“Ara només faig ballet un dia a la setmana, però hi dedico tres hores i aquell dia és sagrat”

“Quan ballo soc jo mateixa. Amb el ballet, connectes amb el teu cos, et coneixes cada múscul. Ballar em permet desconnectar de l’hospital i fer esport i art a la vegada”

“Amb set anys, vaig fer una gira per Rússia. Hi vaig estar un mes sencer. Recordo que hi vam anar en autobús. Vam sortir d’Arenys i vam arribar fins a Moscou. També vam passar per Varsòvia”

La metgessa Loida Galvany (1980, Blanes) és cap del servei de Dermatologia del Consorci Sanitari Integral i també treballa com a dermatòloga en dues clíniques privades. La doctora Galvany té una gran passió per la dansa des de ben petita i ha fet ballet durant tota la seva vida. Va començar quan encara no anava ni a l’escola i avui dia hi dedica tres hores a la setmana. Parlem amb ella sobre aquesta afició que l’ha acompanyat sempre.

D’on et ve la passió per la dansa?

És difícil de dir, perquè no tinc records de la meva vida sense ballar. Vaig començar a fer ballet abans d’anar a escola. La meva vida i la dansa van juntes. No sé d’on m’ha vingut, però sempre ho he portat a dins. La meva mare sempre havia volgut ballar i, com que no va poder, de molt petitona m’hi va apuntar i va veure que de seguida m’hi enganxava. Amb tres anyets ja feia ballet, em va encantar des del principi i sempre més n’he fet. Avui dia, més de quaranta anys després, continuo en actiu ballant dansa clàssica.

Sempre has fet aquest tipus de dansa o n’has provat d’altres?

Vaig començar amb el ballet, però també vaig fer danses espanyoles, folklòriques, tradicionals, contemporànies, jazz… De fet, vaig fer gires per Europa ballant dansa espanyola, però sempre amb la base del clàssic. A mesura que em vaig anar fent gran, em vaig anar decantant pel ballet. Cap als quinze anys, vaig entrar a una companyia juvenil de ballet clàssic i em vaig encarrilar en aquesta disciplina. Ara, potser fa 20 anys que només faig ballet.

En quins escenaris has ballat durant tots aquests anys?

Amb set anys, vaig fer una gira per Rússia. De fet, vaig començar segon de primària més tard perquè aquell setembre vaig estar tot el mes a Rússia ballant. Fa molta gràcia perquè, quan miro les fotos d’aquella època, semblo una puça, totes eren més grans i jo era la més petita.

Com vas acabar fent una gira per Rússia sent tan petita?

Fins als tretze anys, vaig estar en una mateixa escola de dansa, que tenia una companyia de flamenc i danses regionals per a adults i adolescents i l’any 1987 em van agafar per anar amb ells a fer una gira per Rússia, en la qual vam ballar folklòric, danses espanyoles i danses tradicionals catalanes. De més gran, també he ballat per França, Anglaterra, Escòcia i Portugal. Però la gira més llarga va ser la de Rússia, perquè hi vaig estar un mes sencer i, amb set anyets, és una cosa que et marca. Recordo que hi vam anar en autobús. Vam sortir d’Arenys i vam arribar fins a Moscou. També vam passar per Varsòvia i, de fet, vaig ballar a l’Òpera de Varsòvia. Va ser tota una experiència.

En algun moment de la teva vida has deixat de ballar?

Quan vaig començar la carrera de Medicina vaig deixar la primera companyia juvenil de ballet que hi va haver a Catalunya i en la qual vaig estar dels 14 als 18 anys, però vaig continuar fent classes. De fet, els estudis de ballet que vaig cursar a la Royal Academy of Dance els vaig acabar gairebé al mateix temps que la carrera de Medicina. Per mi, eren la vàlvula d’escapament després d’estar tot el dia estudiant i en un hospital. Tenia dues o tres hores durant un o dos dies a la setmana per deixar el cap en blanc i posar-me plenament en una altra activitat, perquè el ballet requereix molta concentració. Era com el ying i el yang, inclús per poder continuar estudiant. Quan sí que vaig fer un petit parèntesi del ball va ser en els dos parts dels meus fills, perquè des del sisè mes de l’embaràs fins al postpart em va resultar incompatible. Però són els únics moments de la meva vida en els quals no he ballat.

Mentre estudiaves Medicina, et costava compaginar la dansa amb la carrera?

No, perquè formava part del meu calendari. Ara, a l’època laboral, quan potser sí que ha estat més complicat coordinar-ho, també he intentat afegir-ho. Potser només en faig un dia a la setmana, però hi vaig durant tres hores i aquell dia és sagrat: els dijous, de set a deu, ballet. L’any passat en feia els dimecres perquè m’anava millor, però forma part del meu dia a dia i cada any vaig fent el que puc segons el calendari laboral. Suposo que tothom té el moment del gimnàs, del running o del que sigui… doncs jo tinc el ballet. A Instagram tot el que tinc és de ballet, o sigui que, indirectament, cada dia li dedico més estona sense adonar-me’n. I, de tant en tant encara faig alguna actuació, com ara per final de curs o en algun festival.

Què és el ball per a tu?

És una passió. Com a qui li agrada escoltar música, anar al cinema o viatjar. Quan tens una passió, per què la tens?, perquè t’omple. Mentre la fas, ets tu mateix i et desperta sentiments. En el cas del ballet, a més a més, connectes amb el teu cos, et coneixes molt cada múscul i coordines el cos amb la música. Tenim una professió que requereix una concentració intel·lectual durant moltes hores seguides i ballar em permet desconnectar de l’hospital i fer esport i art a la vegada. És molt bonic.

Com d’importants són per a tu aquests espais de desconnexió?

Més que importants, els trobo imprescindibles, perquè és la gasolina que ens ajuda a fer que el motor tiri per continuar treballant. Si no, el motor s’encalla. Cadascú ha de tenir un hobby que pugui portar fins al màxim extrem i desenvolupar-lo. Quan el tens des de fa temps i te’l prens seriosament, serveix per a autocurar-te l’ànima.

La medicina i el ballet s’assemblen en alguna cosa?

Tant la medicina com la dansa són oficis amb sentiment. En la dansa, no pots ballar sense sentiment, i en el món de la medicina també hi ha un vessant molt humà i un sentiment cap a l’altre. A més a més, tant la dansa com la medicina requereixen disciplina. Jo tinc 45 anys i, amb el temps, poder fer puntes i mantenir l’elasticitat no és fàcil. En això el ballet s’assembla a la medicina: requereix constància i disciplina i també un bon coneixement de l’anatomia del cos.

En algun moment et va passar pel cap dedicar-te professionalment al ballet?

Sí, i de fet encara ho dic: si un dia se’m creuen els cables i no em trobeu a l’hospital, ja sabeu on trobar-me. El punt d’inflexió el vaig tenir als disset anys, quan vaig tenir l’oportunitat de quedar-me a Londres a fer el COU al Covent Garden, ja que em van oferir l’oportunitat de fer aquell curs allà i quedar-me a la companyia. Vaig tenir una setmana de reflexió, perquè m’agradava molt el ballet, però també m’agradava la medicina. Al final, vaig apostar per prioritzar la carrera de medicina perquè, almenys on vivim, sent metge tindria una vida laboral millor, i vaig haver de passar del sentiment al cervell. Vaig venir aquí, vaig fer el COU i vaig obtenir nota per poder fer Medicina. Però, si no hagués pogut entrar a Medicina, no hauria estudiat cap altra carrera. Com a solista, mai he tingut el nivell i en soc molt conscient, jo era cos de ball, però segur que hauria format part d’alguna companyia o hauria muntat la meva companyia de ballet i ara m’hi dedicaria.