“Hi ha dues coses que els tutors sempre diem als residents: la primera, que han d’aprendre a lluitar contra la incertesa i la segona, que han de fer una bona gestió del temps”

“Els residents ja són adults i, per tant, nosaltres no podem fer-los de pares, tot i que, de vegades, és inevitable”

“Amb el pacient t’hi has de relacionar, l’has d’entendre, hi has de parlar… És una de les habilitats que els residents han d’aprendre i, alhora, una de les que més els estressa quan comencen”

“Hi ha un excés de burocràcia durant la docència del MIR, quan el més important hauria de ser la relació entre tutor i resident, el feedback i l’autoreflexió”

L’etapa de formació com a especialistes és d’una gran intensitat per als joves metges. No tan sols pel que fa a l’adquisició de nous coneixements, sinó també a assumir responsabilitats i aprofundir en habilitats com la comunicació amb el pacient. En tota aquesta etapa, hi ha una figura cabdal que els acompanya: el tutor o tutora de residents. Els tutors tenen un paper fonamental en la seva formació i són una peça clau per mantenir la qualitat del sistema sanitari. El metge de família Albert Casasa (Barcelona, 1965) fa més de 20 anys que fa de tutor de metges i metgesses residents. És cap d’estudis de la unitat docent d’ACEBA (Associació Catalana d’Equips de Base Associativa) i, en aquesta entrevista, ens parla de la seva experiència.

Fa més de 20 anys que fas de tutor de joves metges i metgesses residents. Quan vas començar tu també eres molt jove…

Feia molt poc temps que exercia i, de seguida, vaig tenir els meus primers residents. De fet, teníem pràcticament la mateixa edat.

Com era aquesta relació?

Al principi, ens relacionàvem com a col·legues, pràcticament generacionals. Podíem anar a sopar i sortíem de festa junts… Ara, com a molt, anem a fer un cafè [riu].

Ara ja series més aviat com els seus pares. De tota manera, com t’hi relaciones i quins vincles hi estableixes?

És tot un procés. Comencen com a R1 sortint de la universitat i tenen molt bagatge teòric, però molt poca pràctica i experiència. Aleshores, el tutor és la persona en la qual s’emmirallen, perquè una de les maneres d’aprendre és ser-hi al costat. De fet, els residents copien, fins i tot, l’estil d’exercir la medicina del seu tutor. Diuen que els residents s’assemblen als tutors a l’hora d’exercir. Per tant, el nostre paper és molt important. Evidentment, sempre ets el referent per a qualsevol dubte clínic o per a qualsevol problema que tenen, del que sigui. Es genera un vincle que sovint va més enllà de la residència. De vegades, ets el seu tutor per sempre i d’altres, passaràs a ser-ne el mentor, quan el resident ja exerceix.

A banda dels dubtes clínics, són joves que es troben en una etapa vital, en la qual també els sorgeixen neguits en l’àmbit més personal. Confien en vosaltres per a aquestes altres qüestions?

És l’etapa més intensa de l’exercici de la professió, sens dubte, perquè els entren molts inputs alhora i van aprenent a la vegada que van experimentant. Tot és nou i hi ha un vincle emocional molt gran amb el tutor i amb tot allò que passa. I, justament per això, per aquest vincle emocional, també s’aprèn molt més. Quan comences la residència, fas el pas mental de ser un estudiant a ser un professional. El resident, tot i que continua aprenent, ja és un professional i, de vegades, a alguns els ho hem de recordar, perquè aquest canvi costa de fer. Però ells ja porten el seu bagatge, ja són adults i autoresponsables. Per tant, nosaltres no podem fer-los de pares, tot i que, de vegades, és inevitable. Però no hauria de ser així. La relació ha de ser més entre col·lega expert i col·lega que comença.

Quin és el consell o consells imprescindibles?

Hi ha dues coses en les quals insistim, perquè els costen. Per una banda, que han de lluitar contra la incertesa. La incertesa en medicina és, probablement, una de les coses més importants: diàriament, t’enfrontes a una sèrie de pacients que són un llibre en blanc. La segona cosa és que han d’aprendre a fer una bona gestió del temps. Vulguis o no, el temps per pacient és limitat. Sempre hi haurà un pacient darrere l’altre, a banda, també, d’altres activitats, com sessions clíniques o recerca. Per tant, has de gestionar el temps i això, de vegades, costa.

Tampoc deu ser fàcil de gestionar la presa de decisions…

Totes les residències han anat evolucionant i ara es té molta cura de la seguretat del pacient. Els primers residents han d’estar molt supervisats i, segons quines coses, no les poden fer sols. Tot i que són professionals, han d’estar supervisats pel tutor o per l’adjunt. Any rere any, però, la supervisió és menor i les seves responsabilitats i preses de decisions són més autònomes. Així, arriben a R4 o R5 que ja poden passar consulta sols.

Com viuen, al principi, el contacte més directe amb el pacient?

Amb el pacient t’hi has de relacionar, l’has d’entendre, hi has de parlar i t’has de fer entendre. És una de les habilitats que han d’aprendre i, alhora, una de les que més els estressa quan comencen. A les urgències, per exemple, siguin hospitalàries o de l’atenció primària, allà sí que ets tu i el pacient i has d’experimentar la relació humana, la incertesa de què pot tenir, els diagnòstics…

Les urgències serien l’escenari de màxima tensió i nervis per al resident?

Les urgències ens posen nerviosos a tothom, però als residents, de manera especial. De fet, al principi, el que més els preocupa és poder resoldre les urgències. Després, va venint tota la resta.

Ets tutor de residents de Medicina Familiar i Comunitària (MFiC), l’especialitat que ofereix més places a Catalunya i a tot l’Estat. Quin són els perfils de joves metges que hi arriben?

Aquesta especialitat es basa directament en l’atenció primària i, probablement, és la que acabaran fent més estudiants de Medicina, però alguns encara no ho saben. Com a segona opció, la tenen molts estudiants, però, com a primera, sovint en volen una altra. Però quan entren a la residència de MFiC, comencen a aprendre i s’entusiasmen amb l’experiència, perquè la relació amb els pacients a l’atenció primària és de continuïtat. Pots fer un seguiment de les persones, de les famílies, de la comunitat… i tot això engresca molt. Probablement, alguns no s’ho havien plantejat abans, però, un cop ho experimenten, els agrada. Aquest any ha començat un nou programa de l’especialitat que està encara més encaminat a fer rotacions a l’atenció primària. Abans es feia un 50% a l’hospital i un 50% a l’atenció primària i ara els percentatges són del 30% i el 70%. A la Medicina de Família som pioners en les competències transversals, que són les que haurien de tenir tots els metges, però que, especialment a l’atenció primària i a la Medicina de Família, els donem molta importància. Això comprèn àmbits com la relació metge pacient, els dilemes ètics de la consulta, la incertesa de diagnòstic, etc.

Es diu que el grau en Medicina toca poc la MFiC i que és un dels motius que, probablement, expliqui per què, com deies, sovint no sigui la primera opció de molts metges a l’hora de fer-se especialistes. Ho veus també així?

És així. Crec que hi ha un component cultural d’emmirallament en la tecnologia i l’hospital. Però és veritat que tampoc hi ha molts professors de Medicina de Família o moltes universitats encaminades a la formació a través de l’atenció primària. Tot i això, les coses estan canviat. A poc a poc, cada vegada hi ha més professors a les universitats que són metges de família i també hi ha més universitats que es basen en les rotacions a l’atenció primària, que fan assignatura de metge de família, etc. Ara, és veritat que, d’entrada, no és la primera opció per a la majoria d’estudiants. I no només aquí, sinó a la majoria dels països occidentals.

Així i tot, ens has comentat que, un cop ho experimenten, molts queden encantats. Què és el que enganxa d’aquesta especialitat, la relació directa amb el pacient?

Sí, jo crec que és la longitudinalitat amb els pacients. Fins i tot els residents, quan ja fa un temps que estan a la consulta amb el tutor, arriba un moment que coneixen els pacients i hi creen vincles. Són vincles professionals, però, al final, són vincles amb persones i això és molt potent. També és important el fet que la MFiC et dona una visió de la comunitat: el centre d’atenció primària està ubicat al mig d’un barri o d’un poble i hi té un paper. Això fa que et sentis reconegut i és reconfortant. A més, com que no deixa de ser una especialitat generalista, els metges de família poden mini especialitzar-se en temes que els agraden: si volen fer ecografies, si els interessa la diabetis, etc. A tots els centres hi ha algun referent de cada cosa… Per tant, també es pot exercir aquest vessant més relacionat amb interessos concrets.

Com valores el funcionament del sistema MIR, de formació de metges especialistes, a l’Estat espanyol? S’ha adaptat bé als temps?

Sens dubte, és un bon sistema, perquè té resultats d’èxit. Però ja té més de quaranta anys i, segurament, hauria de reformar-se d’acord amb els temps. Per començar, el tipus d’examen que es fa, l’examen MIR, que és de tipus test, podria canviar. I també podria canviar el fet que sigui un examen únic per a tot l’Estat, perquè ens estem adonant que no s’ocupen totes les places. Després hi ha tot el tema de la burocratització de la docència. Potser per seguretat o per voler que tot estigui més clar, es demanen molts papers durant la docència del MIR, quan el més important és la relació entre tutor i resident, el feedback i l’autoreflexió.

En el teu cas, pateixes la burocràcia per dos fronts, com a metge de família i com a tutor…

Forma part de com som en aquest país, perquè en lloc d’avaluar al final del procés si aquest resident és competent per exercir la professió, el que fem és avaluar de mica en mica cada passet. Això comporta papers, papers i papers. Crec que un sistema mixt seria millor: no tants papers i avaluació al final.

Quan el resident acaba l’especialitat i marxa, quina relació queda?

Depèn de si se’n van molt lluny o no. Però, en general, quan es queden a prop, la relació tutor resident continua. Ja no n’ets tutor, n’ets mentor, però, en realitat, ets el seu referent, pràcticament tota la vida. Encara que després ja som més col·legues, és una relació que no és només professional, sinó afectuosa, evidentment.