“Vaig escriure l’obra de teatre Pijamas Verdes just després d’acabar la residència, rememorant totes les situacions que havia viscut. Va ser una espècie de catarsi”

“Centrar-se en la medicina està molt bé, però no hem d’oblidar totes les altres facetes que tenim”

“És una mica absurd que una persona que ha d’atendre i ajudar els altres a recuperar la salut, estigui malalta per la pressió i el desgast”

“La medicina, com el teatre, també té molt d’art, de connectar amb el pacient i amb el present”

Àngel Gávila (Castelldefels, 1988) és metge especialista en Cirurgia General i de l’Aparell Digestiu i actualment fa guàrdies al Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM), a Fundació Hospitalàries Sant Boi i al Consorci de Transport Sanitari Regió de Girona. Quan surt de la feina, Gávila puja als escenaris, perquè compagina la medicina amb la seva faceta d’actor. El doctor Gávila també ha escrit una obra de teatre musical, que ell mateix representa, basada en la seva etapa de resident, on retrata amb humor i sensibilitat la pressió i el patiment que poden viure els professionals de la salut durant la residència i, a la vegada, convida a reflexionar sobre la importància de tenir cura de la salut mental. L’obra du per títol Pijamas Verdes i la Fundació Galatea i el Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB) l’han programat per als propers 3 d’octubre, a les 20 hores, i 4 d’octubre, a les 18 hores, a la sala d’actes del CoMB.

Com és això de ser metge i actor a la vegada?

Acceptar i compaginar aquestes dues facetes tan importants de la meva vida ha estat un procés una mica difícil. Però, després d’un treball bastant personal, he pogut abraçar les dues realitats i prova d’això n’és la creació de Pijamas Verdes. És una obra de teatre amb cançons, parcialment autobiogràfica, sobre un resident de cirurgia general i tot el que viu durant el període de la residència que, sovint, és una de les etapes més convulses i dures per a un professional sanitari. Almenys, per a mi, va ser així. Vaig crear aquesta obra de teatre per donar a conèixer a la població general aquesta realitat, que acostuma a ser tabú. Vam fer dues temporades al Teatre Aquitània de Barcelona, hem fet temporada a Madrid i ara estem fent una gira per Catalunya, en el marc de la qual, a l’octubre, farem dues representacions al CoMB.

Està tenint bona acollida?

Estic molt content de l’acollida que ha tingut, perquè no només ha servit per donar a conèixer una realitat que molta gent desconeixia, sinó també perquè els professionals del món sanitari s’hi vegin molt representats, tal com m’han expressat després de les representacions.

Com a actor, estàs representant només l’obra de Pijamas Verdes o estàs implicat en altres projectes?

També faig d’actor a l’obra de teatre Estimada Mort i n’hem fet diverses representacions per Catalunya. A més, estic fent coses d’audiovisual en curtmetratges i algunes sèries. Tinc ganes de fer més projectes vinculats al món audiovisual.

D’on et ve l’interès pel teatre?

El teatre sempre m’ha agradat. El vaig descobrir fent Les Bruixes de Salem a l’institut i va ser molt guai. Sempre ha estat present a la meva vida des de llavors. Però fas la carrera de Medicina, després l’examen MIR i, tot seguit, la residència, i t’acabes oblidant una mica de tu. És una cosa que els passa a molts professionals de la salut i a molts metges en particular. Em vaig oblidar de mi, de totes les inquietuds que tenia i les coses que m’agradaven. Tota la meva vida era la vida professional. La residència és tot un món que t’absorbeix moltíssim i només hi ets per veure pacients. Per això, quan vaig acabar-la, vaig dir: ara és el meu moment. És moment de donar temps i espai a aquest altre àmbit que tant m’agrada i que també vull explotar i explorar. Em vaig apuntar a dues acadèmies de teatre, una de teatre musical i l’altra d’interpretació, totes dues formacions professionals. Al matí, hi anava a una i, a la tarda, a l’altra. Va ser una immersió total. Els caps de setmana, feia guàrdies com a metge.

Com ho vas compaginar?

Vaig necessitar uns cinc anys, durant els quals vaig aprendre moltíssimes coses i, per fi, vaig donar temps i espai a la meva vida com a actor. Aquesta és una realitat que jo no vaig compartir amb ningú quan vaig sortir de la residència. De fet, el que vaig dir és que volia tenir un any sabàtic per a mi i vaig aprofitar per formar-me com a actor. La residència, moltes vegades, i això em resulta important dir-ho i remarcar-ho, és una etapa en què molts residents s’abandonen, deixen de fer esport, deixen de cuidar-se i només se centren en la part professional. I la vida, encara que estiguis a la residència, són moltes més coses. Sovint la residència acaba sent quelcom que et passa per sobre, com un tren, i que et fa oblidar, per necessitat, tots aquests altres àmbits de la vida que també són importants. Per això, molts problemes de salut mental sorgeixen durant la residència, perquè és una absorció completa. Pijamas Verdes neix una mica d’això. Vull que aquesta realitat es conegui i que la residència no sigui una etapa on pots perdre la qualitat de vida, l’energia i la salut, com a mi em va passar. Això no pot ser.

Si poguessis tirar enrere, faries teatre durant la residència?

La meva realitat feia que fos molt difícil compaginar-ho. Moltes persones deixen de fer moltes coses per centrar-se en la residència, perquè, objectivament, no hi ha prou temps. De vegades, surts de guàrdia i encara has de doblar, de manera que fer alguna activitat que impliqui uns dies concrets i uns horaris és impossible. Però jo també estic aquí per dir que això no hauria de ser impossible. S’hauria de poder compaginar, perquè és important per a la salut mental i el benestar global d’una persona.

Què caldria fer perquè la residència no es visqués d’aquesta manera?

Haurien de canviar moltes coses. Precisament, juntament amb la Fundació Galatea, hem creat el projecte Superresidente, mitjançant el qual comparteixo amb residents la meva experiència i tot el que vaig haver d’aprendre per sobreviure, literalment, a la residència, amb el propòsit d’acompanyar-los si ho estan passant malament. Ara mateix, segur que hi ha algun resident que està plantejant-se deixar la residència perquè pensa que no està feta per a ell. Jo vaig haver de fer un canvi molt important en l’àmbit de la gestió emocional, per aprendre a prioritzar-me i a escoltar-me més, perquè, moltes vegades, durant la residència, ets l’última persona en qui penses. És una mica absurd que una persona que ha d’atendre i ajudar els altres a recuperar la salut estigui malalta per la pressió i el desgast. Tinc molts companys que han viscut aquest sistema de residència i assistencial com una estafa. Caldria disminuir les guàrdies de 24 a 12 hores, perquè són inaguantables, que el resident no sigui mà d’obra barata. Però, més enllà d’aquests canvis externs, com a residents, també necessitem prioritzar-nos, saber dir que no quan s’ha de dir que no i incorporar eines de gestió emocional que no s’ensenyen ni durant la carrera, ni durant la preparació del MIR, ni durant la residència. Per això, hem impulsat el projecte Superresidente, per acompanyar els residents en tot aquest procés. 

Com i quan vas tornar més plenament al món de la medicina?

Quan vaig acabar tota la formació professional en l’àmbit actoral, vaig fer diversos projectes i vaig començar a compaginar-ho més activament fent més guàrdies. També vaig investigar el món de les emergències mèdiques, que m’agradava molt i que, per la meva inèrcia com a cirurgià, no havia explorat gaire. M’hi vaig formar, vaig entrar al SEM i vaig donar més temps a la medicina. Ara compagino les dues coses.

La medicina i el teatre són igual d’importants per a tu?

És una pregunta que m’he fet moltes vegades. Són mons diferents que m’aporten moltes coses. Si em pregunten quina és la meva vocació, he de dir que ho són les dues. Aquest ha estat un dels aprenentatges més importants que he fet recentment. Ara sé que no només soc metge. També soc actor. Però també soc pare de família. Vull dir, que les àrees rellevants de la vida són moltes i, per tant, si vols centrar-te en una, crec que, en lloc de fer més gran el teu món, el fas més petit. Defenso que l’ésser humà és polímata, com l’home del Renaixement. M’interessa molt aquesta manera de viure. La subespecialitat està molt bé dins de la medicina, però no dins de la vida, perquè fa més petit el teu món. Quan feia la residència, veia que els meus companys i companyes tenien moltes més facetes i ganes d’explorar àrees diferents, més artístiques, emprenedores… I els veia com dins de la gàbia de la medicina i de la cirurgia. Centrar-se en el món de la medicina està molt bé, però no ens hem d’oblidar de totes les altres facetes que tenim. En el meu cas, totes dues m’encanten, totes dues m’aporten i totes dues es complementen. I ara també m’estic introduint en el món de l’audiovisual, que m’agrada molt, i en tinc moltes ganes.

Quin és l’argument de Pijamas Verdes?

El protagonista és l’Ángel, un metge que comença la residència de cirurgia general i digestiva i que durant aquesta etapa viu moments molt estranys. Està sotmès a una pressió contínua i extrema que li fa arribar a moments d’ansietat i també completament absurds. La seva consciència es personifica en forma de dona andrògina, un personatge que pot fer qualsevol cosa i que confronta la responsabilitat del protagonista d’una manera molt abstracta i crua. Però des de l’humor, la diversió i la bogeria que trobem, per exemple, al geni d’Aladí o a La Màscara, de Jim Carrey. S’hi mostra tot el que viu una persona que entra en una residència molt dura i que, a poc a poc, es va oblidant d’ella mateixa. Totes les seves expectatives es desintegren quan ocorre un esdeveniment que fa que el protagonista vegi que està vivint una vida que no és la seva. És una muntanya russa. Hi ha humor, hi ha drama i hi ha cançons originals de molts estils que agraden molt i que es poden escoltar a Spotify, YouTube i iTunes.

Com et vas animar a escriure?

Sempre m’ha agradat escriure. Ja de petit escrivia històries. Quan vaig acabar la residència, vaig començar a escriure un altre cop. He escrit diverses obres teatrals que he representat, com ara Tinder porque me toca o Mastermind. Pel que fa a l’obra de teatre Pijamas Verdes, la vaig escriure després d’acabar la residència, rememorant totes les situacions que havia viscut. Va ser una espècie de catarsi. Vaig sentir que tot el que havia vist ho havia d’explicar, perquè crec que el missatge és important. Va començar sent un monòleg, però vaig fer-ne més de deu versions diferents i l’última va ser aquesta que es podrà veure al CoMB.

Creus que a un resident li pot resultar útil veure aquest obra de teatre?

No és que ho cregui, és que ja m’ho han dit molts residents que l’han vist i que s’hi han vist molts representats. Els ha ajudat i agradat. L’obra transmet un missatge que és necessari que escolti la població general, però, sobretot, els residents. Al final, l’obra és també una crítica al sistema de residència i al sistema sanitari.

Com ha estat el procés de portar l’obra del paper a l’escenari?

Primer vaig enllestir la versió definitiva, que ja no era un monòleg, sinó una obra de teatre amb dos actors. Aleshores, vaig buscar l’actriu. Volia que fos l’Albeni Aranda, amb qui vam coincidir a l’escola d’interpretació. La vaig veure actuar i vaig pensar que si algú podia fer el personatge de la consciència era ella, perquè implica canviar de registre molt ràpid. Es va llegir Pijamas Verdes, li va agradar molt i va dir que sí. Vam ensenyar-li l’obra a l’Àngels Gonyalons, que n’és la directora. Quan li vam mostrar ens va preguntar qui la dirigia i, quan li vam dir que encara no ho feia ningú, ens va dir que volia fer-ho ella. Va ser un moment molt màgic i molt bonic. Ja teníem les cançons fetes, perquè vaig conèixer un compositor durant el període de formació com a actor. Són contactes que fas dins d’aquest món. Aleshores vam trobar una productora, La Entusiasta, que va valorar molt el projecte. Van parlar amb el Teatre Aquitània de Barcelona, els va agradar molt l’obra i hi vam fer dues temporades que van anar molt bé. Tot va fluir molt bé. 

Trobes punts en comú entre la medicina i el teatre?

I tant. L’humanisme que han de tenir totes dues disciplines, però que, sovint, a la medicina, es perd per molts factors. Aquesta humanitat hauria de ser el primer, tant per explicar el que li passa al pacient com per explicar-ho als familiars. Però si són les cinc del matí i no t’has posat horitzontal ni un minut i estàs esgotat, l’empatia i la humanitat es perd, bàsicament per un mecanisme de supervivència. La medicina també m’ha servit molt en l’àmbit actoral per la disciplina que has de tenir i que vaig adquirir durant la carrera i durant el MIR. La meva vida es pot explicar amb el terme ‘disciplina’. La medicina també té molt d’art, de connectar amb el pacient i amb el present. Per diagnosticar una persona has d’estar molt centrat en els símptomes que té i molt enfocat en el present, i per actuar també. També has d’escoltar molt, estar molt centrat, i que d’alguna manera et sorprengui la rèplica de l’altra persona, tot i que ja la sàpigues.

Com animaries a la gent perquè vingui a veure Pijamas Verdes?

Soc l’Ángel Gàvila, creador de Pijamas Verdes, i convido tothom a veure l’obra. Si ets resident, adjunt, metge, infermer, professional del món sanitari, t’hi veuràs representat amb un punt d’humor. És una història que val la pena conèixer i viure en directe. I, si no ets del món sanitari, també, per veure una realitat que es desconeix i entendre que si el metge que tens davant a les cinc del matí no és la persona més amable del món, és perquè viu una realitat molt difícil. Que vinguin disposats a passar una bona estona i a comentar coses, perquè després farem un col·loqui.

Quins són els teus pròxims projectes?

Ara estem mirant de fer la pel·lícula de Pijamas Verdes. Ja vaig adaptar el guió de l’obra de teatre a la pel·lícula i ara estem parlant amb productores. Estic molt content i amb moltes ganes de poder-la portar al cinema, perquè arribi a més gent i que aquest missatge es difongui més. També estic amb el projecte Superresidente, amb la Fundació Galatea, que també és molt interessant, perquè acompanya els residents. És un espai segur on hi surten els seus neguits i històries que porten guardades dins i que mai han comentat amb ningú.