ajudat molt a relativitzar i a tolerar la frustració.

Lara G:: És clar. Perquè ens agrada guanyar, però no guanyem sempre. De fet, tots els professionals coincideixen en el fet que al tennis s’hi perd més que es guanya. A més, tot i jugar en equip o en dobles, no deixa de ser un esport molt individualista. A mi també m’ha ensenyat a no donar mai res per perdut, perquè fins a l’últim punt encara pots guanyar, a no tirar mai la tovallola i seguir sempre lluitant.

Per tant, el tennis ha influenciat la vostra manera de treballar i us ha ajudat en la carrera professional.

Lara G.: Hem dedicat moltes hores al tennis. Quan em diuen que soc molt bona, sempre responc que soc metge i que també he dedicat moltes hores a la meva carrera laboral. Però, tot i així, n’he dedicat més al tennis i no soc Arantxa Sánchez Vicario, així que potser no soc tan bona… Val més que sigui metge. El tennis costa molt, però també és un esport molt complet: implica coordinació, resistència, concentració i lluita. Ajuda moltíssim al creixement personal i laboral. Gràcies al tennis, jo soc la metge que soc.