“Expliquem històries de les nostres famílies durant la Guerra Civil, amb la intenció de posar negre sobre blanc, sense odi ni acritud, testimonis que, d’altra manera, s’oblidarien”

Cadascun dels autors ha fet un capítol sobre la seva vivència personal o d’algú de la seva família. És una microhistòria de la Guerra Civil Espanyola.

“La meva aportació parla de la germana del meu sogre, que va morir, amb catorze anys al bombardeig de Granollers, l’any 1938. Hi van morir més de 250 persones”

“Tenim dues coses molt importants a l’abast: la llengua i el seny. Per tant, expliquem-ho, parlem-ne. No ens quedem en el silenci”

Ramon Abad Belando (Barcelona, 1950) és metge jubilat, especialista en Aparell Digestiu, però, sobretot, en endoscòpia digestiva. A banda d’això, li encanta l’antropologia, viatjar -ha recorregut mig món- i conèixer altres cultures. Un bon dia, amb una colla d’amics de l’escola, van decidir engegar un projecte per recollir històries de la Guerra Civil. Fa uns mesos, van treure el primer volum d’una sèrie de tres llibres, documents de gran valor per preservar la memòria històrica. El projecte està obert a col·laboracions a través de la web memorialvocesocultas.com.

Una vida dedicada a l’endoscòpia digestiva. Això són molt pacients…

Cada endoscòpia és un individu; cada individu, una vida i cada vida, per bé o per mal, està plena d’anècdotes. Com aquella pacient que es volia empassar ella sola l’endoscopi o aquell altre que em va demanar si l’endoscopi que posem per dalt és el mateix que posem per baix… Són anècdotes i n’hi ha de divertides i d’altres de molt serioses. L’endoscòpia més satisfactòria és aquella que fas i amb la qual diagnostiques un càncer precoç a un pacient i això li permet salvar la vida. I la més trista és quan diagnostiques un càncer avançat i, més encara, si el pacient és un amic teu… Les dues coses, per desgràcia o per sort, m’han passat. També tinc anècdotes divertides, com quan fent una colonoscòpia, m’hi vaig trobar a la paret del còlon un d’aquells adhesius que porten les fruites que hi deia “Frutas Ciriaco”… També vaig trobar una mosca al duodè d’un altre pacient.

Hem llegit que has fet la volta al món, n’has fet filmacions, has escrit articles de viatges… Quantes aventures!

Sempre m’ha agradat viatjar molt amb la motxilla a l’esquena i organitzar-me jo mateix el viatge o l’expedició. Quan tenia vint anys, vaig anar al Cap Nord, a Noruega, fent autoestop, que no era fàcil. I quan en tenia 23 vaig seguir la Ruta de la Seda, des de Calcuta, durant més de tres mesos, fins arribar a Barcelona. Un altre dels viatges que recordo amb molt afecte és el que vaig fer a la Xina, motxilla a l’esquena, en una època en què a Pequín només hi havia un hotel per a estrangers. Però el viatge pel qual tinc una estima especial és un que vaig fer a Indonèsia, travessant Sumatra, Java, Bali, Papua Nova Guinea… També vaig fer la volta al món seguint els passos dels fills del Capità Grant, segons la novel·la de Jules Verne.

I ara un projecte editorial… A finals de 2024, es va editar el llibre La Guerra Civil española contada por los que nos la contaron, en el qual hi has participat activament. Com el definiries?

Fa uns dies un amic meu advocat que havia llegit el llibre em va dir que era una contribució a la pau i me’n va semblar una molt bona definició. Vull aclarir que no és el meu llibre. És el llibre d’onze persones, entre els quals m’hi compto, que expliquem històries de les nostres famílies durant la Guerra Civil, amb la intenció de posar negre sobre blanc, sense odi ni acritud, històries que, d’altra manera, s’oblidarien. Entre aquestes persones, hem coincidit cinc metges, entre els quals vull recordar el doctor Ginestà que, malauradament, ens va deixar abans d’haver editat el llibre. El seu és un article pòstum i té un valor molt important. Estem recollint per escrit la transmissió oral de pares a fills i de fills a nets i això dona perpetuïtat a aquestes històries.

Vas néixer onze anys després del final de la Guerra Civil. Què et va moure a implicar-te en aquest projecte?

Els companys de l’escola ens anem veient cada cert temps per fer un dinar. En una d’aquestes trobades, em va semblar que havíem de buscar alguna cosa per cohesionar una mica més els companys. Se’ns va ocórrer fer un llibre. Al principi, vaig pensar en un llibre sobre cinema i, tot i que tampoc no he descartat aquesta idea, finalment, vaig proposar parlar de la Guerra Civil Espanyola. Ens estem fent grans i nosaltres som els fills i els nets d’aquells que hi van lluitar i la van viure i que ens ho van explicar. No podem deixar que la memòria històrica personal es perdi, l’hem de poder transmetre als que venen al darrere… Perquè no torni a passar, hem de saber què va passar. Cadascun dels autors ha fet un capítol sobre la seva vivència personal o d’algú de la seva família. És una microhistòria de la Guerra Civil Espanyola.

I quina és la teva història?

La meva parla sobre la germana del meu sogre, que va morir, amb catorze anys al bombardeig de Granollers, l’any 1938. Hi van morir més de 250 persones. Vaig fer un recull històric del moment i de les vicissituds prèvies i posteriors al bombardeig.

De moment, heu publicat el primer volum d’una sèrie que en tindrà tres.

Seran tres volums d’una saga que es titula Memorial de Voces Ocultas i que aspira a ser un espai per preservar la memòria. Potser la paraula que ho defineix millor és la de cenotafi: una construcció, gran o petita, només per recordar. Cada construcció és tan sols el record d’algú ja desaparegut. Doncs cada capítol d’aquesta saga literària és un cenotafi.

Quina rebuda ha tingut aquest primer volum?

Excel·lent cum laude [riu]. Crec que ha estat molt ben rebuda perquè camina entre els silencis sense acritud. Quan es parla de la Guerra Civil, o es calla o s’acusa. Sorgeix no poques vegades un esperit de revenja, d’odi i d’agressivitat. Tenim dues coses molt importants a l’abast: la llengua i el seny. Per tant, expliquem-ho, parlem-ne. No ens quedem en el silenci.

Els beneficis aniran destinats a la Fundació de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau…

Sí, el llibre és benèfic, això li confereix credibilitat a tota la saga, ja que l’únic objectiu és deixar constància dels testimonis. Això és molt important.

També heu posat en marxa la pàgina web memorialvocesocultas.com. Amb quin objectiu?

És una pàgina on expliquem d’on venim i on anem. Hi ha petits retalls de cadascun dels capítols i també hi haurà un calendari de dies i llocs on presentarem els llibres, opinions dels lectors, etc. Tot serà contingut al voltant d’aquests tres llibres.

Tothom us pot fer arribar les seves històries? Com esteu treballant?

Tothom pot contactar amb nosaltres i tothom serà ben rebut i pot explicar la seva història. Poden contactar-hi a través de la pàgina web, del telèfon o correu electrònic (Info@memorialvocesocultas.com) i nosaltres els contestarem. El primer llibre ja el tenim; el segon, pràcticament, també, però ens en queda encara el tercer. De tant en tant, fem el que anomenem un “esmorzar literari”: ens reunim tots els col·laboradors del primer llibre amb aquells que volen col·laborar en els altres. Allà cadascú explica la seva història i presentem la creació d’aquest memorial. Tot ho fem de manera desinteressada, ho fem perquè ens agrada la història i sense cap interès econòmic ni ideològic.

Es queda amb algun relat en concret?

N’explicaré un, el d’en Sergi Mor. Durant la Guerra Civil, la seva mare recollia raspes i caps de peix de les escombraries per poder portar-les cap a casa i fer una mica de caldo de peix per als seus germans petits. En aquell moment, era una nena de catorze anys. Anys després, es va casar amb un comerciant de pells molt important de Catalunya. Un dia els van convidar a sopar a un dels millor restaurants de París. El maitre va sortir i els va ensenyar un peix i va demanar quina part volien. Les altres senyores en van demanar el llom, la cua… i ella, per a sorpresa de tothom, va demanar-ne el cap. Quan van acabar de sopar, va sortir el cuiner per fer les salutacions i els va preguntar qui havia demanat el cap. El cuiner va dir: “Senyora, la felicito perquè vostè ha demanat la part més gustosa del peix”.

N’hi ha algun que tingui a veure amb la medicina?

Al segon volum, hi ha el relat d’un amic meu que parla de les aventures del seu pare, que, durant la guerra, era metge a la Clínica del Remei de Barcelona. Aquest potser serà el primer relat de metges de la saga.

Per què considera tan important conèixer aquestes històries i que no quedin en l’oblit?

Perquè no es torni a repetir un episodi semblant. Però la memòria històrica és molt curta i, a més, està plena d’agressivitat. Acostumem a recordar per criticar o increpar i poques vegades ho fem per intentar que no torni a passar.

Fa uns mesos vostè va venir al CoMB a presentar aquest primer volum de la saga. Com va anar l’acollida en camp propi?

La veritat és que va tenir molt bona acollida. El millor va ser que, quan va acabar l’acte, els assistents a la sala van començar a demanar la paraula i a debatre durant una bona estona. Nosaltres no som historiadors, som metges, enginyers, advocats, etc., però anem una mica documentats i ens agrada molt entrar en el debat. Vam estar 40 minuts dialogant sense ingerències i sense acritud, senzillament, explicant i parlant. I em va semblar molt interessant. Tots hi vàrem aprendre.