“Mitjançant ulleres de realitat virtual, els pacients poden visualitzar amb antelació què passarà quan arribi el moment de sotmetre’s a un tractament real”

“Molts estudis mostren que el 10% dels pacients ingressats requeririen intervencions de salut mental. El fet de no rebre aquesta atenció suposa més hospitalització, més temps d’estada i pitjor pronòstic”

“La realitat virtual també s’utilitza amb pacients cremats. Hi veuen paisatges de gel, de neu… i això fa que tolerin les cures, que són molt doloroses, amb molta menys medicació”

“Tot allò que es visualitza i es torna real esdevé, de cop, un objectiu que el pacient pot arribar a aconseguir”

Tenir el camí marcat i saber què passarà, d’una manera fictícia, mitjançant la realitat virtual, ens permet plantejar-nos com farem les coses o com durem a terme els canvis que hem de fer. Ens dona un camí i, quan el tenim una mica dibuixat al nostre cervell, és quan podem començar a avançar i fer passos endavant. Ens permet reduir una mica aquesta incertesa. L’aplicació de la realitat virtual en l’àmbit de la salut està revolucionant àmbits com la formació dels professionals a través de la simulació, però també d’altres com la rehabilitació de pacients i, sobretot, determinades intervencions en l’àmbit de la salut mental. La psiquiatra de la Unitat de Psiquiatria d’Enllaç i Medicina Psicosomàtica Hospitalària de l’Hospital Vall d’Hebron, Mar Baz (Esplugues de Llobregat, 1987), ens parla d’aquestes aplicacions que ja s’empren en l’àmbit assistencial.

Ens pot explicar què fan els professionals d’una unitat d’enllaç i medicina psicosomàtica?

Bàsicament, som els psiquiatres que passegem per l’hospital visitant pacients que estan en altres especialitats. Atenem els pacients que estan ingressats per un infart, una intervenció o una infecció, per exemple, i que, més enllà d’aquest problema concret, en tenen algun altre de salut mental en el qual els podem d’ajudar. Estem en contacte amb moltes necessitats dels pacients que es troben a l’hospital per diferents situacions.

És a dir, abordeu problemes de salut mental que potser es deriven d’altres patologies o de circumstàncies de l’ingrés?

Sí, tot i que també poden venir d’abans. Tractem persones que ja tenien un diagnòstic o alguna patologia diagnòstica que empitjora pel fet d’estar sotmès a l’estrès que suposa estar ingressat i persones que no tenien cap contacte previ amb professionals de la salut mental, però que, de sobte, el fet d’estar ingressats els suposa un impacte molt important. Ens trobem amb moltes situacions diferents: des de persones que tenen angoixa o que poden tenir depressió a, fins i tot, casos en què algunes medicacions els poden provocar psicosi.

La vostra funció és detectar aquests casos i ajudar els pacients perquè l’ingrés o el tractament que han de rebre sigui menys complicat d’encarar?

Sí. Hi ha molts estudis que mostren que un 10% dels pacients ingressats requeririen la intervenció de professionals de salut mental i que el fet de no intervenir-hi, en alguns, suposa més hospitalització, més temps d’estada mitjana o pitjor pronòstic. Realment, és molt important l’impacte que té la salut mental en qualsevol altre procés mèdic. Tenim un paper importantíssim als hospitals.

L’angoixa i l’ansietat són els problemes de salut mental que tracteu més?

Hi ha altres patologies, però les més prevalents són l’ansietat i l’angoixa, sí. Sobretot, el patiment que provoca el fet de viure aquella situació d’estar hospitalitzat, de patir un procés agut o de sotmetre’s a intervencions quirúrgiques o tractaments que poden ser complexos.

A la unitat de l’Hospital Vall d’Hebron on treballes esteu aplicant la realitat virtual per pal·liar aquest malestar psicològic, sobretot en pacients pediàtrics… Com ho feu?

Tenim diferents projectes molt interessants. Un dels que més impacte ha tingut es fa amb nens i adolescents que tenen un càncer i han de rebre un tractament de radioteràpia. La radioteràpia suposa que el pacient ha d’estar quiet en un lloc tancat, sense poder estar acompanyat, mentre l’estan tractant. Viure aquesta situació és molt complex i, en moltes ocasions, abans s’havia de sedar el pacient perquè el nivell d’angoixa era tan elevat que no hi havia alternativa. Ara, mitjançant l’ús d’unes ulleres de realitat virtual, els pacients poden viure la situació en una realitat alternativa i saber amb antelació què passarà quan arribi el moment de sotmetre’s a la radioteràpia real.

És a dir, que el pacient veu el tractament que li faran abans i, d’aquesta manera, l’entén i li perd la por?

Sí, perquè serà capaç d’anticipar. Veu com el posaran a una cadira de rodes, com li col·locaran una via intravenosa i com el portaran a un passadís o a una sala. A més, coneixerà els professionals que s’hi trobarà… El fet de saber què passarà, a què se sotmetrà i quines implicacions tindrà tot això, fa que els nens i adolescents puguin viure aquesta experiència amb un nivell d’ansietat i d’estrès molt menor. Visualitzen el que passarà a cada moment abans d’anar a fer el tractament de radioteràpia.

També esteu aplicant la realitat virtual en persones que segueixen tractament per a l’obesitat…

Sí, es tracta del projecte Sòcrates, que porta una de les nostres companyes al servei, la doctora Pilar Lusilla, i que és molt interessant. Fins fa poc, la manera de tractar l’obesitat consistia a anar al nutricionista o a l’endocrí i rebre unes pautes. Però complir aquestes pautes és molt complicat, perquè, si una persona porta tota la seva vida amb un estil de vida determinat, menjant d’una determinada manera i fent un exercici físic determinat, això és molt difícil de canviar. El que s’ha vist és que aquestes persones necessiten un abordatge més multidisciplinari, amb psicòlegs i psiquiatres que els ajudin a poder fer canvis reals en el seu estil de vida. I l’ús d’aquestes ulleres de realitat virtual els està ajudant molt a visualitzar com poden dur a terme aquests canvis a la seva vida perquè la seva obesitat millori. El fet de visualitzar com poden fer els canvis que els estan recomanant els professionals, fa que l’adherència i el resultat sigui molt més positiu.

Què hi veuen, concretament, aquestes persones a través de les ulleres?

Veuen un avatar de sí mateixos, que intenta ser el més semblant possible a ells, i veuen com interacciona amb el seu terapeuta, que els indica què han de fer. De mica en mica, se’ls presenten diferents opcions per dur a terme aquests canvis i, quan els fan, veuen l’impacte que tenen a l’avatar, pel que fa a disminució de pes o millora de paràmetres. Això els motiva, perquè pensen: si ho faig, estaré millor. Els resulta més fàcil dur a terme tots aquests canvis en el seu estil de vida.

Fins a quin punt és tan important per al nostre cervell saber el que passarà amb anticipació?

Els estudis diuen que la incertesa és el sentiment que pitjor es tolera. Estar esperant una prova mèdica o no saber si et donaran una hipoteca, per exemple, són coses que ens costa molt de tolerar, perquè ens impedeixen planejar la nostra vida. No sabem què passarà i conviure amb això és molt complex. Tenir el camí marcat i saber què passarà, d’una manera fictícia, mitjançant la realitat virtual, ens permet plantejar-nos com farem les coses o com durem a terme els canvis que hem de fer. Ens dona un camí i, quan el tenim una mica dibuixat al nostre cervell, és quan podem començar a avançar i fer passos endavant. Ens permet reduir una mica aquesta incertesa. Davant la incertesa, comencem a plantejar-nos opcions, plans i solucions i potser cap de les situacions que ens plantegem acabarà passant i en passarà una altra. El fet de saber què pot passar en un món virtual controlat, ens dona una certa tranquil·litat i disminueix el nivell d’angoixa.

Feu servir la realitat virtual, sobretot, amb pacients pediàtrics, adolescents i joves perquè ells estan més familiaritzats amb aquesta tecnologia? Pot ser igual d’útil per a tothom?

És més fàcil amb nens i adolescents, però també s’utilitza amb població geriàtrica, per exemple. És cert que no ho fem tan sovint, perquè és una mica més difícil, ja que a les persones més grans els pot resultar incòmode portar les ulleres i els costa una mica de tolerar tot això. Amb persones adultes, per exemple, també es fa servir la realitat virtual a la unitat de cremats. Els pacients es posen les ulleres durant les cures, que són molt doloroses. Hi veuen paisatges de gel, de neu, de coses fredes… S’ha comprovat que això fa que tolerin sense anestèsia i amb molta menys medicació les cures que els hi han de fer. La realitat virtual, en adults, també permet abordar el dolor, que és un altre aspecte que genera molt patiment i molt malestar a les persones que estan a l’hospital. Aquestes eines no deixen de ser terapèutiques i sempre han de passar assajos clínics. S’han de fer estudis protocol·litzats i ben reglats.

Ens pots explicar alguna altra aplicació de la realitat virtual en aquest camp?

L’Hospital Vall d’Hebron té un altre projecte, amb la Fundació del Barça, que consisteix a donar ulleres de realitat virtual als adolescents que estan hospitalitzats per dur a terme diferents programes quan estan aïllats i no poden tenir contacte amb el món exterior. Pacients, per exemple, amb una infecció contagiosa o immunodeprimits. Mitjançant les ulleres, poden veure pel·lícules o situacions fictícies on ells són els protagonistes. Fins i tot, poden aprendre idiomes. Això és súper interessant, perquè només amb una televisió o amb el mòbil, la veritat és que aquests pacients no poden fer res massa productiu i el fet de disposar d’aquestes ulleres i tenir diferents alternatives fa que l’estada hospitalària sigui una mica més fàcil de portar.

Quines aplicacions té la realitat virtual en la formació dels professionals?

Saber reaccionar davant de situacions complexes, en un entorn protegit i controlat, en el qual no hi ha un pacient real, sinó un de simulat, permet millorar moltíssim la formació. La realitat virtual permet formar-nos d’una manera molt segura en situacions complexes -que són les que més ens costen als metges quan ens formem- i fer-ho sense posar en risc els pacients. Quan arribi aquesta situació complicada, podrem reaccionar, perquè abans haurem viscut l’impacte que tindria cadascuna de les nostres decisions o intervencions.

Pel que expliques, la realitat virtual encara es pot explorar molt més en l’àmbit assistencial.

Com passa amb totes les noves tecnologies, s’està començant i sempre hi ha gent que hi creu molt, que s’implica, que es forma i que fa molts projectes. Però encara queda que el global de les persones que treballen al món de la salut pensin en aquestes eines com una opció que contribueix a millorar el tractament del pacient, més enllà de les eines tradicionals, que poden ser els fàrmacs, els tractaments psicològics o altres teràpies que ja funcionen. Tots aquests complements que suposen l’ús de les noves tecnologies encara són coses que la gent no té present i que no es planteja en el seu dia a dia per recomanar als pacients. Encara queda molt camí i la formació dels professionals n’és un dels pilars més importants.

Sovint la realitat virtual s’ha vist com una tecnologia lúdica, però en l’àmbit de la salut mental pot tenir un camp enorme per explorar…

És clar, no és el mateix plantejar-te o imaginar-te alguna cosa que passarà en el futur, que poder veure-la. Quan la veus es torna més real i tot el que es torna real, de cop, esdevé un objectiu que pots arribar a aconseguir. Això permet que les persones que han de fer certs tractaments o teràpies, visibilitzin realment l’objectiu, i els sigui més fàcil arribar-hi.