“D’entrada, costa pensar que una nena que ve per una conjuntivitis tingui xarampió. No t’ho planteges. Però el que estem veient des de fa uns anys als països del nostre entorn ens havia fet posar en alerta i parar-hi atenció”

“Havíem de recavar informació fins a deu dies abans que comencessin els símptomes. Calia identificar els contactes de la nena i de la família susceptibles de patir la malaltia. Això inclou escola, extraescolars, transport públic, trobades familiars i d’amics, lleure…”

“Una persona amb xarampió pot contagiar-ne fins a dotze o divuit que no estiguin vacunades. D’aquí la importància de tenir una cobertura poblacional de la vacuna molt alta”

“Les persones amb dues dosis completes de la vacuna tenen una protecció davant la malaltia del 99%. Si fos qualsevol altra cosa aniríem ràpid a comprar-la. En canvi, com que la tenim a l’abast, sembla que no la valorem prou”

El setembre de 2025, l’Equip Territorial d’Atenció Pediàtrica (ETAP) del Garraf va detectar un cas de xarampió i, posteriorment, se’n van diagnosticar diversos més dins la mateixa família i entre contactes propers. El brot va afectar almenys tretze persones de diferents edats, la majoria adolescents i adults joves sense vacunar o amb la pauta de dues dosis incompleta. Tres dels pacients van requerir ingrés hospitalari. El brot es va registrar en un context de famílies contràries a la vacunació. El xarampió és una malaltia potencialment molt greu i extremadament contagiosa. Però també és totalment prevenible, gràcies a una vacuna segura i efectiva, com és la triple vírica. Fa només vint anys aquesta situació hauria estat impensable, però el fet és que, l’any 2025, els casos de xarampió a Catalunya es van duplicar en relació amb el 2024. De fet, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) acaba de retirar a l’Estat espanyol i a altres països europeus com el Regne Unit o Àustria l’estatus de països lliures de xarampió. La pediatra Cinta Valldeperez (Tortosa, 1975), directora de l’Equip Territorial d’Atenció Pediàtrica del Garraf de l’Institut Català de la Salut (ICS), ens explica com hem arribat fins aquí i, sobretot, com van gestionar la situació davant la detecció del primer cas de xarampió al seu Centre d’Atenció Primària i la declaració posterior d’un brot més extens. 

El setembre de 2025 us vau trobar amb un cas de xarampió. No és una malaltia gens habitual en el vostra dia a dia. Vau trigar molt a sospitar el diagnòstic?

Com bé dius, no és una malaltia gens habitual. Evidentment, tots els pediatres hem estudiat el xarampió, però, del nostre equip, només dues persones n’havien vist i perquè són professionals nascuts a altres països o perquè hi han fet estades amb alguna ONG. Tot i que som conscients que el xarampió existeix i l’hem estudiat, no és una de les malalties en què pensem com a diagnòstic diferencial quan atenem un cas. D’entrada, costa pensar que una nena que ve per una conjuntivitis té xarampió. No t’ho planteges. Però l’epidemiologia que estem veient des de fa uns anys al nostre país i als del nostre entorn, on observem amb preocupació l’increment del nombre de casos de xarampió, ens havia fet posar en alerta i parar-hi atenció. Sabíem que a països propers, com França, Itàlia, Europa de l’Est o el nord d’Àfrica vivien situacions d’epidèmies de xarampió realment importants i, ja sigui per geografia o perquè som un país que rep molts turistes i on tenim molt flux de població, ho teníem present. De fet, durant el 2025, ens havíem posat una mica les piles recordant com és la malaltia, com es manifesta i com cal actuar en cas de sospitar d’un cas.

Sobretot, perquè es tracta d’una malaltia que és extremadament contagiosa?

I tant. De fet, el xarampió és de les malalties infeccioses més contagioses que es coneixen. Si ho comparem amb el context de la pandèmia de COVID-19, el xarampió és el doble de contagiós que les variants més contagioses de la COVID-19, com ara l’Ómicron. Es considera que una persona amb xarampió pot contagiar fins a dotze o divuit persones que no estiguin protegides, és a dir, no vacunades. D’aquí la importància de tenir una cobertura poblacional de la vacuna molt alta, perquè si una persona amb la malaltia entra en contacte amb moltes persones no immunitzades, la dispersió és molt ràpida i abundant; és produeix un efecte en cascada molt important.

A més de molt contagiosa, també és una malaltia potencialment molt greu.

Exacte. De fet, sabem molt bé com és el xarampió perquè fins als anys cinquanta la patien tots els nens. Formava part de les malalties que es passaven durant la infància perquè no teníem vacunes. Per tant, no és una malaltia nova, és de les antigues. El tema és que ha tornat per la manca de vacunació. Sabem molt bé com apareix, quins símptomes té i les complicacions que pot comportar. Pot donar complicacions pròpies del virus, com otitis o pneumònia, que, en principi tenen solució, però que no deixen de ser una complicació. I també poden aparèixer complicacions més greus, com encefalitis infecciosa, que, de vegades, pot deixar seqüeles. I tampoc hem d’oblidar que una de cada mil persones que pateix el xarampió acaba morint.

S’ha de tenir en compte…

I tant, sobretot perquè estem parlant d’una malaltia que és totalment prevenible amb una vacuna que tenim a l’abast de tota la població al calendari vacunal des dels anys vuitanta. S’està vacunant els nens petits seguint el calendari vacunal de Catalunya i d’Espanya, que és el mateix. Vacunem amb dues dosis: la primera es posa als dotze mesos i la segona, als tres anys. Les persones que tenen dues dosis completes de la vacuna tenen una cobertura davant la malaltia del 99%. En medicina el 100% no existeix, però parlem del 99% d’efectivitat. Si fos qualsevol altra cosa aniríem a comprar-la. En canvi, com que la tenim gratis, sembla que no la valorem.

Un cop vau confirmar el cas de xarampió a la consulta, com vau actuar?

Vam actuar de la mà de l’Agència de Salut Pública de Catalunya. El xarampió és una malaltia de declaració obligatòria. Quan tens una sospita s’ha de comunicar i des de Vigilància Epidemiològica i Salut Pública s’encarreguen de fer tota la cerca de contactes. Nosaltres, però, sí que havíem de recavar tota la informació possible, perquè, com he dit, és una malaltia molt contagiosa. Havíem de recavar la informació d’on havia estat aquesta nena i la família en general fins a deu dies abans que comencessin els símptomes. Cal intentar establir d’on ve el contacte i, sobretot, identificar els contactes susceptibles de patir la malaltia amb els quals ha estat la persona des que van començar els símptomes. Amb una malaltia tan contagiosa com el xarampió, això inclou escola, extraescolars, transport públic, trobades familiars, d’amics, lleure, etc. Totes les situacions en què puguem recordar que aquesta persona ha estat en contacte amb altres persones. De la mà de Salut Pública es fa la valoració de tots aquests casos, els contactem, es mira quin és el seu estat vacunal, es pregunta si tenen símptomes i s’apliquen mesures preventives d’aïllament en cas que sigui necessari. I, per descomptat, les persones que tenen símptomes i el cas inicial han de seguir les mesures d’aïllament mentre durin tots els símptomes.

Vau arribar a relacionar aquest cas amb un d’anterior?

D’entrada, amb una conjuntivitis mai et plantejaries que fos xarampió. Però, en aquest cas, la conjuntivitis no acabava de solucionar-se, van aparèixer més símptomes, la nena va tornar i, en recavar més informació, la família ens va explicar, tot i que no gaire clarament, que hi havia algú de la família que estava pendent d’unes proves del xarampió. Llavors es van activar totes les alarmes, vam tornar al cas i vam veure que, realment, si ja teníem un cas pendent de confirmar, potser aquella nena també tenia xarampió.

Aquest brot es va donar en un entorn de famílies que no confiaven en la vacunació i que no havien vacunat els seus fills. Éreu coneixedors d’aquest context?

Nosaltres som un equip territorial que abastem tota la comarca del Garraf. Pel que fa a les dades epidemiològiques, som conscients que, sobretot a la població de Sant Pere de Ribes, hi ha un conjunt de famílies que tenen tendència a no vacunar i a agrupar-se entre elles. Quan tens unes creences sovint busques compartir espais amb famílies que pensen com tu. Sabíem que això era un risc. Segurament, les famílies no en són conscients i no els ho hem pogut transmetre prou bé. És molt difícil parlar-hi perquè aquests comportaments es fonamenten en creences. Hi ha milions d’arguments i d’estudis que demostren la importància de vacunar-se i la seguretat de les vacunes, sobretot si parlem de la vacuna triple vírica. Però fa anys aquesta vacuna es va relacionar amb l’autisme i sempre que parles amb una família que no es vol vacunar de la triple vírica, surt aquest tema. Això ve d’un article publicat a finals dels noranta, que ja va ser totalment rebatut. De fet, el metge que va escriure l’article ha perdut l’estatus de metge a Anglaterra. Per això, sembla mentida que trenta anys després encara hàgim d’estar justificant que no és cert. Hi ha molts estudis epidemiològics que demostren que la triple vírica no té cap relació amb l’autisme, però quan la gent té una creença, com que no té cap base científica, és molt difícil rebatre-la amb arguments científics.

El que va passar ha fet canviar alguna actitud i conducta?

En el cas de les famílies més acèrrimes a les seves creences, res no ha canviat. El que sí que hi ha hagut és un xup-xup entre les persones que estaven correctament vacunades, però que, per si de cas, consultaven per assegurar-se que ho estaven. S’ha encès l’alarma perquè el cas va ser molt mediàtic i ha servit per posar la paraula xarampió al vocabulari de la població. Amb totes les accions que hem fet com a equip a la població de Sant Pere de Ribes, s’han augmentat les cobertures, però jo diria que la bossa de famílies antivacunes continua sent-hi. I és una pena, perquè estem al primer món. Aquí ja entraríem a parlar sobre els dilemes ètics i morals que comporta la llibertat de decidir no vacunar-se. Però, com a societat, no som prou conscients que no vacunar-se és una decisió amb la qual comprometem la seguretat de tota la població. Perquè certes persones no poden rebre la vacuna, com ara els menors de dotze mesos, malgrat que, en situacions excepcionals com aquest brot, sí que l’han rebut, però l’hauran de tornar a rebre als dotze mesos. Els nens per sota de sis mesos que han estat en contacte amb famílies malaltes tampoc la poden rebre i s’han hagut de posar una immunoglobulina. Les dones embarassades i les persones amb el sistema immunitari compromès, tampoc. Aquest 95% de cobertura vacunal de les dues dosis que necessitem, es calcula sobre una població que inclou aquestes persones de risc. Per tant, podríem parlar llargament sobre ètica i moral i sobre la responsabilitat que comporta una decisió com aquesta.

Parlant de decisions, com ha rebut el teu equip la decisió de l’OMS de retirar a l’Estat espanyol l’estatus de país lliure de xarampió? 

Amb tristesa, perquè estem en un país amb tots els mitjans i tenim les vacunes a l’abast. Els que hem permès que passi això hem estat nosaltres mateixos, amb la supèrbia de pensar que no ens passaria. Tenim malalties que mai de la vida hauria pensat que veuria. Jo vaig estudiar Medicina als anys noranta i aleshores era conscient que, de xarampió, ja no n’hi havia. Era una malaltia que pensava que havia d’estudiar per si de cas algun dia marxava amb una ONG. No vaig pensar mai diagnosticar-la a la consulta de casa meva.