“Tenim una participació del 65% de les dones convidades, per sota dels estàndards europeus. Però el que més ens preocupa són les diferències entre territoris, perquè reflecteixen desigualtats socioeconòmiques”

“El contingut de les cartes que enviem a les dones està molt estudiat: volem animar-les a participar, però, a la vegada, no volem generar angoixa”

“Participem en un estudi per valorar el risc individual de càncer de mama a partir de diferents variables i, a partir d’això, oferir un cribratge més adequat a cada dona, amb més o menys intensitat”

Ja fa tres dècades que, a Catalunya, es va posar en marxa el programa de detecció precoç de càncer de mama, adreçat a totes les dones d’entre 50 i 69 anys i que preveu la realització d’una mamografia cada dos anys. A través d’aquest programa, a Catalunya són convidades cada any més d’un milió de dones a fer-se aquesta prova. La metgessa Andrea Burón (Santander, 1979), especialista en Salut Pública i cap de la Unitat de Prevenció i Registre del Càncer del Servei d’Epidemiologia i Avaluació de l’Hospital del Mar de Barcelona ens va acompanyar a l’espai Consulta 21 del pòdcast del CoMB Hipòcrates en Pijama per fer un balanç d’aquests 30 anys del programa i apuntar cap a on pot anar en un futur.

Quin balanç podem fer, després de 30 anys, del programa de cribratge de càncer de mama a Catalunya?

En fem un bon balanç. Primer de tot, ja hem fet 30 anys, cosa que ja és un mèrit. El programa es va posar en marxa l’any 1995 i el desplegament va ser progressiu, com sempre que hi ha una intervenció sanitària d’aquest caire, preventiva i adreçada a milers de persones. L’any 2000 vam arribar a cobrir tot Catalunya i, gràcies a això, cada any es diagnostiquen al voltant de 1.500 càncers de mama a tot Catalunya de manera precoç.

Com funciona aquest programa per dins? La planificació deu ser complexa…

La gran majoria de les dones rebran una segona carta dient-los que no hi ha cap anomalia i que les tornaran a convidar a participar al programa en un parell d’anys. Això és el que veuen la majoria de les dones, perquè només una de cada vint, el 5%, rebrà una trucada convidant-la a fer més estudis. Des de la perspectiva del sistema sanitari, l’entramat que hi ha darrere és més complex. Hi ha molts professionals implicats al darrere, començant per tot l’equip administratiu, que es dedica a preparar, revisar i enviar totes les cartes a les dones. Aquestes persones s’asseguren que tot estigui correcte; reben i fan trucades en els casos en què que s’han de convocar noves cites… També hi són els tècnics d’imatge, que reben la dona i, amb molta atenció, realitzen les mamografies. Després, hi ha radiòlegs, epidemiòlegs, infermeres de gestió de casos…  Pel que fa al funcionament, des de l’oficina de cribratge, obtenim la informació sobre les dones a qui hem de convidar a partir del Registre Central d’Assegurats, que conté la informació de totes les persones que tenen una targeta sanitària a Catalunya. Seguint un calendari molt estudiat, per encabir tota aquesta població i poder fer ús dels recursos de manera sostinguda durant el temps necessari, es programa l’enviament de les cartes. Es fan tots els ajustaments necessaris perquè tot aquest engranatge funcioni bé.

És un repte organitzatiu important, al qual s’hi suma el repte de donar un tracte molt humà. Com ho treballeu?

Per això és tan important valorar el gran equip de persones que hi ha darrere, no només pel nombre, sinó per la qualitat professional. El contingut de totes les cartes adreçades a les dones està molt estudiat, tot i que segur que sempre hi ha marge de millora. Amb les cartes, volem animar les dones a participar, però, a la vegada, no volem generar angoixa, perquè la veritat és que només un 5% de les dones seran reconvocades perquè s’ha observat alguna cosa i cal confirmar que no hi ha cap anomalia greu. Aquestes dones reben una trucada que també està molt estudiada per part de personal administratiu molt entrenat. Els diem que necessitem més proves per confirmar que no hi ha cap anomalia, i que, en general, no n’hi ha cap. Tot i adreçar-nos a milers de persones, intentem que aquest procés sigui el més personalitzat possible, sobretot en les etapes on hi ha més contacte amb l’hospital.

Quin percentatge de participació té el programa? N’esteu satisfets?

Aquest és un dels reptes que encarem, perquè, ara mateix, estem al voltant del 65% a Catalunya. Malgrat que no és un percentatge dolent, la veritat és que no arribem als estàndards europeus, que giren entorn del 70 i 75%. Però el què més ens preocupa són les diferències que hi ha entre territoris, perquè reflecteixen desigualtats socioeconòmiques. Hi ha algunes àrees on la participació és baixa, però sabem que es deu al fet que aquestes dones ja accedeixen al cribratge a través de la mútua o l’asseguradora privada. Però, en d’altres zones, no és així, i veiem que són àrees on la prevenció i la salut no són la prioritat.

Té sentit escurçar el temps entre mamografies?

La periodicitat amb la qual es recomana fer-se una mamografia és de dos anys, tret que existeixi algun risc específic. Inclús, a Anglaterra, que en moltes ocasions és un país referent en sanitat, es fan les mamografies cada tres anys.

Les mamografies són un malson per a moltes dones. No es podria fer el mateix programa amb ecografies?

La realitat és que la mamografia és l’única prova que ha demostrat reduir la mortalitat en el càncer com a eina de detecció precoç. L’ecografia es fa servir, en alguns casos, després de la mamografia, quan no es pot emetre un resultat concret. Mai és una prova única, no és prou sensible i no podem estar-ne segurs per fer un cribratge.

Recordaves que la recomanació actual és la de fer-se una mamografia cada dos anys si no hi ha un risc específic. Però, pel que fa a la franja d’edat a la qual s’adreça el programa, caldria revisar-lo?

Els protocols es revisen partint de l’evidència científica i, a mesura que anem obtenint noves dades, es plantegen canvis. Ara s’està recomanant començar el cribratge del càncer de mama als 45 anys i acabar-lo als 74 o 75. Hi ha algunes regions on ja s’ha començat a aplicar la recomanació, però la translació de l’evidència a la pràctica no es pot fer de manera ràpida i directa. Primer de tot, l’evidència ha de ser robusta i calen anys d’estudis. Després, cal veure com s’ordena i s’aplica al territori i, finalment, cal monitorar tot aquest entramat. Els programes de cribratge són els que estan més avaluats, precisament perquè ens adrecem a població sana. Hem de tenir molt clar quins són els nostres estàndards, els resultats que se n’esperen… i qualsevol ampliació ha de venir acompanyada d’una bona avaluació, per comprovar que això que funciona en la teoria o en altres regions es pot implementar també a Catalunya.

La doctora Maria Sala, companya seva al Servei d’Epidemiologia i Avaluació a l’Hospital del Mar, comentava en un article recent que seria interessant personalitzar el risc per a cada dona.

Sí. Això s’està valorant i no només en el cribratge del càncer de mama. La idea de la personalització consisteix a valorar el risc individual en funció de diferents variables i, a partir d’això, oferir un cribratge més adequat, amb una intensitat major o menor a cada pacient. Es parla, per exemple, d’ampliar la franja d’edat, de modificar la freqüència de les proves, d’oferir també ecografies o ressonàncies… tot en funció del risc de cada dona. Des de l’Hospital del Mar estem participant en un estudi europeu que recull dades de les dones que participen en el cribratge a través d’una enquesta. Els prenem una mostra de saliva i, en funció de certes variants genètiques, dels antecedents familiars i de la densitat de la mama es calcula un risc personalitzat. En funció del risc, es presenten quatre opcions diferents de cribratge.

Si durant tot aquest temps m’han ofert una mamografia cada dos anys, potser ara se’m farà difícil acceptar que, potser, pel meu risc, me n’oferiran menys sovint…

No és fàcil d’acceptar, és cert. I és un dels reptes. Però, des de la comunitat científica i des de la part mèdica de l’administració, estem convençuts d’aquesta decisió. Realment no sempre fer més proves és millor. Hem de recordar també que totes les intervencions, inclús les preventives, tenen alguns efectes adversos. Això és el que estem intentant balancejar: els beneficis i els efectes adversos, que són escassos, però presents.

Què podem fer tota la comunitat per animar a aquest 30-35% de dones a participar en el programa de detecció precoç de càncer de mama?

Entenem que, al final, és una decisió personal, però jo animaria les dones que han participat a estendre el missatge. Tenim la sort de comptar amb els recursos i amb un programa fantàstic organitzat a Catalunya, molt ben estructurat i amb moltes facilitats per adaptar-lo a cada participant. El que ens falta és que més gent s’animi a aprofitar-lo, perquè els beneficis poblacionals -no només individuals- són gegants. Els càncers en estadis avançats tenen molts costos socials, però, gràcies al programa ens els podem estalviar. Per tant, crec que és important animar les dones a participar i a preguntar per resoldre els seus dubtes. Que ens truquin i que parlin amb les veïnes que hi han participat.